La ciutat d'Hermes i Heracles III: la ciutat dels morts

La ciutat de la mort, Cronos

Normalment es mor tal com es viu. Si a la ciutat dels vius conviuen sense problemes els símbols cristians amb les figures de la mitologia clàssica, i de vegades costa i tot diferenciar-los, a la ciutat dels morts passa el mateix. A l’entrada del Cementiri General de Reus, dalt del frontó, ens espera Cronos. Aquesta escultura de pedra és una reproducció de l’original del déu del temps feta per Macià Auqué, i que és a la sortida del cementiri, sota els porxos. Aquesta divinitat va ser col·locada al Cementiri el 1871, retirada amb la Dictadura el 1939 i recol·locada fa poc. Cronos no està sol, la seva dalla i el seu rellotge de sorra decoren les finestres de les dependències del cementiri, combinades alternativament amb les magranes de Persèfone, símbol de la dualitat entre vida i mort.

El rellotge i la dalla també es trobem al panteó de la família Macià Vila i al de la família Abelló un panteó interessantíssim ja que també hi trobem quatre òlibes, representació d’Atena com a vèrtexs del perímetre, i a l’interior dues hídries, vasos d’aigua de la vida eterna vigilats per esfinxs de Tebes, que representen la vida després de al mort.

A prop d’allà, al passeig principal i ha la tomba de la família Ferran-Sans, la qual és contemplada per una petita estàtua de marbre blanc que pels dibuixos del vestit representaria Gea, la mare terra. 

I a quatre passes, el mausoleu Casas Bley és custodiat per representacions de les quatre virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la templança i la fortalesa. Quatre figures pitagòriques que van ser adaptades posteriorment pel cristianisme. Aquesta combinació la tornem a trobar al mausoleu neoegipci Yglésias-Òdena que barreja les virtuts cardinals, les òlibes d’Atena, magranes de Persèfone, símbols egipcis, l’àngel del judici final i una creu. Un fet que ens torna a recordar el sincretisme, mestissatge en diuen ara, de la nostra cultura. Un sincretisme que fusiona elements cristians i pagans, civils i religiosos, nacionals i internacionals. Aquesta barreja esdevé una recepta que cuina un plat únic, com totes les cultures, i que cal preservar de la uniformització empobridora que encara alguns tenen en ment. La nostra cultura no s’entendria sense el pòsit grecoromà, com poc s’entendria sense el posterior llegat cristià.