S'ha acabat el bròquil, a vint euros

Fa sis anys em queixava en aquesta columna de la supèrbia d'alguns aprenents de restauradors que et cobraven vint euros per una cervesa, quatre comptades patates braves, pa gomós sucat amb tomaca i un pop amb gust de suro. Això s'ha acabat. S'ha acabat que et donin taula amb la cara d'haver-te fet el favor de la teva vida. S'ha acabat que per menjar peix congelat et cobrin deu, quinze o vint euros. S'ha acabat fer creure al públic que fas alta cuina tenint un pobre dimoni per cuiner al qual pagues quatre rals, o pitjor, s'ha acabat que sense tenir ni idea de cuina et posis davant dels fogons. S'ha acabat creure que ets l'hereu de Ferran Adrià només perquè serveixes el teu ranxo en plats quadrats. S'ha acabat que ens facin passar gat per llebre.

Per culpa de la crisi tornem a veure menús decents per vuit o deu euros. Els restaurants de gama mitjana tenen preus assequibles i cartes prou dignes. Tanmateix, els cars continuen sent caríssims. Queda clar qui està pagant els plats trencats de la crisi. Els divendres i els dissabtes al vespre ja no es veuen riuades de gent intentant trobar taula per sopar. La gent procura no llençar els diners, i del primer lloc on s'estalvia és en despeses supèrflues. I una de les despeses més supèrflues és menjar en un restaurant dolent amb pretensions. S'ha acabat el bròquil (a vint euros).

Exoplaneta

El món s'acaba. No ara, d'aquí a uns 5.000 o 6.000 milions d'anys. Quan el Sol es transformi en una estrella gegant roja, deixarà la Terra rostida com un calçot. Possiblement, ai las! els que llegim El Punt Avui no ho arribarem a veure. Però, potser la vida a la Terra s'extingirà abans per la nostra estupidesa: ja sigui pel fet de propiciar l'escalfament global, per una guerra nuclear o per qualsevol altra animalada que ens inventem.

Ara bé, com que els científics són gent previnguda, no com els polítics, ja estan buscant nous planetes fora del sistema solar on la humanitat pugui emigrar-hi d'aquí a centenars de milers d'anys. No sé què dirà llavors Plataforma per Catalunya, si encara existeix.

Els últims anys s'han trobat nombrosos exoplanetes, alguns de tan exòtics com ara Avispa 12b, format tot de diamant. A hores d'ara els que semblen tenir més números a la rifa de l'habitabilitat són els planetes que ronden l'estrella nana roja Gliese 581, que és a només 20 anys llum de la Terra. Encara no podem posar els peus en aquests mons, però sí que ho podem fer al Món de Reus que el periodista Josep Baiges ha creat en forma de llibre. Els 100 dies que van canviar el Món de Reus va ocupar al setembre el quart lloc dels llibres de no-ficció més venuts al país. I això només parlant de les històries d'un planeta apassionant, tot i que sigui petit, com Reus.

Prometeu

La primera va anar a fer unes pràctiques d'enginyeria als Estats Units i ja s'hi va quedar, tot i que darrerament ha arrencat de l'agenda el full on posava “tornar”. La segona treballava en un despatx d'arquitectes de Barcelona que va plegar, i fa un mes que s'ha instal·lat a l'Índia. La tercera, que treballava de química en el món del vi, fa poc que ha aterrat a Xile mirant de trobar alguna cosa més. El quart fa temps que valora ofertes de feina per a enginyers a Alemanya, però tenir un xiquet de pocs mesos el frena de fer el pas. Potser ell, o algú altre, en breu m'explicarà que fot el camp i que engega a tomar vent la seva vida d'aquí. Veuen com les seves prometedores carreres basades en estudi i treball s'han ensulsit en la caiguda del segon gegant espanyol de peus de fang: una economia basada en el totxo i les privatitzacions que ara és una presa encadenada i exposada a les urpes dels rapinyaires dels mercats internacionals. Els becs d'aquests estripen la carn, que és la de la classe mitjana, la que paga, treballa com pot i cada dia és més pobre. I els polítics, com que no poden ni gosen espantar aquestes bèsties, es dediquen a distreure el personal: treuen i posen banderes a comissaries, o carreguen el mort al veí, ja sigui un immigrant fosc de pell o un català, en la versió ponentina. Tot i així, el mite diu que a Prometeu cada dia li tornava a sortir el fetge que li havien devorat, fins al dia que es va alliberar.

El món de Reus, a contracorrent

Aquest vespre el Josep Baiges presenta el seu llibre El món de Reus, basat en el seu bloc homònim.

Baiges ha obtingut un èxit espaterrant amb aquest bloc i per tant li han editat en llibre. Quan semblava que els blocs i els espais d’opinió reposats estaven condemnats per la simplificació simplista dels 140 caràcters del twitter o l’ ailaic del facebook, el Josep Baiges ens va demostrar que no eren els blocs els que estaven moribunds, sinó els blocaires. Quan els comptadors de visites s’ensorraven, potser per culpa de la lleugeresa del facebook o pel cansament que produeix llegir sempre el mateix, el Josep Baiges va trobar la fórmula per arrossegar milers de lectors. Felicitats ben merescudes!

Josep Baiges es lamenta que pel seu bloc el titllen d’ensucrat i pilota, i li sap greu, no perquè sigui un tou, sinó perquè fa un bloc amb tota la bona intenció del món i per això li emprenya que el titllin de parcial. En això també va a contracorrent. Baiges és dels pocs periodistes que construeix ponts entre persones, i que no es dedica a furgar amb els dits a les ferides per veure si infecten i del pus fer-ne notícia. Imagino que ho fa per amor al seu món de Reus. A algú que s’estimi la seva ciutat no li cap al cap que la discòrdia, la fel i les calúmnies entre ciutadans millorin en res la ciutat. Tant de bo que crei escola. Tots hi guanyaríem.

Siurana

Allà dalt és Siurana, aspra i ardida,

ben arrapada a la salvatge altura,

coronada d’espais, d’abims cenyida,

tota daurada i negra de vellura.

Dels carrerons sota la volta dura,

l’aire té una quietud esfereïda:

sols enllà, vora el cingle, una exquisida

prada es va alçant vers l’esglesieta obscura.

Des de Siurana es veuen soledats;

ella és una impassible sobirana,

dominant els voltors i els espadats.

I prega i jura, i amenaça a estones;

i només pot finar l’aspra Siurana

desfeta en rocs per carregar les fones.

Josep Carner

Teatre amateur

L’etiqueta de “teatre amateur” és molt lletja. Carles Canut fins i tot en unes declaracions va dir que detestava el teatre amateur. M’agradaria saber si la primera vegada que va pujar Carles Canut a un escenari ho va fer amb cotitzant a la seguretat social. Curiosament només s’empra el terme “amateur” al teatre, ningú no qualificaria a Van Gogh d’amateur tot i que dedicant-se a l’art es va morir de gana. Ningú ni titlla d’amateurs a la gran majoria d’escriptors que han de buscar de què viure als marges de la literatura. Ja posats, ningú no menysprea al futbol base del Barça perquè són amateurs. El que sí que hi ha és una diferència entre bon teatre, teatre mediocre i el mal teatre. I, atenció! el mal teatre no és una exclusiva del teatre amateur: hi ha muntatges professionals absolutament execrables, no cal dir noms ara. Per altra banda hi ha companyies “amateurs” que tenen un nivell d’exigència parell als professionals, no totes, ben cert que n’hi ha que tenen una barra que se la trepitgen de pujar a un escenari a mostrar els despropòsits que fan. La diferència en alguns casos entre teatre amateur i teatre professional és financera i no artística. Si per exemple aquest cap de setmana voleu veure bon teatre (amateur) teniu una cita al FITAGde Girona, i escombrant cap a casa, particulament us aconsello l’estrena de la Gata Borda,M’agraden les fruites tropicals (o l’estrany cas de Maria de Trastàmara), al Pati de les Magnòlies.

La pesta

La pesta era un dels pitjors malsons dels nostres avantpassats. Tanta por feien els seus estralls, com desastrosos eren els remeis que hi posaven. A banda de les innòcues processons i penitències, molts remeis van empitjorar la situació: van exterminar la majoria de gats creient que eren l’origen de la  malaltia i això va fer que les rates portadores del bacteri campessin lliurement, també és llençaven els cadàvers als rius de manera que les aigües quedaven empudegades. La histèria col·lectiva necessitava algun culpable, uns deien que eren els infidels i es van llençar altre cop a les Creuades, altres es van llençar sobre els jueus, els immigrants de l’època, carregant-los el mort de tots els mals. No hem canviat tant. Ara amb la crisi fem tres quarts del mateix. Potser entenem el per què passa, però no el sentit ni la solució; ni molt menys sabem quin pecat hem comès per tanta penitència: atur, sanitat en entredit, sous irrisoris, misèria vital. Tampoc podem entendre com uns senyors que només representen unes agències i que ronden per uns despatxos molt enlairats poden fer posar les mans al cap del President de la Democràcia més gran del món. Com al temps de la pesta actuem irracionalment, la complexitat de la situació, i que ara no tinguem cap proposta sòlida alternativa a la mà negra dels mercats, fa que el més fàcil sigui atacar abans el dèbil que el culpable.

El somni d'una nit d'estiu

Una de les coses que fem quan viatgem és mirar l’agenda cultural del nostre destí per poder assistir a algun espectacle. Mesos abans reservem entrades per internet i ens moriríem si no aconseguíssim places per aquestes posades en escena. Ens interessa la cultura i les maneres de fer dels altres països, sobretot per poder-ho explicar a les sobretaules dels sopars amb amics o, ara que està tan de moda, fent un gintònic. En definitiva, fem mans i mànigues per assistir a representacions que, si les fan al costat de casa, ni tenim en consideració. Una d’aquesta és el Shakespeare al parc que fan a Nova York a Central Park o a Londres a Regent’s Park. Són representacions d’obres de l’autor britànic a l’aire lliure i envoltats per la natura, un desafiament per qualsevol actor o actriu. De fa tres anys, una companyia fa el mateix a casa nostra, enguany toca El somni d’una nit d’estiu. Ara bé, dir que has anat a veure un Shakespeare al parc de l’Estació del Nord, a tocar de l’Arc de Triomf, no queda tan glamurós com dir que ho has anat a veure a l’altra punta de món, tot i que no hagis plegat res i que els teus seients estaven tan lluny que no distingies els actors. Però ara que això de viatjar ha passat a formar part dels temps pretèrit, per la situació econòmica general, potser començarem a valorar que el que es fa aquí també pot pagar la pena.

http://www.parkingshakespeare.com/

Shakespeare al parc

Una de les coses que fem quan viatgem és mirar l'agenda cultural del nostre destí per poder assistir a algun espectacle. Mesos abans reservem entrades per internet i ens moriríem si no aconseguíssim places per a aquestes posades en escena. Ens interessa la cultura i les maneres de fer dels altres països, sobretot per poder-ho explicar a les sobretaules dels sopars amb amics o, ara que està tan de moda, fent un gintònic. En definitiva, fem mans i mànigues per assistir a representacions que, si les fan al costat de casa, ni tenim en consideració. Una d'aquesta és el Shakespeare al parc que fan a Nova York a Central Park, o a Londres a Regent's Park. Són representacions d'obres de l'autor britànic a l'aire lliure i envoltats per la natura, un desafiament per a qualsevol actor o actriu.

De fa tres anys, una companyia fa el mateix a casa nostra, enguany toca El somni d'una nit d'estiu. Ara bé, dir que has anat a veure un Shakespeare al parc de l'Estació del Nord, a tocar de l'Arc de Triomf, no queda tan glamurós com dir que ho has anat a veure a l'altra punta de món, tot i que no hagis plegat res i que els teus seients estaven tan lluny que no distingies els actors. Però ara que això de viatjar ha passat a formar part dels temps pretèrit, per la situació econòmica general, potser començarem a valorar que el que es fa aquí també pot pagar la pena.

Sense escaire

A començaments de mes ha mort Miquel Pairolí, l’articulista més brillant de la lletra impresa catalana. Mor prematurament als 55 anys, l’edat en la qual els escriptors es comencen a consagrar. Pairolí era una brúixola per aquells que ajuntem mots, ara ja ningú ens indica el nord. Pairolí era la mida justa de l’articulista: ni es dedicava a cremar encens a favor de ningú, ni era un incendiari contra ningú; d’aquests tipus d’articulistes, que en som la majoria, només en quedarà cendra. Però de Pairolí n’ha quedat una robusta obra, menys prolífica del que voldríem, però que esperem recuperar ben aviat amb diversos lloms a la llibreria. Pairolí era el punxó sagaç, el que no fa sang però que t’espavila quan t’has endormiscat o quan estàs massa entotsolat. Pairolí posava sentit crític a una política que s’ha reduït a les bandositats i la frase ben construïda era el contrapunt a la cridòria de sords. Pairolí no era un altaveu, tal com passa a massa periodistes, Pairolí tenia la seva cadència d’idees que expressava sòbria i subtilment.  Pairolí va fer literatura a través del periodisme, i amb això ja està tot dit.

Trapezi català

La setmana passada, a Reus, es feia el Trapezi, la fira de circ de Catalunya. La Natàlia Borbonès n'és la cronista oficiosa, investida per mèrits propis, i ens regala sempre unes delicioses i àcides cròniques en aquestes pàgines. Però a la d'ahir explica que es va perdre l'espectacle Capas de la companyia catalana Eia. Una llàstima per a ella i per a tot el públic que es va quedar sense un dels millors espectacles que han passat per aquest Trapezi. Acrobàcia, música en directe, humor i un polsim de delicadesa van aconseguir posar el Teatre Bartrina dempeus i aplaudint llargament aquest muntatge. Potser la gràcia, i la clau per triomfar en aquesta fira del circ, és que el risc i l'acrobàcia siguin el mitjà per explicar una història, i no la finalitat en si mateixa. Sembla que durant aquesta actuació un acròbata es va lesionar, i l'endemà es va haver de suspendre la funció, però res vam poder endevinar el públic; un altre punt a favor de la seva professionalitat. Veurem si alguns polítics també els haurà fet mal servir-se del Trapezi com a arma electoral. Seria exagerat dir que el Trapezi ha estat l'eina que ha impulsat els creadors catalans, però en tot cas sí que ha estat un aparador de luxe perquè gent de la ciutat, i de tot el país que passa per Reus aquests dies, pugui gaudir d'unes creacions cada vegada més nombroses i properes a l'excel·lència. Llarga vida al Trapezi!

Els estranys

Els estranys declinen una amable invitació per anar a casa d'uns amics. Soparan a 
casa, aviat, qualsevol cosa, i després posaran un o dos capítols de la sèrie a la qual estan enganxats. Donaran el dia per acabat i aniran al llit. Però aquella nit s'asseguraran que les persianes estiguin abaixades del tot; les finestres de doble vidre, ben tancades, i les cortines, passades. També s'hauran pres alguna infusió d'herbes i tindran sobre la tauleta de nit un parell de taps de silicona per a l'oïda. Encara que els importi un rave, els estranys saben que aquella nit hi ha una final de futbol. Han après a conviure amb la seva estranyesa, fins i tot han memoritzat la fraseologia d'aquestes situacions per no ser vistos com a extraterrestres per la gent que els coneix poc. Als estranys no és que no els agradin els esports, però saben que els esports que segueixen, com ara l'hoquei o el bàsquet, són un segon plat a la graella televisiva. Els estranys fins i tot en practiquen, però sort en tenen d'internet per saber que la natació, les bitlles, les arts marcials o el tir existeixen més enllà de la seva ciutat. Els estranys l'endemà al matí sabran el resultat de la final, tot i les precaucions, els crits del carrer els ho faran saber. Tampoc es preocupen excessivament. Demà, ells també seran unes cares de son més, i així no es delataran a ulls dels altres com uns estranys.

Moderna de poble

Moderna de poble és el nom del bloc i d'un Facebook de la dibuixant reusenca Raquel Córcoles. En aquests espais web hi podem trobar uns tastos del seu primer còmic: Sóc de poble. Aquesta jove autora presentarà pel saló Internacional del Còmic de Barcelona aquest còmic que li publica l'editorial francesa Glénat, arran d'haver guanyat la Beca Carnet Jove 2010 Connecta't al Còmic.

Pel títol, Sóc de poble, sembla que hauria de ser una crítica al provincianisme dels que vivim en ciutats on no hi ha un Corte Inglés, tot el contrari. Des de la mirada àcida d'una jove de ciutat mitjana que va a Barcelona fa un retrat de la modernor actual catalana, barcelonina volia dir, perdoneu el lapsus. Uns moderns que tenen com a referents filosòfics els pantalons de pitillo, els serrells damunt les ulleres Ray-ban clubmaster i la voluntat de viure la vida com si fos un dibuix de Jordi Labanda. És vast el camp per satiritzar... Inauguracions del que sigui però amb copes de vi, cicles infumables als cinemes Verdi, els dissenyadors, explicar que Manel ja no són trendys a través de l'aplicació twitter de l'iphone i així fer la sensació que estàs de tornada de tot... Direu: això ja ho va fer fa anys el Juanjo Sáez. Pot ser, però la modernor engoleix tothom que s'hi acosta i el mateix Juanjo Sáez podria ser objecte de burla a les pàgines de Sóc de poble.

Carnaval de Reus

Podríem resumir els deu darrers anys del Carnaval de Reus dient que una multitud ingent ha sortit a ballar i beure a la rua de lluïment de dissabte al vespre, ha anat al ball de la nit i a menjar fins a afartar-se el dilluns al matí a la plaça del Prim. I punt. La tomacada ha mort i no hi ha gaires opcions que torni. La premsa satírica, tot i el miratge de la seixantena de fulls d'enguany, l'aguanten dos o tres incombustibles. L'enterrament del Carnestoltes i del braç, tot i les possibilitats de l'acte, també estan a punt del propi soterrament. Podem culpar els organitzadors si ens ve de gust. Sempre dóna una mena de pau d'esperit poder posar les culpes a algú amb cara i ulls. Sigui com sigui el Carnaval de Reus és una de les festes més populars del calendari, per moltes pegues relacionades amb la qualitat que li puguem trobar els quatre primmirats. Per carnaval tots tenim amics, parents i veïns que es disfressen de la manera més senzilla, o sigui, treuen els patrons d'una revista, i pugen tota la família a una carrossa. I no els parlis gaire de sàtira, ironia o crítica. El que volen és oblidar per unes hores que el dia a dia no està ni ple de lluentons de colors, ni de watts de so, ni d'esmorzars supercalòrics un dilluns. I és molt lícit, encara que no ens agradi. La gent ha participat, i potser això ha comportat que el Carnaval de Reus hagi deixat de ser un referent. Deu ser que no es pot tenir tot.

El temple d’Àrtemis a Efes

A la mitologia grega Àrtemis, anomenada Diana pels romans, era filla de Zeus i germana bessona  d’Apol·lo. Àrtemis és la deessa de la caça, i com que era imaginada bonica, casta i solitària se la va relacionar com una divinitat relacionada amb la lluna, per contrast a Apol·lo que ho estava amb el sol. Un dels llocs on se li retia culte era a Efes, a la Jònia, part de l’actual Turquia. El 550 abans de crist el rei Cres de Lídia va decidir fer una subscripció popular per a construir-hi el temple més gran i més bell del món grec. El projecte se li va encarregar a l’arquitecte Quersifron i van tardar cent vint anys a completar-lo. Un cop acabat va merèixer formar part de l’exclusiva llista de les set meravelles del món antic que va descriure Antipáter de Sidó. Segons les mides que ens dóna Plini el Vell, el temple d’Àrtemis a Efes  feina  115 metres de llarg i 55 metres d’ample, fet tot de marbre, tenia 127 columnes d’estil jònic de vint metres d’alçada. Per a fer-nos una idea era si fa no fa el doble d’ample, de llarg i d’alt que el Partenó d’Atenes. Ara bé, el 355 abans de Crist un pastor anomenat Eròstrat va incendiar aquest temple que va quedar destruït. Una vegada interrogat, aquest pastor va confessar que ho havia fet per adquirir notorietat i sortir de l’anonimat. Fou condemnat a la foguera i es va prohibir sota pena de mort que s’anomenés el seu nom per tal que el seu propòsit fracassés. Tot i això el seu nom ens ha arribat de la ploma de l’historiador Estrabó i potser és tan o més conegut que aquells que van construir i llegar al futur la descripció d’aquest temple. Eròstrat si hagués viscut al segle XXI possiblement s’hagués fet una fotografia amb el mòbil al costat del temple d’Àrtemis en flames i potser fins i tot ho hauria penjat a internet. La tecnologia i la ciència avança, en canvi la nostra intel·ligència no pas gaire.