Gascons

Als segles XVI i XVII milers d’immigrants gascons, ara en diríem occitans o francesos, van repoblar bona part d’una Catalunya que estava mig buida per guerres i pestes. S’han fet llistats de cognoms d’origen gascó, i sorprenen perquè tots són molt comuns i familiars. Ara bé, mirant fogatges anteriors a aquesta immigració massiva trobem que aquests cognoms ja existien al país. Què va passar? Els gascons van adaptar els seus noms i cognoms als del país fins a confondre-s’hi. Els gascons van decidir no ser-ho. La identitat, aquest és tema de Ser-ho o no, l’obra que Josep Maria Flotats va presentar al Fortuny la darrera nit de maig. Si l’entradeta dels gascons pot semblar absurda, no ho eren menys les converses entre els dos personatges que es trobaven en una escala. Com un Tot esperant Godot contemporani, els dos protagonistes anaven i venien sense solta i quan es trobaven creuaven llances dialèctiques sobre la identitat, en aquest cas jueva, del personatge que interpretava Flotats.

Flotats i Arnau Puig, aquest tornava prou bé les pilotes del mestre, ens van conduir a una llarga reflexió sobre “Ser-ho o no”: acceptar una identitat per tenir una forma de veure el món i viure la vida, tot acceptant les absurditats que pressuposa una identitat, o bé desentendre’s de tot, i per passiva agafar la identitat de la massa. Tot plegat ens ho presentaven amb uns tocs d’humor àcid i absurd, si no, no s’hauria aguantat.

Però Flotats és un mestre, i com a tal sap que el públic no deix de ser un nen que li agrada que sempre li expliquin el mateix conte. Se’n guarda prou de repetir-se, però sí que ens dóna allò que volem i esperem. La primer part era una pugna dialèctica àgil i intel·ligent, talment com va fer a Per un sí o per un no amb Juanjo Puigcorbé, i la segona part un llarg monòleg preparat per al lluïment com va ser l’adaptació dels textos de Josep Pla a Ara que els ametllers ja estan batuts.

Tots encantats, com si tornant a veure Flotats haguéssim pogut retenir la vida als anys 80, com si la seva cadència verbal ens fes immortals fins al darrer mutis. Aconseguir això només ho fan els més grans.

Les colònies postals

Hi hauria d'haver un ventilador de tres llargues aspes que penja del sostre, i que gira lentament. Ni això. L'ambient és soporífer igualment. L'espera es fa llarga entre els taulells de marbre de sepultura. Sempre hi ha un senyor madur eixugant-se la suor de la calba amb un mocador blanc. O sembla que hi sigui, així com un nen plorant, i al carrer una carreta carregada de fenc que s'espera sota el sol aspre. Hi ha unes fotografies de paisatges en blanc i negre que cada any que passa estan més esgrogueïdes.

L'oficina de Correus de Reus podria ser l'escenari per alguna pel·lícula de cinema negre dels anys quaranta o una cinta de 'mariacis' i galans engominats. Sembla que el temps no avanci i els lleus canvis serveixen perquè els pobres habitants d'aquesta província colonial puguin venir a recollir sobretot els certificats de constrenyiment.

La porta no s'obre cap a enfora, si un dia hi ha una emergència l'oficina, serà una ratera, suposo que llavors emetrien un comunicat de dues línies on lamentarien la llàstima que senten de perdre uns quants contribuents colonials, i tal dia farà un any.

Tampoc hi ha una rampa, si vols accedir-hi amb cotxet, et fots. Les persones que portem la canalla amb carretó no ens toca anar a buscar les cartes, deu ser una cosa de mascles alfa això d'anar a tirar, encara que siguin les cartes. Però els que els tocaria denunciar-ho estan massa ocupades a posar els plurals en femení per a parar-hi esment.

El marbre de les escales d'accés és prou vell perquè el desgast l'hagi polit, i ens faciliti fer salts acrobàtics que ens entrenaran per participar en la Fira del Circ, ei! I sense xarxa, que a les colònies som molt valents. Però això, segons alguns polítics, són coses que no importen a la gent de les colònies. No tenim remei, ens queixem és vici, per insolidaritat i perquè som uns infeliços i uns desagraïts de tot el que fa per nosaltres la metròpoli.

Una història eixuta

En un altre mitjà Josep Baiges va nomenar Reus com la ciutat dels paraigües trencats per la quantitat que se’n troben a les papereres el dia que fa mal oratge. Em va semblar sublim donada la mala relació que hem tingut amb l’aigua i com el vent s’ho carrega tot. Costa molt revisar la història recent. Els anys vuitanta i noranta no teníem internet i no és fàcil fer qualsevol cerca del què va passar. Són èpoques massa recents perquè hi hagi treballs publicats. Sempre ens quedarien les hemeroteques que són molt pràctiques per a tots aquells que tenen setmanes de trenta dies. Per casualitat he pogut recuperar la notícia d’un dels darrers projectes de l’Alcalde Josep Abelló, els darrers mesos del seu mandat, i com a proposta electoralista, va presentar un dels grans projectes del futur Reus que no tenim, que havia de ser el Parc del Roquís. 

Aquest parc estava pensat que ocupés 58 hectàrees i anava des del camp de futbol del Reus Deportiu fins a unes restes arqueològiques romanes de les quals no se n’ha sentit a parlar mai més.Aquest parc havia de seguir la variant i ser la primera fase d’allò que en una altra campanya electoral se li va dir el «Cinturó Verd» de la ciutat, una altra empescada que no crec que vegem mai. La part més comentada del projecte era un canal d’aigües braves que havia de tenir 350 metres de llargada i set de desnivell i que ocupava uns superfície de deu hectàrees. Aquest canal havia de permetre fer piragüisme, rafting o fins i tot anar-hi amb moto d’aigua. El cas és que això havia de costar 600 milions de peles.

Tots vam fer molta gresca i xerinola amb la idea i potser per això no es va fer. Mai sabrem què hauria passat. No sé si encara estaríem més endeutats, o bé aquests 600 milions es van gastar en qualsevol altre bagatel·la. Potser ara tindríem un parc deliciós com el parc de la Sèquia de Manresa, en el qual ja fa molts anys van construir un estany artificial que serveix de dipòsit municipal d’aigua i alhora d’àrea d’esbarjo per a tota la comarca. O bé, per manca de líquid, mai millor dit, la cosa s’hagués abandonat a mitges i ara serien quatre xolls en els qual s’hi criaria el mosquit tigre. El riu de Reus quedarà com una altra de les oportunitats que es van deixar passar, com tantes n’han passat i en passen a la ciutat dels paraigües trencats, on la nostra capacitat autodestructiva té més força que la creativa.