dissabte, 29 de març del 2008

Gorbeia



Dues vegades no havia pogut pujar a dos cims d’Euzkal-Herria. Els cims bascos no destaquen per la seva al tud, però sí per les dificultats orogràfiques i climatològiques. El primer al que vam haver de renunciar va ser el més dur, l’Alkurruntz (934) a la Vall del Baztan, la boira ens va fer tornar enrere quan ja teníem el cim a tocar dels dits. Al segon, l’Urkulu (1.419) a la selva d’Ira només vam baixar del cotxe i ens en vam anar cap a Iruña a fer uns vins perquè la boira no ens deixava veure ni el nas, i mira que el tinc gros. El Gorbeia també va intentar derrotar-nos amb vent i neu, però a la tercera va a la vençuda.

segueix...

Des del poblet d’Areatza amb cotxe agafem una pista que ens porta fins a Pagomakurre. Val a dir que els Parcs Naturals d’Euzkal-Herria tot el que tenen de bonics, ho tenen de mal indicats.

Del final de l’aparcament a mà dreta surt una pista asfaltada que ens fa guanyar metres suaument durant una bona estona, mitja hora o tres quarts. Arribem als plans d’Arraba, a mà dreta trobem una estela mortuòria i a l’esquerra un pal indicador, hem d’agafar el camí esquerra que va entre dues fileres d’arbres que ens durà al Gorbeia encara que el pal no ho indiqui. Arribem a un turó i comença el pas d’Aldape, no és complicat però està completament enfangat, des del cingle pengen caramells de gel que ens cauen al cap al nostre pas. Un pic l’hem fet arribem a una altre turonet des del qual veiem el rocós Aldamin a l’esquerra, el Gorbeia a la dreta i una fageda notable a la fondalada i el refugi d’Egiriñao. Passem la fageda i comencem a enfilar-nos primer per un corriol sobre l’herba que ens porta a la tartera dels dos cims. Pugem fort saltant de pedra en pedra una bona estona. El camí es complica perquè hem d’anar combinat pedra, fang i neu. Una bona estona després arribem al coll que hi ha entre l’Aldamin i el Gorbeia on hi fa unes ratxes de vent que ren enrere. A mà dreta se suposa que hi ha el cim del Gorbeia però una lleugera boira i la neu el confonen. Comencem a enfilar-nos per la pendent del Gorbeia, la neu, la inclinació i el vent ens fan avançar com a tortugues durant més de mitja hora, al final arribem a veure la creu del Gorbeia, una mena de Torre Eiffel tota glaçada. Fotos de rigor. Xerrem amb uns altres excursionistes bascos i comencem la baixada, molt pitjor que la pujada per les relliscades que fem a la neu i les clapes d’herba glaçada. Arribem al coll que no ens sentim les mans, ja que no havíem agafat guants i no havíem previst aquell fred siberià. Baixem pel coll corrent d’eufòria i refem tot el camí fins a Pagomakurre, on descobrirem com en són de dolents els entrepans que fan els bascos sense el pa sucat ni amb tomaca ni amb oli. En total gairebé quatre horetes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada