L’altra

Normalment no parlo del que llegeixo. Les meves lectures són anàrquiques, de llibres passats de rosca, o bé inconcluses perquè en algun moment de la lectura m’he emprenyat amb l’escriptor o escriptora. La novel·la que em vaig llegir abans de L’altra a la pàgina 100 va travessar volant el menjador, amb origen el sofà i destinació la paret. Us diré que L’altra no ha volat.

Com que d’aquesta novel·la se’n parlarà bastant, n’estalvio detalls genèrics. L’estil narratiu de la Rojals és molt intel·ligent, el ritme narratiu ens fa avançar i retrocedir constantment, això ens pot despistar en algun moment, fins que no entenem el seu codi. A banda d’això, la constant inclusió de referents actuals ens apropa a la quotidiantitat dels personatges. No crec que això pugui passar factura a la novel·la en el futur, quan d’aquí deu anys el facebook i el whatsapp siguin un record, L’altra donarà testimoni als lectors futurs d’aquesta manera de viure en un moment concret, tal com ho fan les xicres de La plaça del diamant, o les calces de cordovà d’un poema de Guillem de Berguedà. No tot és encens. Per la meitat del llibre, hi va haver passatges que em recordava un argument de la Corin Tellado, us he de dir que en algun moment el llibre es va posar a la pista d’enlairament. Sort que vaig continuar, el que per a mi era una davallada en la trama no eren sinó els moments anteriors a un canvi de ritme que fa que L’altra arribi a la línia de meta com una novel·la guanyadora.

Poca cosa puc dir més sense explicar-vos el final ni donar spoliers. Només que és estimulant que una escriptora in-tel·ligent trac als seus lectors com a gent intel·ligent. Segur que se’ns escapen -i a mi més- alguns detalls dels molts que ens proposa, però quan els captem, et torna aquella fogosa passió per la literatura que costa tant de retrobar.

Woyzeck

Una companyia amb idees anglosaxones encaixa en un espai que porta el nom de la localitat californiana Palo Alto, una antiga fàbrica del Poble Nou reconvertida en un espai que aplega als creadors més estupendament moderns del panorama català.

Woyzeck de Parquing Shakespeare és imprescindible si sou amants del teatre. Certament el text de Woyzeck és un os, Büchner va escriure una obra que haurien signat els existencialistes d'encabat de la II Guerra Mundial, però ho va fer cent anys abans. De fet, retrata una deshumanització i abaratiment de la vida que avui dia és plenament vigent. Woyzeck certament és un os, però el director Marc Rosich ens el dóna mastegat, i preparat perquè no ens sigui tan dur de deglutir. 

La direcció i muntatge de Marc Rosich són senzillament antològics. En una nau industrial buida, una colla d'actors esparracats ratllen la perfecció. A base de portar cinc estius interpretant Shakespeare en un parc de Barcelona, aquesta colla d'actors s'han convertit en uns tot-terrenys que broden qualsevol text en qualsevol circumstància: ara, una abrupta tragicomèdia dins una gèlida i desangelada nau industrial. 

Ara que es parla tant d'elits culturals, és prou clar cap on van les coses. Una producció feta sense ajuts, ni subvencions, ni infrastructura... Feta només amb les ganes d'una companyia, és molt superior a d'altres produccions pagades amb tota la parafernàlia, parlo del Woyzeck del Rigola que es va fer el 2001 al Romea i que també va passar pel Fortuny. Aquest Woyzeck era una bona obra però no tant precisa com la dels pàrquings, però que si mirem el balanç del que va costar una i i l'altra la diferència és abismal.

Dos dels intèrprets de Woyzeck són de Reus i un tercer s'ha criat a Mont-roig, Obviant aquesta dada, igualment seria una llàstima que aquest espectacle no passés pels nostres escenaris a recordar-nos el que diu Marc Rosich:
 “Tots podríem ser Woyzeck pels cops que rebem diàriament.”

I tant!

Breaking bad, tota

Abans que s’acabés ja la vaig posar com una de les quatre millors sèries que he vist. El final ha estat a l’alçada, lògic però també amb ingredients de sorpresa. Costa parlar d’aquesta sèrie sense desvetllar cap secret però ho intento. Molta gent diu que no la veu perquè no pot suportar la tristesa de la primera temporada. Certament és llastimós veure un bon home tocar de la mort i la misèria. Però pitjor són les següents, quan aquest home utilitza la seva arma més mor fera per a sobreviure: la intel·ligència sense escrúpols.

Ja ho deia Manuel de Pedrolo als seus dietaris: a més intel·ligència, més maldat. I el protagonista, Walter White, a cada capítol demostra tenir una intel·ligència fora de mida. Ens fa pena la primera temporada, però a la darrera temporada ens adonem que quan va salvar la situació i vam respirar alleujats, ho va fer a costa de vendre’s l’ànima i naltros ho vam trobar bé. ”La situació millora a par r de la segona” diem. No, no millora, moralment empitjora, i a la darrera els guionistes ens mostren el preu de vendre’s l’ànima per temps i diners.

El guió i els dos actors protagonistes són de Matrícula d’Honor. Albuquerque i els seus polsosos contorns de New Mexico són un altre protagonista notable. Els secundaris també són excel·lents. En definitiva, una sèrie monumental, en la que cada episodi és bo per si sol, i el resultat global una fantàstica lliçó de vida per a adults.