Teatre amateur

Et lleves, et dutxes, vas a l’assaig. Tornes a dinar, dorms una mica, et fas la bossa i agafes el cotxe per fer quilòmetres. Arribes on sigui, et mires una mica el teatre, muntes quatre coses, et canvies, et concentres i surts a escena. Et sents viu. Saludes, et canvies, reculls i tornes a casa.

Saps que hi ha primera divisió, segona, tercera... A aquestes no hi has arribat i no hi arribaràs mai, però intentes prendre-t’ho tan seriosament com aquests. Intentes que el procés i l’entrenament sigui igual de rigorós que aquests.

Ens diuen que fem teatre amateur. Jo no m’hi identifico totalment. Tinc clar que no fem teatre professional perquè no cobrem.

Hi ha un  tipus de teatre amateur que amb el qual no em sento gens identificat i amb el que no  tinc res a veure, jo i tants i tants d’altres. És aquell teatre que es preocupa més del què hi ha a escena que no del què passa a escena. Aquells grups que només es dediquen a grans escenografies i vestuaris i que després la direcció i interpretació brilla per la seva descurança.

Precisament el Dia de Sant Esteve vaig anar a veure al Josep M. Puig al Bartrina fent El Poema de Nadal de Sagarra i, que voleu que us digui, potser em direu que és un actor amateur, però n’es c segur que hi hauria actors professionals que donarien un braç per poder fer una interpretació tan perfecta com la que vam veure.

En definitiva, tal com diuen els savis: ”si només treballessin el professionals, només follarien les putes”.

Històries del Puig d’en Cama: Un cos al bosc

A la partida de les Fontetes de l’Albiol van trobar el cadàver d’un home que havia mort feia un mes aproximadament. Això passava el setembre de 1836. Tot i que corresponia a la Parròquia de l’Albiol, el Vicari d’Almoster consen a enterrar-lo a la fossa del poble, a causa de la ”incúria que pa a aquell cadàver”. 

Els peus del Puig d’en Cama són frondosos i quan ets pel bosc costa saber ben bé on ets. Els que devien trobar el cadàver no devíen saber ben bé en quin terme es trobàven i enlloc de baixar fins a la vall que forma la Riera de la Selva i llavors pujar els més de 400 metres de desnivell que hi ha fins a l’Albiol, van tiar pel dret i van baixar el difunt al proper poble d’Almoster. Temps després es va saber que la identitat era de Francesc Lelambi, blanquer de Reus, que havia estat assassinat el vint-i-u d’agost a les deu del matí. Aquesta precisió en la data de la mort segurament indica que es va trobar l’autor del crim, però això ja és una altra història per a trobar.

A la república de les mentides, la reina és Claire Danes

La cadena tan idolatrada HBO va construir un nou llenguatge televisiu. Cada capítol de les seves sèries dramà ques és un tomb més de caragol a la trama, al dotzè tomb de caragol, o sigui, al dotzè o tretzè capítol aquest caragol ja ha foradat del tot la paret i ja ha tret el cap a una nova sala. La tensió dramà ca que poc a poc, gairebé de manera impercep ble s’ha anat caragolant esclata en els darrers capítols de la temporada. Ho vam veure magistralment a The Wire, Six Feet Under o els Soprano. Això Show me ho ha superat amb sèries com Dexter i sobretot amb Homeland. 

.

Aquestes sèries tenen una altra tàcita, enlloc de girar un caragol amb un tornavís claven un clau amb una maça, de manera que cada capítol hi ha en cop fort que fa tremolar-ho tot. Això és Homeland: als deu primers minuts pensem que és la pica sèrie d’espies en la qual els americans són els bons i els musulmans els dolents, però a cada capítol aquesta dis nció canvia, aquest front avança i retrocedeix, gira i tomba, i no sabem qui és qui, ni si els bàndols són tan clars. Terroristes i an terroristes es confonen amb fons i forma. Només hi ha clares les víc mes. Si això ho fessin aquí amb històries del CESID i l’ETA segurament els jutges haurien segrestat la sèrie.

En tot aquest joc d’equívocs l’actriu Claire Danes pot explotar tota la seva qualitat ar s ca. Això li ha valgut revalidar per dues vegades el Globus d’Or que ja va guanyar de molt joveneta amb la sèrie de culte My so-called life, de la qual en parlaré un altre dia. De fet els seus pares la van apartar de la voràgine de l’èxit per tal que ngués una carrera lenta però sòlida, i la van encertar.

Claire Danes ha creat el personatge de l’excèntrica agent de la CIA Carrie Mathison i el sap fer respirar talment com si fos ella mateixa. Potser direu que personatges poc convencionals -per no aviar-vos cap spoiler- són caramelets pels actors, però Claire Danes sap contenir i dosificar els trets de personatge de manera magistral. Dins l’espiral de men des que és la trama de Homeland, hi ha atrapada l’espiral d’obsessió que és aquesta agent.

La rèplica li dóna Damian Lewis, un actor que deu haver fet moltes classes magistrals de sudoració nerviosa. Segu-rament que la Claire Danes no brillaria tant sense el contrapunt d’aquest actor anglès. I la tercera en discòrdia és la brasilera Morena Baccarin, coneguda a casa nostra pel seu paper al remake de V i que protagonitza una trama secundària un pel repe va i suada. Tot i aquest defecte, després de l’explosiu final de la segona temporada, sembla que Homeland ens reserva pel futur hores i hores de magistral entreteniment, sobretot quan els guionistes comencin a furgar, al que sembla, fosc i retorçat passat de la protagonista.

Jornada Josep M. Pujol: albes, rondalles, helvètica i l’oralitat del Rei en Jaume

Ahir vaig fer una excepció, em vaig saltar el mil·limetrat horari que cal seguir per tal de complir amb la família, la feina i la formació con nuada per a assis r a la Jornada acadèmica en memòria de Josep M. Pujol que es va fer a la Sala de Graus del Campus Catalunya de la URV.

  

Josep M. Pujol (Barcelona 1947), va anar-se’n d’aquest món aquest estiu, i ahir el Departament de Filologia Catalana va voler vol honorar la seva memòria i fer conèixer el valor de les seves aportacions i del seu mestratge. Josep M. Pujol era un primera espasa en tres àmbits molt concrets i que ahir es van repassar.

Els organitzadors van tenir la delicadesa de començar amb una albada dedicada al Josep M. cantada per l’antropòloga Josefina Roma.

La Carme Oriol ens va parlar de «L’aportació de Josep M. Pujol a l’estudi del folklore.» Pujol, de la mà de Jaume Vidal Alcover, va ser un dels pioners en introduir l’estudi del folklore com a disciplina universitària, i proposar-ne definicions que ens permeten diferenciar què és clarament folklore i què no. Segons Pujol el folklore -i no ho dic amb paraules textuals- és un tipus de comunicació que agafa la forma artis ca per a resoldre un problema específic. O sigui, jo a la meva filla li explico un conte mentre li dono el sopar perquè així la tinc distreta i li puc encolomar cullerades, o també, l’albada que ens va cantar la Josefina Roma ens va servir per a trencar el gel i per a glossar les emocions i records que tenim de Josep M. Pujol.

Qui canta, els mals espanta

qui plora, els seus mals augmenta

A banda d’això, també ens van recordar la gran tasca de Pujol en la catalogació de la rondalla, una feina que perviu en la feina diària de l’Arxiu de folklore i del cercador de la Rondalla Catalana Rondcat, així com la preocupació que va tenir en donar a conèixer al món aquestes recerques. A banda dels estudis en si, també es va preocupar de traduir-los i de remetre’ls a certes universitats estrangeres. Aquesta darrera feina és una feina que gairebé sempre ens queda pendent en aquest país. 

Albert Corbeto ens va parlar de les aportacions de Josep M. Pujol en el camp de la pografia, en el qual han quedat llibres imprescindibles com Orto pografia fet a quatre mans amb Joan Solà. Per saber la seva tendència queda clara la seva col·laboració a l’exposició ”Helvè ca, una nova tipografia?” i els seus comentaris despectius -només malparlava

de les tipografies- cap a la Times New Roman que titllava de ”mula”. Val a dir que sempre ens recomanava la Garamond.

Xavier Renedo ens va parlar de «Josep M. Pujol, medievalista: fets, papers i paraules.» i sobretot a la seva tasca ingent per a entendre El llibre dels fets de Jaume I. Pujol, estudiant les paraules del Rei des de la perspectiva de la Lingüística Cognitiva i la Sociolingüística, va apartar el Llibre dels fets del paquet de ”Les quatre grans Cròniques” que vam estudiar a l’institut, i el va situar com un llibre únic, que fou explicat, més que no pas dictat. Des d’aquest prisma, s’enten perfectament que al llibre hi hagi barreja de llengües, el Rei havia estat criat en occità, francès, català i aragonès, i per dona havia tingut una castellana, una hongaresa i una navarresa, i tanmateix la cort a la qual explicava els seus fets tampoc era monolingüe. Xavier Renedo va demanar amb vehemència que s’apleguessin tots els ar cles esparsos de Pujol. La mort ens ha privat del seu projecte d’edició crítica del Llibre dels fets, obra que ens hauria permès entendre-la com una singular mostra de l’oralitat en una cort medieval. Per aquest motiu, entre molts d’altres, és imprescindible una Opera Omnia de Josep M. Pujol, un mestre que donava categoria a la nostra cultura.

Històries del Puig d’en Cama: Ferrater al Picarany

Es ven el mas on va viure Gabriel Ferrater, el que té al costats els avellaners al cor dels quals s’hi amagava quan era jovenet. Hi ha especialistes de Gabriel Ferrater que us en poden parlar molt millor que no pas jo. Només en sóc un lector reincident i no m’atreveixo a fer gaires afirmacions sobre aquesta figura cabdal. L’únic que us puc dir és que els seus versos em remeten sovint al paisatge ben conegut, al gust de les mores negres i al soroll que fa la pinassa quan la trepitges. El Picarany és una de les vessants del sud del Puig d’en Cama. Situada a la solana, és una de les parts més amables de la muntanya tot i que també té força pendent. 

Isabel Olesti a Núvol parla de la reobertura que va aconseguir d’aquest espai, encara que fos circumstancial. Una cita que em vaig perdre, però David Figueres no.

Una mostra d’aquest mas i les experiències viscudes ens les explica Amàlia Ferrater, germana del poeta, al documental Metrònom Ferrater:

 http://player.vimeo.com/video/11707235?color=ffffff

Ramon Gomis parla d’aquest mas a El Gabriel Ferrater de Reus:

”El Picarany es va acabar de construir segons les indicacions de Ricard i Amalia Ferraté Soler l’any 1925, quan el Gabriel tenia tres anys. Encara es conserva, en bona part tal com era quan pertanyia als Ferraté Soler. És una masia encarada al sud-oest, voltada d’una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d’en Cama, de 718 metres d’al tud. Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s’alternen amb uns jornals d’avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d’alzines, de marfulls, de brugueroles. El paisatge vegetal no ha canviat amb el pas del temps; en canvi, alà on els Ferraté observaven alguna construcció aïllada, un mas amb rafal i palmera, ara hi ha urbanitzacions adotzenades que empastifen la panoràmica.

El mas del Picarany té molta aigua. Els minats que el travessen porten aigua llunyana, dels vessants de la Mussara, de la serra de Prades. Quan, en un parell d’ocasions, la sequera va estroncar els canalots de les fonts públiques de Reus i s’imposaren severes restriccions d’aigua als ciutadans, Ricard Ferraté, per tal d’alleugerir la situació, va oferir els cabals dels minats del Picarany a l’ajuntament de Reus. En un país de secà això diu molt a favor de la qualitat de la finca i de la generositat del seu propietari.

Per al meu gust, però, el mas Ferraté ? com algú també anomena el Picarany? queda una mica enxubat. Encara que estigui en un pendent i que tingui una bona vista, el bosc hi és excessiu, ofega la casa. És probable que, instal·lats allí, els Ferraté Soler tinguessin la sensació de trobar-se aïllats del món, i que això els agradés.”

I per acabar aquest incomplet apunt, un emotiu vídeo de l’Amàlia Ferrater referint-se al Picarany.

http://player.vimeo.com/video/22931872? tle=0 &byline=0 &portrait=0

Treme: vida, festa i mort a Nova Orleans

Ens van presentar Treme com al nova The Wire. El canal HBO necessita desesperadament un nou èxit davant de les magnífiques temporades que està fent la competència (Breaking bad, Mad Men, Homeland...). Treme són les històries

creuades de diverses famílies que intenten sobreviure a la Nova Orleans destruïda pel huracà Katrina. HBO posa a David Simon al capdavant d’una nova sèrie que tracta de les dificultats per a sobreviure en una ciutat amb la majoria de població negra. I li posa a disposició un pressupost que li serveix per a treballar, almenys la primera temporada, amb el genial John Goodman -ex Rosseane-.

Cap sèrie americana havia explorat tant la relació de l’ésser humà amb les seves tradicions i les seves festes. Després de la destrucció de la ciutat, molts dels personatges de Treme s’aferren a les tradicions, als carnavals, la música com a única cosa que perdura a les seves vides. L’huracà els va prendre la feina, la casa, els éssers es mats, els veïns, el paisatge... però no els podia prendre allò que era immaterial, allò que era ín mament seu. Gràcies a això Treme ens dóna a conèixer tradicions com el cajun courir de Mardi Gras, els indis de mardi Gras, les Second lines... I aquestes tradicions se les prenen seriosament, de manera que el dimarts de Carnaval poden ser infidels a la parella i el dimecres de cendra engegar a dida l’amant perquè el calendari, i les persones que el fan, han canviat.

Treme és una sèrie de persones desorientades que busquen allò que l’huracà els ha pres. Antoine Batiste (Wen-dell Pierce) és un trombó que busca la manera de tornar a trobar una posició acomodada i sobreviure a la misèria només amb el seu trombó. Ladonna busca el seu germà desaparegut a l’huracà, o pitjor, dins el grotesc sistema policial/judicial. Creighton (John Goodman) busca tornar a posar a Nova Orleans al lloc que li correspon al món. Albert ”Big Chief” (Clarke Peters) busca sen t a tot plegat perpetuant les tradicions. El seu fill Delmond (Rob Brown), un trompeta d’èxit, busca refer ponts amb el seu pare, i sobretot entendre’l a través de la seva recerca de les arrels del Jazz. La xef Jane e (Kim Dickens) busca la manera de fer sobreviure el seu restaurant que pateix talls de llum, de gas, d’aigua i de subministraments constants. I Davis (Steve Zahn) busca de l’huracà no li estronqui la festa esbojarrada. Tot plegat conforma un tapís de relacions humanes molt ben trenades la primera temporada, i que lamentablement a la segona s’esfilagarsen i deixen a tot plegat com a una simple pròrroga de la primera.

Capítol a part mereix la música. Tampoc en cap altra sèrie la música havia estat tan ben tractada com a Treme, no s’espera menys en una sèrie ambientada a Nova Orleans. Cada capítol gaudim d’actuacions de grups de primera línia. En defini va, una sèrie molt bona amb uns desastrosos índex d’audiència i que sobreviurà fins a la quarta i darrera temporada, pel fet que a la cadena HBO li complauen els afalacs -en aquest cas merescuts- de la crítica especialitzada.

Històries del Puig d’en Cama: Foc!

A la Vanguardia el 1991 l’escriptor Albert Manent, també veí del Puig d’en Cama, ens explicava com havia viscut el devastador foc que va assolar aquelles muntanyes ja fa més de vint anys. ...

En varias ocasiones he ayudado a apagar fuego, pero siempre era un incendio localizado en zonas de monte bajo. Pero el ocho de agosto, a las cuatro de la tarde, desde mi refugio de Mas de Segimon en el horizonte de Levante vimos una enorme humareda que formaba grandes nubes negras. Al ir hacia el pueblo, subía como una centella Joan Oles , alcalde de l’AIeixar. ”Hi ha foc al Mas de Borbó”, nos espetó. La masía está en un extremo del término de l’AIeixar y es un gran edificio de origen medieval que fue restaurado con es lo modernista por el doctor Lluís Barbara. No lejos de él se encuentra l’Alzina Grossa o l’Alzina del Mas de Borbó que, según Ramón Vinyeta, autor del libro ”Els arbres monumentals de Catalunya”, ene unos mil trescientos años y puede ser el árbol más viejo de Cataluña. Al llegar al Mas de Borbó se había levantado viento y desde unos tres kilómetros se oía el violento crepitar de los árboles consumidos por un fuego voraz. Quemaba el mí co Puig d’en Cama que en la Selva llaman también Serra de Sant Pere.

Tiene poco más de setecientos metros, hay en él minas abandonadas de plomo y barita, y conserva la vegetación clásica de la encina, que ha resis do la presión del pino. Un documento del siglo XIII nos habla de ”ab orientepodium den cama”. Es una señal precisa para los hombres de mar... Y recuerdo que en 1939, siendo yo casi un niño, acompañé a mi padre a cazar perdices. Salían muchas bandadas, pero tan lejos que no se podía disparar con acierto. En las Fontetes, al pie del Puig d’en Cama, llegamos a reunir más de cien perdices. Nos me mos en el laberinto de la montaña, pero tuvimos que desis r por lo abrupto del bosque y la falta de visibilidad.

Desde el Mas de Borbó pronto vimos con alegría que los hidroaviones y los helicópteros empezaban a lanzar toneladas de agua. Pero el viento de poniente, el Seré, agitaba árboles y arbustos y levantaba llamas de veinte o más metros. El fuego se extendía en un frente de varios kilómetros y era di cil controlarlo. Habían llegado, decían, tres unidades de bomberos de Reus que pronto quedaron desbordados. El dueño del Mas de Borbó, Jordi, y el siempre intrépido Gúmer de la Cruz, dueño del cercano Mas de Garrut, se vieron envueltos por las llamas porque, trabajando en una hondonada, saltó una pina encendida a setenta metros y prendió fuego. Se escaparon con mucha dificultad. Mientras tanto iban llegando voluntarios de l’AIeixar, Maspujols y Vilaplana (con sus alcaldes al frente) y también de Ulldemolins, La Selva, Espluga e incluso Mont-ral. Otros trabajaban en la cara sur del Puig d’en Cama y mon culos cercanos porque el fuego llegaba hasta cerca de Almoster y amenazaba urbanizaciones de la Selva. Se veía a pájaros y conejos desconcertados. En medio del camino encontraron a una águila joven qué se resis a a levantar el vuelo. El fuego avanzaba, raudo o lento, por varios frentes y a veces en cuña. Los del Mas de Borbó, tan amenazados, telefoneaban donde quiera para pedir refuerzos. Por cierto que la Telefónica, a pesar de ser una masía tan bien situada estratégicamente, lleva casi un año sin ponerles el teléfono.

Por la noche volví al llano de l’Alzina del Llamp donde había coches de bomberos de Valls, Lleida, Cervera, etcétera. Con inteligencia y sen do de la estrategia iban apagando zonas de bosque y evitaban que se propagara a zonas vitales y extensísimas, como las arboledas del Mas de Cercos (Bosc Gran, Bosc de les Animes, Bosc del Salt). Iban a las hondonadas con mangueras de hasta cuatro kilómetros y decían que el Mas d’Alimbau había quedado cercado por el fuego y que el Picarany, donde yo había visitado al poeta Gabriel Ferrater, ardía. Los voluntarios bajaban comida, leche y agua a los bomberos que se arriesgaban por las vaguadas.

De madrugada llegaron los de Barcelona, donde llovía, y pusieron a prueba su ran experiencia, y también vinieron los de Gavá, Vilanova i la Geltrú, Badalona, Sant Celoni...

El jefe de la Forestal de l’Alt Camp parecía dirigir una parte de las operaciones. De pronto me encontré a mi amigo, ya mayor, Andreu Barbará, jefe de los voluntarios de Alcover y el alma del museo del pueblo con los mossos d’esquadra. Desde el Mas de Borbó el trasiego era con nuo por el Coll de Rosic y el camino del Aigua Sana.

Aquella madrugada, tan decisiva, los bomberos apagaron casi totalmente el fuego Los de la cara norte del Puig d’en Cama estamos más tranquilos, pero el fuego de cerca es más dantesco que el infierno que pintó el divino poeta.