dilluns, 25 d’abril del 2016

La favatada



Ens emocionem amb la catalanitat rural i bucòlica, d’estampa acolorida i de llàgrima fàcil quan sentim les notes de la sardana. Tot plegat una imatge de diapositiva que es reté uns segons abans de dir «passa». I això, tot reduït a la barretina vermella, butifarra amb monchetas i la calçotada. Calçotada? 

A casa sempre n’havíem dit ceballots. De fet els despectius s’han anat perdent. Els valencians fan gràcia amb els seus diminutius, però naltros quedem marranots amb els nostres: xicotots, hostiots, plasticots. No fa fi. Collons, menys fi fa anar de calçotada, però, és clar, això es fa amb la preparació cerimonial que t’atorga canviar de rol durant unes hores, i poder canviar la camisa planxada per una samarreta llantiada de vi d’un porró reomplert amb un bag-in-box.

Anar de calçotada sembla que et dóna com a una indulgència de catalanet, fins i tot es van fer conegudes les calçotades del Partit Popular de finals del segle quan jugaven a fer de català assenyat. Calçotada doncs... Com diu el Miquel Bonet, ens han endinyat un altre bocí d’ideari nordista, i l’enemic som naltros mateixos. De fet, volent colonitzar la resta del país amb el calçot, la salsa i tota la parafernàlia, hem dessubstanciat les nostres sortides tribals al camp que es feien per a fer la favatada. Favatada?

Que sí, que calçotades fa una pila d’anys que se’n fan, però si d’una cosa se’n sap el nom de l’inventor, el mític i mitificat Xat de Benaiges, és que la cosa no és tan antiga. En canvi agafar les faves sense treure la tavella i posar-les al foc sembla una recepta que pot tenir l’origen en el Paleolític, l’Eudald Carbonell ja em corregirà. O almenys, Ramon Llull ja parlava de menjar faves i beure vi. Citar-lo en l’Any Llull sempre dóna categoria perquè em continueu llegint tres paràgrafs més .

Les favatades dels nostres avis es fan enfilant les faves amb un cordill, millor un filferro, per sota el mànec i es posen a un foc de llenya prima, a la flama. La tavella protegeix els grans de la flama i alhora dosifica l’escalfor. Quan la tavella està ben mascarada, es posen les faves dins d’un paper de diari ben tapades perquè s’acabin de fer. A la taula s’obre amb facilitat i amb una forquilla podem punxar les faves i sucar-les a la salsa de romesco, que no de calçot, ai las!

Pel maig, faves a raig diuen, en canvi de calçots n’hi ha tot l’any i aquí està la clau. Si un aliment el pots vendre tot el llarg hivern i carregar autobusos d’afamats metropolitans als restaurants, no importa si és una menja que sigui difícil de digerir i que et deixi les mans com les d’un carboner. Els inconvenients els maquillem amb aquesta pàtina d’amable folklorisme i avall. 

Les favatades van durar gairebé fins als nostres avis, i ara qui les recorda? Ni el corrector del Word. D’aquí quatre dies diran que ens ho hem inventat tot, com el Bou i arròs, l’11 de Setembre o el Circuit Català de TVE. I ens ho tindrem merescut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada