Teatre amateur

Et lleves, et dutxes, vas a l’assaig. Tornes a dinar, dorms una mica, et fas la bossa i agafes el cotxe per fer quilòmetres. Arribes on sigui, et mires una mica el teatre, muntes quatre coses, et canvies, et concentres i surts a escena. Et sents viu. Saludes, et canvies, reculls i tornes a casa.

Saps que hi ha primera divisió, segona, tercera... A aquestes no hi has arribat i no hi arribaràs mai, però intentes prendre-t’ho tan seriosament com aquests. Intentes que el procés i l’entrenament sigui igual de rigorós que aquests.

Ens diuen que fem teatre amateur. Jo no m’hi identifico totalment. Tinc clar que no fem teatre professional perquè no cobrem.

Hi ha un  tipus de teatre amateur que amb el qual no em sento gens identificat i amb el que no  tinc res a veure, jo i tants i tants d’altres. És aquell teatre que es preocupa més del què hi ha a escena que no del què passa a escena. Aquells grups que només es dediquen a grans escenografies i vestuaris i que després la direcció i interpretació brilla per la seva descurança.

Precisament el Dia de Sant Esteve vaig anar a veure al Josep M. Puig al Bartrina fent El Poema de Nadal de Sagarra i, que voleu que us digui, potser em direu que és un actor amateur, però n’es c segur que hi hauria actors professionals que donarien un braç per poder fer una interpretació tan perfecta com la que vam veure.

En definitiva, tal com diuen els savis: ”si només treballessin el professionals, només follarien les putes”.

Històries del Puig d’en Cama: Un cos al bosc

A la partida de les Fontetes de l’Albiol van trobar el cadàver d’un home que havia mort feia un mes aproximadament. Això passava el setembre de 1836. Tot i que corresponia a la Parròquia de l’Albiol, el Vicari d’Almoster consen a enterrar-lo a la fossa del poble, a causa de la ”incúria que pa a aquell cadàver”. 

Els peus del Puig d’en Cama són frondosos i quan ets pel bosc costa saber ben bé on ets. Els que devien trobar el cadàver no devíen saber ben bé en quin terme es trobàven i enlloc de baixar fins a la vall que forma la Riera de la Selva i llavors pujar els més de 400 metres de desnivell que hi ha fins a l’Albiol, van tiar pel dret i van baixar el difunt al proper poble d’Almoster. Temps després es va saber que la identitat era de Francesc Lelambi, blanquer de Reus, que havia estat assassinat el vint-i-u d’agost a les deu del matí. Aquesta precisió en la data de la mort segurament indica que es va trobar l’autor del crim, però això ja és una altra història per a trobar.

A la república de les mentides, la reina és Claire Danes

La cadena tan idolatrada HBO va construir un nou llenguatge televisiu. Cada capítol de les seves sèries dramà ques és un tomb més de caragol a la trama, al dotzè tomb de caragol, o sigui, al dotzè o tretzè capítol aquest caragol ja ha foradat del tot la paret i ja ha tret el cap a una nova sala. La tensió dramà ca que poc a poc, gairebé de manera impercep ble s’ha anat caragolant esclata en els darrers capítols de la temporada. Ho vam veure magistralment a The Wire, Six Feet Under o els Soprano. Això Show me ho ha superat amb sèries com Dexter i sobretot amb Homeland. 

.

Aquestes sèries tenen una altra tàcita, enlloc de girar un caragol amb un tornavís claven un clau amb una maça, de manera que cada capítol hi ha en cop fort que fa tremolar-ho tot. Això és Homeland: als deu primers minuts pensem que és la pica sèrie d’espies en la qual els americans són els bons i els musulmans els dolents, però a cada capítol aquesta dis nció canvia, aquest front avança i retrocedeix, gira i tomba, i no sabem qui és qui, ni si els bàndols són tan clars. Terroristes i an terroristes es confonen amb fons i forma. Només hi ha clares les víc mes. Si això ho fessin aquí amb històries del CESID i l’ETA segurament els jutges haurien segrestat la sèrie.

En tot aquest joc d’equívocs l’actriu Claire Danes pot explotar tota la seva qualitat ar s ca. Això li ha valgut revalidar per dues vegades el Globus d’Or que ja va guanyar de molt joveneta amb la sèrie de culte My so-called life, de la qual en parlaré un altre dia. De fet els seus pares la van apartar de la voràgine de l’èxit per tal que ngués una carrera lenta però sòlida, i la van encertar.

Claire Danes ha creat el personatge de l’excèntrica agent de la CIA Carrie Mathison i el sap fer respirar talment com si fos ella mateixa. Potser direu que personatges poc convencionals -per no aviar-vos cap spoiler- són caramelets pels actors, però Claire Danes sap contenir i dosificar els trets de personatge de manera magistral. Dins l’espiral de men des que és la trama de Homeland, hi ha atrapada l’espiral d’obsessió que és aquesta agent.

La rèplica li dóna Damian Lewis, un actor que deu haver fet moltes classes magistrals de sudoració nerviosa. Segu-rament que la Claire Danes no brillaria tant sense el contrapunt d’aquest actor anglès. I la tercera en discòrdia és la brasilera Morena Baccarin, coneguda a casa nostra pel seu paper al remake de V i que protagonitza una trama secundària un pel repe va i suada. Tot i aquest defecte, després de l’explosiu final de la segona temporada, sembla que Homeland ens reserva pel futur hores i hores de magistral entreteniment, sobretot quan els guionistes comencin a furgar, al que sembla, fosc i retorçat passat de la protagonista.

Jornada Josep M. Pujol: albes, rondalles, helvètica i l’oralitat del Rei en Jaume

Ahir vaig fer una excepció, em vaig saltar el mil·limetrat horari que cal seguir per tal de complir amb la família, la feina i la formació con nuada per a assis r a la Jornada acadèmica en memòria de Josep M. Pujol que es va fer a la Sala de Graus del Campus Catalunya de la URV.

  

Josep M. Pujol (Barcelona 1947), va anar-se’n d’aquest món aquest estiu, i ahir el Departament de Filologia Catalana va voler vol honorar la seva memòria i fer conèixer el valor de les seves aportacions i del seu mestratge. Josep M. Pujol era un primera espasa en tres àmbits molt concrets i que ahir es van repassar.

Els organitzadors van tenir la delicadesa de començar amb una albada dedicada al Josep M. cantada per l’antropòloga Josefina Roma.

La Carme Oriol ens va parlar de «L’aportació de Josep M. Pujol a l’estudi del folklore.» Pujol, de la mà de Jaume Vidal Alcover, va ser un dels pioners en introduir l’estudi del folklore com a disciplina universitària, i proposar-ne definicions que ens permeten diferenciar què és clarament folklore i què no. Segons Pujol el folklore -i no ho dic amb paraules textuals- és un tipus de comunicació que agafa la forma artis ca per a resoldre un problema específic. O sigui, jo a la meva filla li explico un conte mentre li dono el sopar perquè així la tinc distreta i li puc encolomar cullerades, o també, l’albada que ens va cantar la Josefina Roma ens va servir per a trencar el gel i per a glossar les emocions i records que tenim de Josep M. Pujol.

Qui canta, els mals espanta

qui plora, els seus mals augmenta

A banda d’això, també ens van recordar la gran tasca de Pujol en la catalogació de la rondalla, una feina que perviu en la feina diària de l’Arxiu de folklore i del cercador de la Rondalla Catalana Rondcat, així com la preocupació que va tenir en donar a conèixer al món aquestes recerques. A banda dels estudis en si, també es va preocupar de traduir-los i de remetre’ls a certes universitats estrangeres. Aquesta darrera feina és una feina que gairebé sempre ens queda pendent en aquest país. 

Albert Corbeto ens va parlar de les aportacions de Josep M. Pujol en el camp de la pografia, en el qual han quedat llibres imprescindibles com Orto pografia fet a quatre mans amb Joan Solà. Per saber la seva tendència queda clara la seva col·laboració a l’exposició ”Helvè ca, una nova tipografia?” i els seus comentaris despectius -només malparlava

de les tipografies- cap a la Times New Roman que titllava de ”mula”. Val a dir que sempre ens recomanava la Garamond.

Xavier Renedo ens va parlar de «Josep M. Pujol, medievalista: fets, papers i paraules.» i sobretot a la seva tasca ingent per a entendre El llibre dels fets de Jaume I. Pujol, estudiant les paraules del Rei des de la perspectiva de la Lingüística Cognitiva i la Sociolingüística, va apartar el Llibre dels fets del paquet de ”Les quatre grans Cròniques” que vam estudiar a l’institut, i el va situar com un llibre únic, que fou explicat, més que no pas dictat. Des d’aquest prisma, s’enten perfectament que al llibre hi hagi barreja de llengües, el Rei havia estat criat en occità, francès, català i aragonès, i per dona havia tingut una castellana, una hongaresa i una navarresa, i tanmateix la cort a la qual explicava els seus fets tampoc era monolingüe. Xavier Renedo va demanar amb vehemència que s’apleguessin tots els ar cles esparsos de Pujol. La mort ens ha privat del seu projecte d’edició crítica del Llibre dels fets, obra que ens hauria permès entendre-la com una singular mostra de l’oralitat en una cort medieval. Per aquest motiu, entre molts d’altres, és imprescindible una Opera Omnia de Josep M. Pujol, un mestre que donava categoria a la nostra cultura.

Històries del Puig d’en Cama: Ferrater al Picarany

Es ven el mas on va viure Gabriel Ferrater, el que té al costats els avellaners al cor dels quals s’hi amagava quan era jovenet. Hi ha especialistes de Gabriel Ferrater que us en poden parlar molt millor que no pas jo. Només en sóc un lector reincident i no m’atreveixo a fer gaires afirmacions sobre aquesta figura cabdal. L’únic que us puc dir és que els seus versos em remeten sovint al paisatge ben conegut, al gust de les mores negres i al soroll que fa la pinassa quan la trepitges. El Picarany és una de les vessants del sud del Puig d’en Cama. Situada a la solana, és una de les parts més amables de la muntanya tot i que també té força pendent. 

Isabel Olesti a Núvol parla de la reobertura que va aconseguir d’aquest espai, encara que fos circumstancial. Una cita que em vaig perdre, però David Figueres no.

Una mostra d’aquest mas i les experiències viscudes ens les explica Amàlia Ferrater, germana del poeta, al documental Metrònom Ferrater:

 http://player.vimeo.com/video/11707235?color=ffffff

Ramon Gomis parla d’aquest mas a El Gabriel Ferrater de Reus:

”El Picarany es va acabar de construir segons les indicacions de Ricard i Amalia Ferraté Soler l’any 1925, quan el Gabriel tenia tres anys. Encara es conserva, en bona part tal com era quan pertanyia als Ferraté Soler. És una masia encarada al sud-oest, voltada d’una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d’en Cama, de 718 metres d’al tud. Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s’alternen amb uns jornals d’avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d’alzines, de marfulls, de brugueroles. El paisatge vegetal no ha canviat amb el pas del temps; en canvi, alà on els Ferraté observaven alguna construcció aïllada, un mas amb rafal i palmera, ara hi ha urbanitzacions adotzenades que empastifen la panoràmica.

El mas del Picarany té molta aigua. Els minats que el travessen porten aigua llunyana, dels vessants de la Mussara, de la serra de Prades. Quan, en un parell d’ocasions, la sequera va estroncar els canalots de les fonts públiques de Reus i s’imposaren severes restriccions d’aigua als ciutadans, Ricard Ferraté, per tal d’alleugerir la situació, va oferir els cabals dels minats del Picarany a l’ajuntament de Reus. En un país de secà això diu molt a favor de la qualitat de la finca i de la generositat del seu propietari.

Per al meu gust, però, el mas Ferraté ? com algú també anomena el Picarany? queda una mica enxubat. Encara que estigui en un pendent i que tingui una bona vista, el bosc hi és excessiu, ofega la casa. És probable que, instal·lats allí, els Ferraté Soler tinguessin la sensació de trobar-se aïllats del món, i que això els agradés.”

I per acabar aquest incomplet apunt, un emotiu vídeo de l’Amàlia Ferrater referint-se al Picarany.

http://player.vimeo.com/video/22931872? tle=0 &byline=0 &portrait=0

Treme: vida, festa i mort a Nova Orleans

Ens van presentar Treme com al nova The Wire. El canal HBO necessita desesperadament un nou èxit davant de les magnífiques temporades que està fent la competència (Breaking bad, Mad Men, Homeland...). Treme són les històries

creuades de diverses famílies que intenten sobreviure a la Nova Orleans destruïda pel huracà Katrina. HBO posa a David Simon al capdavant d’una nova sèrie que tracta de les dificultats per a sobreviure en una ciutat amb la majoria de població negra. I li posa a disposició un pressupost que li serveix per a treballar, almenys la primera temporada, amb el genial John Goodman -ex Rosseane-.

Cap sèrie americana havia explorat tant la relació de l’ésser humà amb les seves tradicions i les seves festes. Després de la destrucció de la ciutat, molts dels personatges de Treme s’aferren a les tradicions, als carnavals, la música com a única cosa que perdura a les seves vides. L’huracà els va prendre la feina, la casa, els éssers es mats, els veïns, el paisatge... però no els podia prendre allò que era immaterial, allò que era ín mament seu. Gràcies a això Treme ens dóna a conèixer tradicions com el cajun courir de Mardi Gras, els indis de mardi Gras, les Second lines... I aquestes tradicions se les prenen seriosament, de manera que el dimarts de Carnaval poden ser infidels a la parella i el dimecres de cendra engegar a dida l’amant perquè el calendari, i les persones que el fan, han canviat.

Treme és una sèrie de persones desorientades que busquen allò que l’huracà els ha pres. Antoine Batiste (Wen-dell Pierce) és un trombó que busca la manera de tornar a trobar una posició acomodada i sobreviure a la misèria només amb el seu trombó. Ladonna busca el seu germà desaparegut a l’huracà, o pitjor, dins el grotesc sistema policial/judicial. Creighton (John Goodman) busca tornar a posar a Nova Orleans al lloc que li correspon al món. Albert ”Big Chief” (Clarke Peters) busca sen t a tot plegat perpetuant les tradicions. El seu fill Delmond (Rob Brown), un trompeta d’èxit, busca refer ponts amb el seu pare, i sobretot entendre’l a través de la seva recerca de les arrels del Jazz. La xef Jane e (Kim Dickens) busca la manera de fer sobreviure el seu restaurant que pateix talls de llum, de gas, d’aigua i de subministraments constants. I Davis (Steve Zahn) busca de l’huracà no li estronqui la festa esbojarrada. Tot plegat conforma un tapís de relacions humanes molt ben trenades la primera temporada, i que lamentablement a la segona s’esfilagarsen i deixen a tot plegat com a una simple pròrroga de la primera.

Capítol a part mereix la música. Tampoc en cap altra sèrie la música havia estat tan ben tractada com a Treme, no s’espera menys en una sèrie ambientada a Nova Orleans. Cada capítol gaudim d’actuacions de grups de primera línia. En defini va, una sèrie molt bona amb uns desastrosos índex d’audiència i que sobreviurà fins a la quarta i darrera temporada, pel fet que a la cadena HBO li complauen els afalacs -en aquest cas merescuts- de la crítica especialitzada.

Històries del Puig d’en Cama: Foc!

A la Vanguardia el 1991 l’escriptor Albert Manent, també veí del Puig d’en Cama, ens explicava com havia viscut el devastador foc que va assolar aquelles muntanyes ja fa més de vint anys. ...

En varias ocasiones he ayudado a apagar fuego, pero siempre era un incendio localizado en zonas de monte bajo. Pero el ocho de agosto, a las cuatro de la tarde, desde mi refugio de Mas de Segimon en el horizonte de Levante vimos una enorme humareda que formaba grandes nubes negras. Al ir hacia el pueblo, subía como una centella Joan Oles , alcalde de l’AIeixar. ”Hi ha foc al Mas de Borbó”, nos espetó. La masía está en un extremo del término de l’AIeixar y es un gran edificio de origen medieval que fue restaurado con es lo modernista por el doctor Lluís Barbara. No lejos de él se encuentra l’Alzina Grossa o l’Alzina del Mas de Borbó que, según Ramón Vinyeta, autor del libro ”Els arbres monumentals de Catalunya”, ene unos mil trescientos años y puede ser el árbol más viejo de Cataluña. Al llegar al Mas de Borbó se había levantado viento y desde unos tres kilómetros se oía el violento crepitar de los árboles consumidos por un fuego voraz. Quemaba el mí co Puig d’en Cama que en la Selva llaman también Serra de Sant Pere.

Tiene poco más de setecientos metros, hay en él minas abandonadas de plomo y barita, y conserva la vegetación clásica de la encina, que ha resis do la presión del pino. Un documento del siglo XIII nos habla de ”ab orientepodium den cama”. Es una señal precisa para los hombres de mar... Y recuerdo que en 1939, siendo yo casi un niño, acompañé a mi padre a cazar perdices. Salían muchas bandadas, pero tan lejos que no se podía disparar con acierto. En las Fontetes, al pie del Puig d’en Cama, llegamos a reunir más de cien perdices. Nos me mos en el laberinto de la montaña, pero tuvimos que desis r por lo abrupto del bosque y la falta de visibilidad.

Desde el Mas de Borbó pronto vimos con alegría que los hidroaviones y los helicópteros empezaban a lanzar toneladas de agua. Pero el viento de poniente, el Seré, agitaba árboles y arbustos y levantaba llamas de veinte o más metros. El fuego se extendía en un frente de varios kilómetros y era di cil controlarlo. Habían llegado, decían, tres unidades de bomberos de Reus que pronto quedaron desbordados. El dueño del Mas de Borbó, Jordi, y el siempre intrépido Gúmer de la Cruz, dueño del cercano Mas de Garrut, se vieron envueltos por las llamas porque, trabajando en una hondonada, saltó una pina encendida a setenta metros y prendió fuego. Se escaparon con mucha dificultad. Mientras tanto iban llegando voluntarios de l’AIeixar, Maspujols y Vilaplana (con sus alcaldes al frente) y también de Ulldemolins, La Selva, Espluga e incluso Mont-ral. Otros trabajaban en la cara sur del Puig d’en Cama y mon culos cercanos porque el fuego llegaba hasta cerca de Almoster y amenazaba urbanizaciones de la Selva. Se veía a pájaros y conejos desconcertados. En medio del camino encontraron a una águila joven qué se resis a a levantar el vuelo. El fuego avanzaba, raudo o lento, por varios frentes y a veces en cuña. Los del Mas de Borbó, tan amenazados, telefoneaban donde quiera para pedir refuerzos. Por cierto que la Telefónica, a pesar de ser una masía tan bien situada estratégicamente, lleva casi un año sin ponerles el teléfono.

Por la noche volví al llano de l’Alzina del Llamp donde había coches de bomberos de Valls, Lleida, Cervera, etcétera. Con inteligencia y sen do de la estrategia iban apagando zonas de bosque y evitaban que se propagara a zonas vitales y extensísimas, como las arboledas del Mas de Cercos (Bosc Gran, Bosc de les Animes, Bosc del Salt). Iban a las hondonadas con mangueras de hasta cuatro kilómetros y decían que el Mas d’Alimbau había quedado cercado por el fuego y que el Picarany, donde yo había visitado al poeta Gabriel Ferrater, ardía. Los voluntarios bajaban comida, leche y agua a los bomberos que se arriesgaban por las vaguadas.

De madrugada llegaron los de Barcelona, donde llovía, y pusieron a prueba su ran experiencia, y también vinieron los de Gavá, Vilanova i la Geltrú, Badalona, Sant Celoni...

El jefe de la Forestal de l’Alt Camp parecía dirigir una parte de las operaciones. De pronto me encontré a mi amigo, ya mayor, Andreu Barbará, jefe de los voluntarios de Alcover y el alma del museo del pueblo con los mossos d’esquadra. Desde el Mas de Borbó el trasiego era con nuo por el Coll de Rosic y el camino del Aigua Sana.

Aquella madrugada, tan decisiva, los bomberos apagaron casi totalmente el fuego Los de la cara norte del Puig d’en Cama estamos más tranquilos, pero el fuego de cerca es más dantesco que el infierno que pintó el divino poeta.

Els pallassos de la tele: homenatge a Fofó

Fa pocs dies va morir Miliki, el darrer supervivent de la primera fornada dels Pallassos de la tele. Aquesta companyia va aconseguir un èxit unànime durant els anys 70 a les terres en els quals es parla el castellà. A mi em va enganxar encara pe t i només recordo la darrera època amb poca nostàlgia, la veritat sigui dita, però buscant per internet he vist que per edat em vaig perdre els grans moments d’aquests pallassos que van ser quan Fofó regnava a l’escenari.

Fofó era un clown intel·ligent, brillant i amb talent. Feia el paper d’August i l’acompanyaven els seus germans: Gaby fent el paper d’enfarinat, i Miliki com a contra august. Aquests dos darrers sabien fer molt bé els seus papers i aconseguien que Fofó brillés amb el seu humor blanc i alhora també intel·ligent.

Fofó va morir prematurament i va deixar a la companyia desvallestada: pot haver-hi número de clown sense enfarinat o sense contra august (que són els que van de llestos i no ho són), però no sense august, que és el protagonista (i el que és llest encara que no ho sembli a primeres).

Van optar per una sol·lució molt intel·ligent: saltar una generació i així Fofito i Milikito van substuir als seus pares. D’aquesta manera van aconseguir perpetuar uns anys més l’èxit de la seva proposta, tot i que no crec que arribessin a superar el nivell dels seus antecessors.

Simptomàticament de com van les coses en aquest món, de tota la saga, els que van acabar aconseguint més popularitat i més èxit econòmic no van ser els que més talent tenien.

Dos, tres, cent Cossos!

Finalment va haver-hi festival COS 2012 per a felicitat de tots aquells que estimem el teatre. El festival COS potser no és el festival més populós de la ciutat, però potser sí el més rendible i rentable artísticament. Tot i ser el germà petit dels festivals reusencs, el COS ha servit de pedrera de grups i artistes reusencs i comarcals, i per altra banda, hi ha passat espectacles internacionals que fregaven el sublim. Mostra d’això és pas per la ciutat del ja mític mim francès Marcel Marceau. Precisament deixebles del millor mim de la història eren els integrants de la companyia belga Chaliwaté que van presentar en un desmaduixat Teatre Fortuny, quina injustícia, l’espectacle Joséphine. Aquest gloriós espectacle ha vingut a Reus de la mà del projecte europeu EMIX del qual el COS n’és cofundador i que sembla que serveix perquè els diners que es destinen en caixets estiguin ben gastats i mai no es compri gat per llebre. Doncs en el cas de Joséphine ens trobàvem amb un espectacle de virtuosisme gestual al servei d’una història, que ens feia confondre els records amb la imaginació, Tot plegat adquiria una aura màgica que només sap servir aquells que mesuren els ritmes amb intel·ligència. Els Chaliwaté, emprant una tècnica neta i depurada, ens regalaven un espectable feliç, que et feia riure i t’entendria, que et feia emocionar, que és la premissa de l’art. Aquesta parella aconseguia que semblés fàcil el que és difícil, i que fossin belles les tasques més quotidianes, sense caure en l’insípida vulgaritat que ara està tant en voga. En definitiva: un espectacle rodó, aconseguit amb un gran precisió gestual i esforç lingüístic. Altra vegada el COS, tot i enguany estar prim i xuclat com mai, ha mantingut l’essència que el caracteritza: aposta per grups de casa i, alhora, saber trobar a l’estranger l’excel·lència per tal que en puguem aprendre.

En una ciutat en la qual els sindicats i els comitès d’empresa municipals pretenien manifestar-se en contra d’una representació teatral, més que mai cal cultura. Davant de la incultura fa falta més cultura i més teatre… Fan falta dos, tres, cent Cossos!

La ciutat d’Hermes i Heracles I

Una de les entrades que diàriament recull més visites és Tradició pagana i catòlica on recollia de manera molt sintètica  diverses mostres d’iconografia pagana a la capital del Baix Camp. Anys després vaig ampliar aquesta mostra i ho vaig publicar a la difunta Revista de Centre de Lectura. Com que aquest reportatge no es pot consultar en línia, dons el penjo per aquest racó per si a algú li pot interessar.

La mitologia, els déus i els herois llegendaris a par r del triomf de les religions monoteistes, van adquirir un nou rol. Els panteons, els conjunt d?éssers divins i semidivins van ser apartats de la mística i la religiositat per a adquirir una significació civil, identitària i fins i tot nacional.

Les nacions de sempre han necessitat déus i herois mítics per a emmirallar-s?hi i d?aquesta manera tenir exemples de comportament davant de les dificultats. Alguns pobles tenen les cançons de gesta que els serveixen com a referent, com serien Rotllà o el Cid. D?altres pobles tenen una mitologia pròpia, heretada dels avantpassats o bé reconstruïda en el temps del romanticisme per tal d?apuntalar les noves nacions amb mites fundacionals que validessin la seva existència. Això seria la tetralogia dels Nibelungs per Alemanya o el cas més clar seria el Kalevala per Finlàndia. Elias Lönro va recollir, aglutinar, estructurar i reescriure les rondalles tradicionals fineses al Kalevala, un poema èpic al qual s'atribueix, en part, el desvetllament nacional i posterior independència de Finlàndia.

  

A Catalunya hem tingut un Joan Amades i molts d'altres folkloristes que també van recollir les llegendes referents a Jan de l'Ós, Sant Jordi i el drac, Otger Cataló, les quatre barres i Guifré el Pilós, Hèrcules, Gerió i l'incendi dels Pirineus... Però no hi ha hagut un Lönro que fes una síntesi de tots aquests mites, una tasca certament complicada perquè les llegendes catalanes barregen mitologia clàssica, religiositat popular cristiana i personatges reals. La feina més semblant va ser la que fa fer Jacint Verdaguer, amb L'Atlàn da i Canigó, tot i que la voluntat de Verdaguer no fos la d'endreçar i unificar la mitologia catalana. Però la feina de Verdaguer ens dóna moltes pistes. A L'Atlàntida, Verdaguer ens indica que els catalans quan parlem de mites mirem al món clàssic i també exemplifica un fenòmen que trobem en moltes d?altres expressions artístiques: el sincretisme. Elements grecoromans comparteixen espai amb elements cristians sense grinyolar gaire, encara que algú vulgui sentir més soroll del que hi ha.

 La ciutat esforçada, la ciutat d’Hèrcules

Quan pensem en Hèrcules, l’Heracles grec, ens ve al cap l’estàtua d’Hèrcules, a la plaça que porta el seu nom. Va ser inaugurada el 1857 i fins fa poc era situada al pati de l’Institut Salvador Vilaseca i avui és a pocs metres d’allí, a la rotonda entre l’avinguda de Jaume I i el carrer de Misericòrdia. Hèrcules va ser escollit pels nostres avantpassats com a metàfora del valor demostrat pels ciutadans l’any 1843, amb el pronunciament del general Prim a favor d'Isabel II, un fet que va fer que Reus recuperés la condició de ciutat amb el títol de "Ciutat Esforçada". Arrel d’allò el 1850 es va adoptar Hèrcules a l’escut municipal fins al 1899, compartint blasó amb la rosa, i per tant tota l’activitat municipal d’aquella època resulta marcada amb la figura d’Hèrcules. 

A la base del mateix monument del Prim, trobem un relleu de bronze de l’escut de Reus acompanyat d’Hèrcules. L’any 1862 es va posar a la façana de l’Ajuntament l’escut partit amb la rosa i hèrcules, avui dia aquesta escultura de pedra descansa al Museu. 

A la porta de l’Institut Salvador Vilaseca també hi trobem Hèrcules amb la rosa, aquesta vegada acompanyat per Apol·lo i el seu disc solar. A més, trobem la rosa i Hèrcules a la campana Petra Clàudia del Campanar, o fins i tot al paper de cal Padreny quan en emboliquen una coca amb cireres o qualsevol altre producte de pastisseria. 

L’heroi Hèrcules també apareix –de manera molt més artística, però també heràldica– a la placa dedicada al polític Joan Sol i Ortega, situada a la façana de la casa en què va néixer, al número 10 del carrer de l’Hospital.

Algunes fonts expliquen que el nen de la plaça de les oques, obra de Pere Vidiella el 1942, seria un Hèrcules infant, tot i que no ha estat possible confirmar aquesta història. de fet, ve a ser una mena de versió moderna d’un model hel·lenístic. Finalment, val a dir que al Mercadal, a la desapareguda casa d’Olives o l’Aliança, situada on ara hi ha el Gaudí Centre, hi havia medallons amb Hèrcules i Venus, entre d’altres, avui conservats als Museus de Reus.

La ciutat comercial, la ciutat d’Hermes

Hermes potser no és tan visible com Hèrcules, però sí que és igual de nombrós. Hermes, Mercuri pels romans, era el déu del comerç i per tan va ser adoptat com a símbol per nombrosos comerciants de la ciutat per a decorar les façanes de les seves cases.

L’Hermes més visible és el que hi ha sota el rellotge de l’Ajuntament, obra de Modest Gené, i que sosté l’escut de la ciutat conjuntament amb una altra divinitat que probablement sigui Hefest, Vulcà, pel martell que duu a la mà.

Tenim un Hermes de cos sencer en un medalló de considerables dimensions al carrer Sant Esteve. Aquest medalló ha estat restaurat fa relativament poc i presenta una molt bona presència.

Un altre figura d’Hermes està situada a l’interior de la Cambra de Comerç, a les vidrieres de colors que hi ha a les escales de la seu de l’entitat. És obra de Pere Calderó i forma part d’un tríptic al·legòric al comerç. De fet la Cambra de Comerç va agafar com a emblema la rosa de Reus juxtaposada al Caduceu d’Hermes.

 La paraula caduceu significa una branca d’olivera amb dos brins de llana. Aquesta vareta màgica d’Hermes va anar substituint -se per dos serps entrellaçades i mirant-se cara a cara. La branca d'olivera es va convertir finalment en una vara amb puny i dues ales esteses. El fet que el caduceu sigui el símbol de la Cambra fa que ens el trobem a la porta de la seu al carrer del Boule,

 i un enorme caduceu metàl·lic presidia l’entrada de la recentment desapareguda Fira de Mostres del Parc de Sant Jordi. Al mateix carrer del Boule, número 3, ens trobem quatre caduceus de pedra a l’edifici del supermecats Pai.

Trobem caduceus d’Hermes sobretot al raval de Santa Anna, on hi havia la majoria de banc i comerços de la ciutat:

 Al número 10, de ferro forjat, damunt de la llinda de la porta de l’escala, a la dreta de l’entrada d’un conegut comerç. 

A l’antic banc de Reus, al número 22 també hi trobem caduceus a la forja del balcó del principal. 

Al número 40, a l’edifici de la Reddis, hi ha un medalló de ferro amb Hermes i la Justícia. Més avall, al número 59, a la clau de la volta del portal del Museu d’Arqueologia hi ha un cap d’Hermes, cofat amb el petasos, o barret d’ala ampla amb unes ales incorporades. 

Al mateix Museu, antic edifici del Banc d’Espanya, hi ha caduceus de pedra repartits per diversos balcons. 

Just davant, al número 68, hi ha dos caduceus a les llindes de les portes del balcó de la primera planta.

I també en trobem un a les antigues cotxeres Sardà, al costat de l’Escola Maria Cortina.

Una dona, tres veus, un teatre de crisi

Disculpeu l’obvietat: Reus és una ciutat de teatre. Aquesta afirmació és certa malgrat l’alopècica programació del Teatre Bartrina, malgrat que a gairebé mig octubre encara no tinguem la programació del Fortuny, i malgrat que en el moment d’escriure això no en sapiguem res del festival COS que s’ha de celebrar demà passat. Quan les administracions fallen, encara queda la societat civil que fa teatre, perquè ara més que mai, hi ha moltes coses a dir i a escoltar. Això pensava escoltant els versos esqueixats de Sylvia Plath mentre eren interpretats per la Marta Parés, la Dolors Quintana i la Diana Izeddin al Teatre Bravium.

És saludable que les companyies no-professionals se la juguin i que se’n surtin tan bé com en aquest cas. Josep M Puig s’ha arriscat a posar dalt de l’escenari retalls d’una vida i d’una obra tan estripada com és la de Sylvia Plath. Tres actrius, tres veus que expliquen, amb una dicció impecable, les contradiccions d’una dona arribada a la disjuntiva de la maternitat. L’ofici de Puig es nota en aquest muntatge, ja que aconsegueix que tres actrius prou diferents entre elles s’entenguin i ens facin entendre un text cantellut, per arrodonir-lo, Puig disposa una oportuna pianista que l’embolcalla amb peces de Satie i Bach.

L’únic que se li pot retreure és una qüestió d’estil: potser estan massa accentuats els passatges més colpidors de l’obra. Hi ha moments que interpretació i text t’ametrallen i instintivament aixeques l’escut i trenques la comunicació, no per manca de qualitat o per avorriment, sinó perquè no es pot processar tot el que arriba alhora.

No només al Teatre Bràvium repten la crisi, a la Sala Santa Llúcia també han programat per segona vegada la Mostra de Teatre Amateur del Baix Camp o la Gata Borda torna a mostrar el ric patrimoni artístic del Cementiri General de Reus. No és teatre professional, d’acord. Malauradament avui els professionals estan a casa al costat d’un telèfon que no sona, i el teatre ha de continuar. Esperem que, tot i que no sigui professional, el teatre d’aquesta crisi sigui tot tan rigorós com el d’Una dona, tres veus.

COS 2012

Finalment s’ha pogut salvar el festival COS d’aquesta enorme depressió econòmica en la que estem immersos. Ha quedat prim i escardalenc, però sobreviu que ja és molt. El fes val COS és el segon fes val teatral de la ciutat de Reus en quan a públic, per això a vegades se’l qües ona, però qui el critica sempre és aquell perfil que descrivia l’altre dia el Ferran Medico: aquells que no trepitgen el teatre si no és per a veure el Joan Pera. Sigui com sigui el fes val COS ha tingut jornades glorioses amb el desaparegut Marcel Marceau i d’altres grans del teatre gestual mundial, recordo com ja fa un munt d’any els impressionants quebequesos Omnibus. I no només això, sinó que el COS ha tingut la virtut de treballar, i molt, la pedrera.

Gran festivals del nostre país donen l’esquena premeditadament als que comencen. Parlo d’algunes edicions del Trapezi, o el cas més paradoxal, el de la Fira Mediterrània de Manresa, la qual tot i tractar la Cultura Popular i Tradicional, passa olímpicament de la cultura que fa el poble i només aposta per noms ja coneguts. Doncs el COS ha apostat cegament pels que s’arrisquen a produir una obra, ja siguin de Reus o de Catalunya. Recordo dos passes memorables al Fortuny de l’adaptació en pantomima d’El Baró i la leprosa de David Cirici, a l’alçada de qualsevol patum forastera, així com múltiples obres de companyies reusenques que a major o menor fortuna hem omplert teatres i places. Grà-cies al COS moltes companyies locals han pogut mostrar el seu treball en condicions, i davant d’un públic que, no és multitudinari, però sí exigent. I aquesta aposta a la llarga s’hi nota. Cada any hi ha més actors o actrius de Reus i voltants que treballen alguna de les disciplines gestuals, en canvi el flamant batxillerat del circ ha quedat desert perquè ningú s’hi ha apuntat. Les cases es comencen pels fonaments i sense presses. Per molts anys de COS!

El Rei Alfons

Rovira i Virgili a la seva Història Nacional de Catalunya anomenà amb el rimbombant nom d’”Emperador del Pirineus” al Rei Alfons I de Catalunya i segon d’Aragó. Aquest monarca ha estat de mal anomenar: Rei Alfons o Ramon, Alfons I o II, ”El Cast” o ”El Trobador”... Sigui com sigui sempre ha estat en un segon pla de l’imaginari català. El mes passat la revista Sàpiens van fer un monogràfic sobre els dotze herois de la nostra història i el Rei Alfons no hi era. Certament no va ser un heroi, però l’excel·lent biografia que li va fer Jordi Ventura ens el mostra com a un dels que van començar a materialitzar la idea d’un Estat -i estat transpirenaic- més enllà d’una acumulació de propietats feudals. Potser aquest Rei, poc guerrer, molt pencaire i sagaç negociador seria un bon referent per aquests temps que vivim. 

Jordi Ventura a Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961) ens va fer un retrat d’un rei viatjador, pactista, negociador, assenyat... Lluny de la imatge que ens va voler donar d’ell el poeta Guillem de Berguedà, el qual l’acusa de lliberti, egoista, traïdor... Guillem de Berguedà fins i tot als seus poemes insta als altres nobles a agafar les armes contra ell. Alfons va bas r el nou estat transpirenaic, en el qual el Principat en feia de viga mestra. Sense gaire vessament de sang (per ser l’època que era), gràcies a la traça i el treball va aconseguir despenjar la Provença del vassallatge de l’Emperador Alemany, així com anul·lar les pretensions del comte de Tolosa mitjançant un pactes Enric II d’Anglaterra que feia la pinça als tolosans.

Va aconseguir, o potser va saber aprofitar, que les potències marítimes de Pisa i Gènova s’anul·laven entre elles per afermar els dominis al Llenguadoc i Provença. De fet, el millor que va saber fer va ser saber seduir i fer vassalls un munt senyors feudals occitans: Montpeller, Rasès, Carlat, Foix, Bigorra, Nimes, Besiers, Carcassona, el Bearn... A Alfons li va funcionar millor el sistema de la pastanaga que no pas el del pal que feia servir Ramon V de Tolosa. Pels nobles occitans les perspec ves de prendre noves terres als muslmans i poder-les colonitzar, eren molt més atrac ves que no pas les espases tolosanes.

El Rei Alfons també va començar crear un estat modern: va crear les vegueries que feien de contrapoder als senyors feudals i va potenciar la Pau i Treva contra els abusos dels nobles sobre el poble. Paradoxalment, tot i que el nom de Pau i Treva sigui molt bonic, a la pràctica era que a par r d’això, qui escanyava al poble eren el Rei i la Jerarquia Eclesiàs ca i no els petits senyors feudals. Alfons també va fundar ciutats i vil·les com Montblanc, i no va complicar-se la vida guerrejant contra Castella, tot i que de mo us no n’hi van estalviar.

Alfons també va fer de trobador, tot i que no va ser dels més brillants. Personalment trobo fantàstic que un dels moments que els catalans vam tenir un territori ben ample, fos format per pactes entre iguals per un cabdill que preferia abocar versos sobre la música més que no sang sobre els camps. Potser per això aquella idea transpirenaica no va durar.

1. The Wire

La millor entre les millors. No és la més ben feta, ni la que té millors interpretacions -tot i que Déu n’hi do-. Però és la sèrie de ficció que trenca la pantalla i no saps si estàs mirant la televisió o estàs guaitant per la finestra. Cada capítol de The Wire és una bufetada a la cara. The Wire et presenta el que saps que existeix i no vols veure del món.

The Wire està ambientada a la perifèria de Baltimore, uns barris perifèrics que massa s’assemblen als barris perifèrics de les nostres ciutats: pobresa, violència, analfabetisme, segregació social i molta droga.

A The Wire, com a la realitat no passa res, durant hores, dies, setmanes... fins que en passa una de grossa i que ningú no s’esperava. ”Saps quina una n’ha passat al barri?”

The wire no sembla que estigui escrita per guionistes, sinó pel des . Els personatges no moren quan convé al guió, sinó quan ho dicta la vida. Un protagonista pot morir al mig d’una temporada sense que vingui gaire a tomb, però a la vida real la mort tampoc apareix al moment oportú.

Si a tu el que t’agraden són les sèries policiàques de luxe a l’es l de CSI o Bones, The Wire és probable que NO t’agradi. Els policies de The wire són de veritat, si no els pagues les hores no treballen. S’equivoquen, no són especialment guapos ni musculosos, si podes s’escaquegen de la feina, i han d’estudiar temaris estúpids per a ascendir, i no pas resolent casos magistralment.

Contra ells tenim una població empobrida que troba en el tràfic de la droga en l’única oportunitat de tenir alguna alegria material a la vida. Fins i tot les mares de Bal more Oest animen als seus fills a ser traficants per tal de poder portar pa a casa. No importa quants siguin detinguts o morts al carrer per qualsevol trifulga estúpida amb un altre clan, sempre hi ha una legió d’adolescents disposada a tot per tal de posar-se quatre dòlars a la butxaca. El Guetto també és un estat: té les seves lleis, normes i sobirania, o sigui, també té el monopoli de la violència dins unes fronteres que els cotxes-patrulla només creuen en comptades incursions.

The Wire fa una disecció del nostre sistema, comença per la policia i els barris degradats i en cinc les cinc temporades que té, obre i inspecciona molts òrgans més del sistema: la indústria, l’educació, la polí ca, el periodisme... I totes des de la mateixa òptica... Aules saturades, estibadors sense feina, sindicats patèticament corruptes, becaris que han estat col·locats per a substituir periodistes, polítics idealistes que es dobleguen a la primera envestida del sistema...

Com en una disecció, The Wire comença per un òrgan i va estirant les ramificacions de nervis i vasos que comuniquen amb altres òrgans, i a base d’observacions de mul tud de teixits diferents es comença a tenir una idea global de com funciona aquest organisme que és la nostra societat. Com Balzac però al segle XXI.

Les disseccions no són agradables, però sí molt interessants i instructives. Per tant aquesta sèrie no és un producte de masses, però pels barris baixos dels Estats Units en circulen moltes còpies pirates, no és un producte de masses però és una sèrie coneguda dintre dels Mossos d’Esquadra.

The Wire és sincera, és de veritat, i si la veus, pot ser que després no t’agradi res més.