Un Star Wars crepuscular

Normalment no escric de cinema, i quan ho faig, ja veieu que tampoc és per parlar de grans obres mestres. Però Star Wars és més aviat un fenomen generacional en el qual hi vaig estar abocat. Com que pel teatre estic en contacte amb gent més jove, m'adono que Star Wars no és un referent tan fort com pels que ara rondem la quarantena, el manga va guanyar una batalla posterior a la nostra. La cultura oriental ens passa al davant a passos agegantats i Europa continua amb el seu cofoisme.

Torno al tema, L'últim Jedi de la Guerra de les galàxies ha estat a bastament criticada per podcasts i fòrums de seguidors de la saga. El seguidor d'aquest tipus de pel·lícules, com un nen aviciat, vol que sempre li expliquin el mateix conte, si li canvies res del relat s'enfada. I L'últim jedi trenca les mateixes històries de sempre i això emprenya, i molt.

En primer lloc és una pel·lícula amb tocs d'humor i d'ironia, i això alguns no ho suporten. En segon lloc, hi ha una crítica bestial al sistema capitalista a les escenes del casino, molts diuen que Star Wars no ha de fer política, ah no? En tercer lloc mostra la decadència dels ídols, l'envelliment passa factura i els antics herois aquí estan de capa caiguda, això trenca els esquemes clàssics del seguidor de ciència-ficció on, com en un nou circ, sempre espera el més dífícil encara. També qüestiona el simplisme maniqueista de la força i el cantó fosc, i en algun moment es diu que ja n'hi ha prou que les coses velles continuïn manant sobre les noves, fins i tot hi ha una escena absolutament iconoclasta. També és una pel·lícula de dones, en les quals els homes només fan papers d'escarràs, i això cou. Massa trencador tot per una pel·lícula d'acció i els fans bullen d'indignació.

Laura Dern, impressionant en cada escena 

Per mi tot això em sembla fantàstic, i trobo que aquesta és la millor pel·lícula de la saga des de l'Imperi Contraataca. Com aquesta, deixa de repetir sempre la mateixa història i n'explica una altra, una de fosca i opressiva com és la decadència personal però amb raigs de llum com són es que et seguiran. Aquesta seria una magnífic tancament a la saga galàctica, però la maquineta de fer diners no es pot aturar. Als que diuen que aquesta pel·lícula no conté l'essència d'Star Wars, doncs que repassin la sèrie de còmic de Marvel dels anys 70-80, ja que sembla que hi ha escenes, com la dels nens, és calcada al final del número 30.

Directe a la cara

La crítica de David Figueres de Patró publicada ala NW d'abril de 2018:

En tot acte de violència hi intervé sempre un agressor i un agredit. Les diferents maneres d’arribar a esdevenir un o altre, els contextos on es desenvolupa, els escenaris on es produeix, els detonants, poden ser tractats des de molts angles i des de moltes perspectives. La companyia reusenca La Gata Borda va decidir, els passats dies 3 i 4 de març al Bartrina de Reus, mostra-nos-ho tot plegat des de la cruesa més elemental. A partir de Les Bacants, d’Eurípides, Antoni Veciana, també membre de la companyia, n’elabora el text: Patró. Els protagonistes, una banda de traficants de drogues amb somnis, amb esperances, amb passat. Un parell de membres nous que hi arriben. Un cap que vol deixar els estupefaents enrere. Baixos fons. Ànimes encara més subterrànies.

Als anys noranta, al Regne Unit, sorgeix el teatre “In-yer-face” (a la teva cara). No dir “t’estimo”, dir “vull follar-te”. Ruixar amb benzina els qui s’asseuen a les butaques només per fer soroll amb les joies. Treure els ulls amb culleretes de cafè els qui esperen complaença damunt l’escenari. La premissa anglesa se la fa seva l’Ester Cort, directora, que amb el text que podria signar perfectament tot un Koltès (ens agradà el balanceig entre els soliloquis existencialistes i el parlar guarro) no s’hi posà per poc a l’hora d’elaborar un catàleg d’abusos i lesions explícites que feren remoure a més d’un i que fins i tot causaren algun mutis a la platea: si en són de perillosos els espills! Gran escena muda de la festa amb escruixidor desenllaç.

La Gata Borda fa 10 anys i tot i que de moment no pensen festejar-ho de cap altra manera si no és rere les cortines, sí que podem considerar que Patró és un pastís d’aniversari que s’han regalat i ens han regalat. Un text potent sense fissures que llisca. Un canvi de registre fugint dels despistats que anaven a veure “aquells xiquets del Dames i Vells” i sobretot la voluntat d’arriscar-se, d’avançar, de provar coses noves i de sortir-se’n. Una llàstima que l’obra no pugui gaudir del rodatge normal de tot espectacle per acabar de fer-ne aflorar els matisos i procurar-nos funcions menys encotillades com són sempre les d’una estrena.

David Figueres

Setmana de les Lletres

L'any 2002 la Secció de Llengua i Literatura del Centre es trobava en una cruïlla de camins. Per una banda l'entrenament en gestió cultural el donàvem per fet després de dos anys de rodatge, i per tant podíem encarar reptes més grans. Per altra banda personalment també havíem conclòs una etapa. El David anava a Barcelona a treballar el Pen Club, jo em preparava per fer un Erasmus a París, i el Biel Ferrer deixava la secció després d'haver-se presentat a les eleccions del Centre de Lectura i d'haver perdut clarament davant de Pere Anguera.

Però en tot cas vam fer un gran comiat organitzant la Setmana de les Lletres per Sant Jordi. La Setmana de les Lletres va ser el precedent d'una pràctica que avui sembla molt normal i lògica, que és aplegar sota un mateix cartell totes les activitats que es feien pels volts de Sant Jordi. Abans de la nostra temptativa tothom anava descoordinat i l'institut de Cultura no es preocupava massa de Sant Jordi, només de fer els quatre preparatius per la Diada.

El nostre objectiu era doble: per una banda aplegar sota el mateix paraigua tots els actes de Sant Jordi de la ciutat, i per l'altra complementar-ho amb actes organitzats per naltros, amb l'objectiu que tot plegat tingués cara i ulls. I perquè tot fos vistós l'artista plàstica Ester Ferrando ens va regalar el disseny del cartell de la Setmana.

Així doncs van convidar Joam-Pere Le Bihan a parlar de les Bressoles, vam presentar el llibre sobre els articles de Ramon Barnils a càrrec de Montserrat Palau i Carles Serrat, i la Historia de Catalunya al revés, Francesc Ribera i Jordi Creus. Vam muntar concerts com els de Dept, La sonora de sota els ànecs i Miquel del Roig. També un recital de poesia amb Adam Manyé, Ruben Fortuny i David Figueres. Contes per a la canalla. Una excursió a l'Abiol amb recital, i finalment una xerrada sobre els arxius de Salamanca.

Tot ho vam muntar des de zero, sense cap suport institucional, i havent de fer filigranes i empaitant empreses de familiars i coneguts perquè ens fessin d'espònsor. Tot i així, el regidor de torn va presentar la Setmana de les Lletres sense ni tan sols convidar-nos a la roda de premsa. També vam tenir altres problemes bastant miserables, que ens van fer acabar la Setmana amb molt mal regust de boca, tot i que la majoria d'actes havien funcionat bastant bé.

Tot plegat no va perdurar, però es pot dir que la idea de convertir sant Jordi en una festa major de la Llengua i la Literatura va germinar i avui dia hi ha un programa que, de tan complet, a vegades es fa inabastable i tot. Vist amb perspectiva, la Setmana de les Lletres va ser un èxit,

Cent un anys de llibres de ciència-ficció i fantasia

L'exposició més completa de les que la Institució de les Lletres Catalanes va passar a la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura a principis de segle XXI va ser Cent un anys de llibres de ciència ficció i fantasia en llengua catalana (1877-1977). Aquesta exposició per al seva grandària va haver de ser instal·lada al vestíbul del Teatre Bartrina i disposava de diversos llibres, gadgets, joguets i fins i tot es va projectar non-stop la sèrie televisiva del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo.

Totes aquestes exposicions: la de Joan Oliver, la Doble mirada i aquesta, no s'haurien pogut veure a Reus sense la infatigable feina de l' Ester Valls de l'ILC. L'Ester Valls era meticulosa i s'estimava la feina que feia, per això en la foto que hi ha sobre d'aquestes línies se la pot veure aconsellant a servidor sobre diversos temes de l'exposició que havia deixat a l'aire, mercès a la meva inexperiència dels meus tendres vint-i-dos anyets

La inauguració va ser a càrrec de Pau Riba i Antoni Munné-Jordà que van presentar L'illa del gran experiment, d'Onofre Parés, la que es considera la primera novel·la de ciència ficció de la literatura catalana. Al pis de dalt BIgas Luna estava inaugurant una exposició a la Sala Fortuny, i el Pau Riba no es va poder estar de fer la seva aportació poètica al muntatge,. Tot plegat divertidíssim. 

Sigui com sigui, el meu record cap a l'Ester Valls una persona que s'estimava la literatura i que va destinar els seus esforços a fer-la arribar a tots els racons del país.

Els balls parlats, com a mostra

El ball de Sant Crist de Salomó fa 175 anys, i per celebrar-ho van muntar la primera mostra nacional de balls parlats el cap de setmana passat. Cal esmentar l’esforç del director, el Raimon Casals, perquè tot funcionés. Els balls parlats són el teatre popular de la Catalunya Nova, tot i que és al Camp i al Penedès on tenen més força i pervivència. Per primera vegada s’ha aplegat una representació dels diferents estils i gèneres dels balls parlats. La mostra ha servit per ensenyar tota la versatilitat d’aquest teatre. A Salomó s’hi va poder veure balls aferrats a la tradicionalitat més atàvica com els Pastorets de Sitges, d’altres radicalment actuals com els Vells de Valls o les Gitanes de Vilafranca, el Marcos Vicente de Reus que ha sorgit com a una eina d’escola, o balls que conformen un aglutinador de poble com el de Rodonyà o el de Salomó mateix.

La mostra ha estat una reivindicació de la importància dels balls parlats dins la tradició teatral catalana. El teatre popular no és teatre professional, tampoc no és teatre amateur, sinó que és l’origen del fet teatral.

Tot i això, com que és un gènere que només perviu Llobregat avall, amunt és desconegut. No és que a Barcelona no haguessin tingut representacions d’aquest tipus, al contrari, però quan es parla de la història del fet teatral, ni s’esmenta el que no s’ha representat dins les quatre parets d’un teatre. Els balls parlats fan de mal classificar i el Departament de Cultura els té per una mera anècdota. Només cal veure que a l’Smithsonian Folklife Festival de Washington DC, del qual Catalunya enguany n’és el país convidat, no hi va cap ball parlat. No hauria estat la primera vegada que es tradueix i es representa una dansa dramàtica a l’anglès. Però el problema és que els balls parlats no tenen una casella a l’esquema mental del cap i casal, i rai que només fossin els balls parlats, d’aquí plora la criatura.

Enganxats

Ahir vaig ser enganxat i enxampar quan al moment menys esperat em van lliurar un dels premis Amenós als que més Enganxen, uns premis que reconeixen persones i entitats del Món de Reus que fan ciutat, i dels quals el Josep Baiges del n'és l'alma mater. 

No m'esperava que el premi me'l lliurés l'Elena tarragó, amb la qual hi havia creuat poques paraules anteriorment, una de les tantes sorpreses que ahir hi havia preparades. Per sort la grip, que ha fet una acampada indefinida a casa, em va deixar anar del llit unes hores abans de l'acte i no me'l vaig perdre.

Alguna vegada la gent ha criticat aquest tipus d'actes, i jo el defensar-é i no perquè m'hagin premiat, que també, que tots tenim el nostre ego per alimentar. Aquest tipus d'actes relacionen les persones, fan xarxa, fan tribu, i encara que això sembli poc modern i contemporani, ho és radicalment. Vivim en una societat on la vida sembla que ens la dissenyen amb tiralínies (llevar-nos a la casa amb hipoteca - anar a la feina malpagada - passar el temps d'oci al centre comercial - tornar a la casa amb hipoteca, i així fins a la mort). Aquestes rutines poden passar a Reus i en qualsevol altre racó del món industrialitzat, de manera que els individus passen a ser mers objectes de producció i alhora de consum, substituïbles i intercanviables. 

Per contra d'això actes com els premis Amenós activen una part de la societat de Reus i ens converteixen en ciutadans (els de veritat) i nens allunyen de ser simples habitants de no-llocs. 

En tot cas gràcies a tots: Josep Baiges, Bràvium, Vermuts Miró, Guillem Anguera i Helena Tarragó. També a la meva família perquè sense ells no seria res. I gràcies també a la Gata Borda, que sense la seva confiança no hauria pogut fer ni la meitat de coses que he pogut fer. I que quedi clar que a la Gata Borda jo només en sóc un més, l'únic que potser com que n'escric bona part dels textos a vegades surto als mitjans més del que tocaria. 

Argelagues

El llibre comença amb un cop de puny a la boca. En una baralla, quan t’han arriat el primer cop sense que l’hagis ni vist, i ni tan sols hagis pogut intercanviar de penjaments, vas perdut. Pots plegar o continuar, tot i sabent que ja et tenen guanyat. El llibre de la Gemma Ruiz Argelagues comença així, esclafant-te el puny als morros. Jo vaig decidir continuar.

Argelagues és la història de la besàvia, la seva filla, i l’àvia de la Gemma. Però és la història de qualsevol de les dones que ens han parit i fet créixer. La història passa a Sabadell i Castellterçol, però és la mateixa que passava a Reus i Almoster, Tortosa i Benifallet, i totes les combinacions de pobles i ciutats que vulgueu fer. És la història de les nostres besàvies, àvies,  mares, padrines i tietes. Elles van fer una història, feien flor groga i alhora treien punxes per defensar-se. La Gemma ho diu a les dedicatòries: «I a totes les Remeis, les Roses i les Nines a qui el pare, el germà, l’home, l’amo, l’església o la història han tapat la boca. Perquè elles també han fet aquesta terra». La meva ovació.

La Gemma Ruiz sap barallar-se i et pega on t’ha de pegar i llavors et deixa aire perquè et recuperis. Et té a les mans i fa el que vol amb tu. Per a alguns entrar al cos a cos és fàcil, però jo ho trobava a faltar en la literatura catalana. Si l’autora hi posa el coll, el lector també l’hi posa. Si tu et despulles, jo també. El que no faré com a lector és entrar en un joc de sentiments si veus que l’escriptor s’arrepapa a la seva butaca. Així doncs, la meva segona ovació, perquè la Gemma Ruiz s’implica sentimentalment i també políticament, perquè només relatant la història d’unes dones del poble aconsegueix revoltar el cor i l’enteneniment.

La meva tercera ovació és pel llenguatge dels personatges. Servidor, que està aferrat amb dents i ungles a una variant dialectal de la qual massa vegades em sento el darrer parlant, xala com un vedell quan algú escriu amb naturalitat i frescor una altra variant dialectal. Fresc i acolorit com una ginesta, o com la seva cosina l’argilaga. I aquest llenguatge, com la ginesta, floreix o s’apaga depenent de l’estació del cicle narratiu.

Argelagues no ha guanyat cap dels grans premis. Darrerament he llegit diverses novel·les guanyadores de grans premis literaris i ho entenc, Argelagues els supera de llarg. Potser Gemma Ruiz no ha guanyat perquè té les pegues que és una autora mediàtica, però no massa; i per altra banda, no la identifico amb cap corda de les que mouen la cultura catalana. Tanmateix jo li otorgo el Premi Antoni Veciana a La novel·la catalana del segle XXI. I em quedo tan ample. Ara que surti algú i la superi.

Tot el que sé de la caca

Tot el que sé de la caca és un cavall guanyador als taulells de les llibreries. Quan poden triar, la canalla sembla atreta com per un iman per aquest llibre. I paga la pena comprar-lo, per una banda la Mercè Galí fa unes il·lustracions delicioses, tot i la temàtica, i el guió tracta el tema amb tota la delicadesa i també naturalitat que pot tenir això, la caca. A casa s'ha convertit en un llibre de capçalera i em sembla que per un motiu molt senzill: la meva canalla llegeix situacions viscudes i s'hi poden indentificar, i això els encanta. L'única pega del llibre seria en les pàgines, cada pàgina en són dues d'enganxades (?) i això ens porta a la discussió a cada pas de pàgina, que si n'hem passat dues de cop, o si és només una la que hem passat. Ara bé, si heu de regalar, és trumfo segur.

Tallats de lluna

Entre el 2000 i el 2001 uns exalumnes de l'escola de teatre del Centre de Lectura vam protagonitzar algunes aventures teatrals i van agafar el nom de companyia l'Apòcrifa, més com a denominació que no pas com a voluntat d'organitzar una companyia estable. Una de les representacions va ser el maig de 2001 en motiu de l'exposició El paradigma del malestar a la Sala Fortuny del Centre de Lectura, i per la qual es vam adaptar textos de la novel·la Tallats de lluna de Maria Antònia Oliver. 

La doble mirada

Del 15 de juny a l'11 de juliol de 2001, des de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura vam acollir l'exposició itinerant La doble mirada, sobre una suposada nova generació poètica. Faltava poc per l'autobateig dels poetes Imparables, algun dels quals formava part d'aquesta exposició que havia fet la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura.

La descripció de l'exposició deia que: "La doble mirada, un recull de poetes joves que ja han començat a demostrar el seu bon tarannà poètic, presenta dues imatges d'un mateix poeta, l'una, la imatge física, ell i el seu entorn més estimat, el seu ambient; i l'altra, un dels seus poemes predilectes.

D'aquesta manera queda una mica definit per a l’espectador el camí que cada poeta ha triat dins d'aquest món tan ric i suggestiu. Cadascun té el seu estil propi i ben estructurat, cadascun agafa un vessant diferent i entén la poesia d'una manera particular. I això fa molt més enriquidor el producte final: renovador, divers, íntim. Aquesta perspectiva queda complementada per una petita mostra de la seva obra publicada."

No sé per quins set sous el Sebastià Alzamora, la Sílvia Aymerich i el David Escamilla ens van deixar plantats, alguna cosa els devia parar. El David Figueres va agafar el pes del recital i vam plegar d'hora i vam aprofitar l'estona per celebrar l'arribada del bon temps i la Festa Major.

El teatre de Pedrolo

En ple Any Pedrolo fora interessant repescar alguna de les seves obres teatrals. El teatre de Pedrolo va ser molt avançat al teatre que es feia Pirineus aval i lligava de primera mà amb les corrents teatrals que li eren contemporànies. Això el va portar a ser incomprès absolutament. Ja ho deia Guillem-Jordi Graells al curs-homenatge 10 Anys sense Pedrolo.

De fet fa molts anys que no s'estrena res de Pedrolo, als anys setanta Cruma i Homes i no van tenir un cert èxit, però muntat en directe jo només he vist Violació de límits al Bartrina, per allà el 2000. El més curiós és que això va ser una adaptació de contes del director Joan Castells. 

La sinopsi deia que "l’escriptor plasma  l’absurditat de determinades situacions que viu l’home en “societat”. A Un plat per a Monel, un desconegut s’instal·la a casa; a L’impost, els no-posseïdors de màquina de rentar hauran de presentar un certificat de no-compra dels establiments del ram;a El gos, veiem la fantasia d’una criada i un venedor d’enciclopèdies; a La criada, un capellà s’adona de la seva condició de pare en un bordell; i, finalment, a La hipocresia comuna, l’Ull no hi és!"

El repartiment era: Mica Aviar, Òscar Muñoz,Tono Salgado, Clara Segura i Montse Vellvehí, i es va estrenar a al sala beckett el gener de 2000.

Recordo que em va entusiasmar i que estava tot molt ben lligat, però han passat divuit anys i no us en puc dir gaire cosa més. 

Com he dit el teatre de Pedrolo va funcionar als anys setanta, la revolució i la revolta que generaven les seves preguntes feien que rodés pels escenaris. En tenim la mostra de l'enregistrament de TVE a Catalunya d'Homes i no.

Homes i No es va estrenar a TVE Catalunya el 26 d'abril del 1978 i es va reemetre el dia 29 de juny del 1990 com a homenatge pòstum a Manuel de Pedrolo. 

Amb realització d'Orestes Lara i producció de Joan Guasch. Amb els actors i actrius Sergi Mateu, Joan Miralles, Josep Maria Lana, Pep Munné, Carme Elias, Àngels Moll i Núria Duran.

Podeu veure l'obra sencera d'Homes i no, a l'arxiu de TVE cliocant aquí. 

8 de perejil's Sound

Remenant papers he trobat el flyer que els Perejil's Sound van fer l'estiu de 2006.

 Va ser una iniciativa molt bona i descentralitzada, una llàstima que no s'hagi repetit. 

Aquell estiu en vaig escriure un article al Punt que tot seguit reprodueixo.

Vuit espais de la ciutat de Reus han estat els protagonistes de les nits dels vuit divendres de juliol i agost. Aquests vuit indrets, parcs o placetes enjardinades poc concorreguts han estat: el Parc dels capellans; la plaça Jaume Aiguadé; la plaça Tirant Lo Blanc, al costat del camp de futbol del Reus Deportiu; la Plaça Celdoni Vila, una autèntica descoberta a la part nova del barri de la Immaculada; el Parc de la Baixada del Pere Mata, i els més recentment coneguts parcs del Ferrocarril, Mas Iglesies o Mas Miarnau. En aquests espais l’activa gent del col·lectiu Perejil’s sound hi ha muntat música de DJ, discjòquei per al profans, terrassa, servei de begudes, projeccions i un espai efímer decorat pels alumnes de l’Escola d’Art de Reus. Vuit nous espais lúdics, per allargar les nits d’estiu fins a punta de dia sense molestar gairebé a ningú. Gràcies al quatre sabaters de papiroflèxia que desplegat era una mapa de Reus, el jovent de Reus i comarca hem descobert i gaudit de manera civilitzada de vuit espais públics. A més a més s’han començat a esquerdar les barreres mentals que existeixen entre centre i perifèria de la ciutat. Esperem que els propers anys aquesta iniciativa augmenti en nombre, cosa que voldria dir que el jovent no està somort i que s’han guanyat espais comunitaris. Ben al contrari que a la Mallorca del Partit Popular, on els espais públics serveixen per a fer-hi piscines privades per a la gent del règim.

Estiu de 2006

ELEMENTS PERDUTS DE LA FESTA MAJOR

Vist l'interès latent de diverses colles de continuar recuperant patrimoni festiu reusenc, faig un petit resum d'articles que he anat publicant.

BALLS PARLATS:

Un gran nombre de balls parlats han sortit per les festes reusenques, val a dir que no van sortir tots alhora, o sigui que segurament els balls eren peces de repertori que les diverses colles devien anar alternant.

Ball de Serrallonga

Sabem que a Reus va sortir de 1865 a 1892, no en sabem gaire cosa, però no devia ser gaire diferent del de Montblanc que, diu Violant i Simorra que el nombre de representants era de divuit o vint, tots vestits de l'època en què passa l'acció, basada en alguns passatges de la vida d'aquest famós bandoler. Durava un quart d'hora ben complert . Era molt moguda i sorollosa, car hi havia engegada de trabucs. A Reus tenim l'entremès dels Trabucaires o ball de Pere Joan Barceló que s'hi podria semblar, però que no és un ball parlat, donat que no hi ha acció dramàtica. Així doncs si es recuperés el Serrallonga reusenc, aquest hauria de primar la vessant teatral sobre la pirotècnica.

Ball de Serrallonga de Vilafranca

Ball de Sant Antoni

El ball de Sant Antoni representa la vida del sant i les temptacions al qual el sotmeten les diables. Va sortir el 1833 per les Solemnitats de Misericòrdia i possiblement també per la festa de Sant Antoni. No tenim el text reusenc, però sí el de Maspujols i no devien diferir massa un de l'altre. Els diable vol temptar al sant amb diferents pecats, però finalment és derrotat. per la virtut. Diversos pobles de l'Ebre (vídeo d'Horta) i el Matarranya mantenen diverses modalitats d'aquest ball i és molt celebrada l'escena en la qual la luxúria, interpretada per un home transvestit, intenta fer pecar el sant. Aquí vídeo del ball de Maspujols. Com veureu, no es confondria amb l'existent ball de Sant Miquel, donat que té més importància les paròdies de les temptacions dels diables, que no pas la pirotècnia d'aquests. A més, Amades explica que a Reus, per lligar escena i escena públic i actors cantaven part dels goigs com a música d'enllaç entre escenes.

Ball de Sant Antoni de Maspujols

Ball de la Sebastiana del Castillo

És la història de la rebel·lió d’una dona contra els seus pares per no deixar-la casar amb el jove que estimava, assassinant els pares, el seu estimat i els germans. Una obra terrible de morts i càstig. La Sebastiana cavalcava un cavallet i disparava un trabuc, així com altres personatges del ball també anaven armats. A Reus en tenim constància que es va ballar el 1850.

Aquí en podeu trobar molta informació, i aquí el text.

Ball de la Rosaura

L'argument del ball sembla que està inspirat en un fet històric ocorregut a Trujillo. Sembla que un fadrí va seduir amb engany una donzella, la Rosaura, i que la raptar amb l'ajuda d'un cosí. La van dur a un bosc i allà la van violar, la van lligar a un arbre completament nua i van fugir. Després la va trobar un caçador, la va conduir a casa seva i més tard la noia va entrar de monja en un convent i els violadors van ser ajusticiats. Aquesta història va ser molt popular a Reus i se'n va editar una versió feta per Francesc Torné i Domingo i representada cada any per la festa major, segons Bofarull. 

Ball de la Rosaura de Cambrils

Ball de Bertoldo

Amades diu que s'havia representat com a ball parlat pels carrers de Reus la comèdia d'aquest espavilat pagès italià. Al Carnaval de San Giovanni de Persiceto, el personatge de Bertoldo i la seva família són icònics.

Bertoldo Persicetano

Ball de Colom

Diu Amades que aquest ball hi sortien diversos personatges: el navegant, tres personatges que portaven caravel·les com el ball de galeres, uns indis amb plomes que feien facècies, uns savis que discutien a Colom el mèrit de la seva empresa i es produïa el celebre episodi de l'ou i finalment es detenia a Colom davant de la indignació del públic.

Ball de Criades

Una farsa entre criades i mestresses, representades per homes, i de caire satíric. Es conserven dos textos que podrien haver estat representats en aquest ball. Seria molt semblant al de Dames i vells, però sense personatges masculins. 

Amades en diu: "Aquest tema havia gaudit de molta popularitat i havia estat glossat per la literatura de fil i canya en un graciós romanç, del que coneixem nombroses edicions degudes a diferents estampers. Amb tota probabilitat que l’autor del ball va inspirar-se en aquest document, vulgar però graciós. A part del diable, indispensable en tots els balls dialogats i encarregat de cloure la facècia, tots els altres figurants representaven ésser dones: sis, serventes, i altres tantes, senyores. No cal dir que tot els papers eren fets per homes, vestits de manera pintoresca i àdhuc expressament descuidada, amb cert interès perquè es veiés ben bé que eren homes, per tal que el ball resultés més faceciós i còmic. Tot el ball era de caràcter festiu, i constituïa un dels pocs documents de caràcter humorístic del gènere de teatre de plaça"

Aquí en teniu l'enllaç dels dos romanços: el primer i el segon.

Ball de l'embozado de Madrid

Diu Violant i Simorra que tenia per tema unes facècies de caient amorós que es suposada succeïdes a Madrid. D'altres diuen que era un ball de sang i fetge que implicava una trentena de personatges.

Ball del General Prim (o Voluntaris d'Àfrica)

Prenia per argument la campanya del Marroc de mitjans del segle XIX, en la qual va destacar el General Prim al capdavant de molts soldats voluntaris de les comarques de Tarragona. El ball es representava en català. Amades en diu: "Un dels balls que se’n van emportar més l’entusiasme dels nostres avis i pares fou el dels Voluntaris de l’Àfrica, que prenia per argument la campanya del Marroc de mitjan segle passat, en la qual tan bon paper va tenir el general Joan Prim, que, com sabem, era reusenc. Aquest ball, que fou un dels darrers que es van dictar, estava escrit en català, mentre que els del seu temps ho eren en castellà.

Hi sortien, amb el general Prim, el comandant Sugranyes, una gran collada de soldats vestits

amb calces curtes, calçons de pell i barretina, i unes cantineres, a part d’uns moros que eren els qui s’encarregaven de la part desagradosa de la facècia. Hom figurava diferents accions de guerra; es feien molts tocs de trompeta i es disparava un gran nombre de trets. Les cantineres feien un paper graciós i se n’emportaven l’entusiasme de la gent. Quan el ball era representat al vespre, els ballaires portaven atxes de vent i feien diferents evolucions, més complicades i més llargues que les pròpies i corrents en aquesta mena de balls: semblantment a uns rigodons o a uns «llanceros». La combinació, l’aiguabarreig i la claror guspirejant de les atxes enceses produïen un efecte molt vistós i fantàstic. Quant a les evolucions, aquest ball era molt més dansat que els altres del seu gènere i probablement, en aquest aspecte, estava inspirat en la composició d’En Josep Anselm Clavé, coneguda pels Rigodons de l’Àfrica, la qual també tenia un caràcter dansat i fou popular en la segona meitat del segle passat. La paritat entre el ball i la composició del gran mestre radicava només en l’argument i en les evolucions."

Ball de Moros i Cristians

Ball de Moros i Cristians de Lleida

El ball de Moros i Cristians actualment només és viu a la ciutat de Lleida, a Reus està documentat des de finals del segle XVIII. Per les descripcions el ball reusenc era molt semblant al lleidatà, ja que alterna els cops de les espases a l'escut contrari amb parlaments. Bofarull en recull el celebre:

-Ca careis c'agamos dellos

cagarrados los tenemos?

-C'a galeras los echeis

cal gran moro los lleveis

-C'a galeras , gran señor?

Pasmado meas...

Amades en ho confirma: "Una altra comèdia de plaça que ara fa un segle se n’emportà l’entusiasme dels nostres avis fou el ball de moros i cristians, en el qual intervenien un gran nombre de figurants, entre ells una collada vestida de moros, paper que feien pagesos analfabets que, a fi de semblar més moros, estrafeien i barbaritzaven el llenguatge en grau tan exagerat que aquest detall arribà a constituir la nota més sobresortint de la representació. Era el ball que assolia més èxit, car la gent l’anava a veure per tal de fer-se un tip de riure amb els disbarats que deien els ballaires."

Ball de la Reina Isabel la Católica

Figurava diferents passatges de al vida d'aquesta reina: la conquesta de Granada, la protecció de Colom, el viatge a Amèrica, etc. Amades en diu: "Figurava diferents passatges de la vida d’aquesta dama, vistos a través dels ulls del poble: la conquesta contra els moros de Granada, en la qual ella disposava i manava els generals com si fossin ninots; la protecció a Colom i com s’empenyorava les joies i la corona bona a un jueu barbut i secardí, que li regatejava el préstec fins a la darrera moneda. El viatge del gran navegant a descobrir món, el figuraven tres subjectes que portaven al damunt tres vaixells de cartó, semblants als del ball de les galeres. Les tals embarcacionetes figuraven ésser les tres caravel·les que van sortir a la ventura. El paper de reina el feia un minyó vestit amb robes molt folgades, i sobretot amb un llarg ròssec, i tot escotat, que es passejava contínuament amunt i avall de les dues rengleres que formaven els figurants, amb aire superbiós i de reial arrogància. Hi prenien part molts ballaires, que vestien de maneres molt variades, impròpies i anacròniques, però de conjunt vistós i llampant."

Ball de Sant Domènec

Diu Violant i Simorra que s'havia ballat al barri del Pedró el dia de Sant Domènec, el 4 d'agost. L'argument era la vida del sant que inspirat i aconsellat per un àngel fundava l'ordre de predicadors per convertir els heretges.

Ball de Sant Joaquim i Santa Anna

S'havia representat al barri de Santa Anna per la seva festa i per la Mare de Déu de Març. Es basava en la vida d'aquest matrimoni i de la seva filla, fins que li fou anunciada per un àngel l'encarnació a les seves entranyes. Aquí en podeu trobar més informació.

Altres balls són:

Ball de Reis
Va sortir a les Solemnitats de 1850. No se'n sap massa cosa d'aquest ball.

Ball d'en Pau Gandia
Bandoler alacantí que va causar diverses atrocitats. El ball explica aquestes malifetes.

Ball de Pere Negre

Ball de bandolers sobre el qual es tenen poques referències. 

Ball de Juan Tenorio
La coneguda obra també va ser portada als carrers i les places, aquí en parlo.

i d'altres que només esmento: 
Ball de Sant Magí
Ball de Santa Genoveva
Ball de Sant Aleix
Ball de Sant Cristòfor
Ball de la Puríssima Concepció
etc.

DANSES:

Ball d'Espases

Aquest ball ha estat considerat com un precedent immediat del Ball de Bastons, malgrat que s’ha d’incidir en el fet que posteriorment les actuacions dels dos serien simultànies. Es coneix la seva existència al segle XV. Les seves característiques quant a indumentària i música podrien ser molt similars als balls de bastons, cercolets, gitanes o valencians tal com es coneixen a l'Aragó. EL 2016 va ser recuperat a Cervera el primer ball d'Espases de Catalunya.

Ball d'Espases de Cervera

Moixiganga

Fa alguns anys es va recuperar una Moixiganga que va tenir una curta vida. Sembla ser que la Moixiganga reusenca era un ball que tenia diversos passos que ara es ballen a Cercolets, Mossèn Joan de Vic o Valencians. Aquí en teniu més informació. 

Moixiganga de Lleida

ELEMENTS FESTIUS:
El Cós

El 1854 sabem que va sortir del Santuari de Misericòrdia, va fer un tomb de ravals i va tornar (4 km), mentrestant dues bandes de música no van parar de tocar. Del Cós en tenim un munt de referències, i és que era una cita indefugible de qualsevol festa reusenca.


La Piràmide

El 1792 es va aixecar una piràmide de 70 pams, era de roba i a dalt hi havia un Sant Bernat Calbó. Posteriorment es va tornar a aixecar diverses vegades, el 1850, el 1876, etc. 

Les capelles

Una de les més anomenades va ser la que van instal·lar al portal de Santa Anna el 1816 que representava el paradís terrenal amb Adam i Eva. El 1792 carrer Jesús amb Mercadal en van instal·lar una que representava amb gran riquesa l'Aparició de la Verge a la Pastoreta. I un llarguíssim etcètera, donat que sempre que hi havia una festa important, els veïnats s'afanyaven a decorar els carrer amb aquestes capelles. 

Capella per l'Octava de Còrpus, c. Galanes amb Santa Anna

Els autòmats

En un temps les capelles van ser tan guarnides i completes de figures que fins i tot el 1733 tenim notícia d'una decoració amb autòmats al carrer de Santa Anna.

Els arcs triomfals

El 1850, al que ara seria la plaça del Prim van instal·lar un arc triomfal de 60 pams d'alt, al sobre del qual hi havia el carro de l'Aurora, el qual estava decorat amb diverses estàtues. Posteriorment d'altres arcs triomfals es van bastir per festes especials.



ELS CARROS TRIOMFALS

Els carros triomfals semblen la continuació de les roques, o escenaris mòbils pels quals més o menys a partir del segle XV, la teatralitat servia per propagar la fe cristiana. Donada la mobilitat dels carros, aquestes escenes eren mimades o estàtiques, i per tant no hi havia més text del que podia ser escrit als costats dels carros.

Coneguda és la Vintiquatrena del gremi dels pagesos que surt per les solemnitats de la Mare de Déu, però va haver-hi d'altres carrosses i carros triomfals:

El carro dels sabaters

Semblant a la Vintiquatrena, però amb algunes diferències notables. Va ser una carrossa amb la Verge de Misericòrdia asseguda en un tron, el qual tenia un capçal amb una àliga. Al costat hi havia dos nois vestits de Sant Crispí i el beat Salvador d'Horta, davant d'ells una pastoreta i uns corderets vius. Estirava la carrossa un mul cobert de roba i i damunt d'ell un noi disfressat de mona que que tocava unes timbales, i als costats i darrera, nois vestits de lleó que ajudaven a estirar la carrossa. Veiem doncs com Reus també havia tingut unes trampes o unes timbales en, almenys, un dels seus seguicis.

Carro triomfal canari 

El carro d'Ester

També el 1792 els paraires van treure un carro triomfal en el qual sota un pavelló, hi havia en un tron un nen disfressat d'Assuer, Rei de Pèrsia , i al costat en un tron més petit,  Ester en gest de súplica, i davant d'ells un munt de nois que representen el poble jueu que reclama clemència.

El carro de la piràmide

El 1792 va sortir una carrossa que era una mena de piràmide recoberta per herbes i flors i a dalt de tot hi havia una Verge de la Concepció asseguda en un setial. Als seus peus hi havia una serp que treia aigua per la boca, la qual feia un riuet fins a un estany. Sembla que també hi havia un llobató viu i d'altres animals. Les fustes del carro estaven daurades i amb epítets de al Lletania de la Verge. Sembla que aquesta carrossa va ser pagada per uns particulars.

Representació del Cel i l'infern a Durham

La comèdia de Sant Pere

És dels  primers elements festius que va haver-hi per la Festa Major. Suposo que per les informacions que tenim, que era una representació teatral muntada damunt d'un carro, com ho són els Mistery Plays que encara es representen a Anglaterra. Pujar dalt d'un carro a fer una representació teatral és una de les pràctiques dramàtiques més esteses en el temps i en l'espai. No fora estrany que la Comèdia de Sant pere de la qual en tenim diverses referències fos això, una obra muntada dalt d'un carro. Aquesta comèdia de Sant Pere sembla que estava muntada dalt d'un entarimat, no sabem segur si amb rodes o no, i si seguia els textos que s'han trobat a Montserrat, sembla que explicaria el conflicte amb Simó el Mag, o sigui, el paganisme.

Una de les York Mistery Plays

PERSONATGES BÍBLICS:

Grups de personatges que desfilaven en posició hieràtica tal com si fossin una Bíblia vivent.

Es té constància de:

• Verge de Misericòrdia (representada per un noi)
• La Fe
• L'Esperança
• Els àngels

Així com les cròniques parlen de: "un sin fin de muchachos vestidos con la mayor propiedad, representando los patriarcas, profetas, reyes, varones y mujeres celebres del Antiguo testamento"

Personatges bíblics del Còrpus de València

BESTIARI:
La Mula-guita

Tarasca o Mula-guita era un dels antics noms de la ben coneguda Mulassa actual, però cal tenir en compte que la Mulassa antiga no era tan pacífica com l'actual, restaurada el segle XVIII, sinó que segurament tenia el coll llarg, era portada des de fora i també devia portar pirotècnia, a semblança de les guites de la Patum de Berga.

Guita de la Patum

I també hi ha espai per a fer coses noves que no serien recuperacions:

Ball de Panderos

No es té notícia del ball de Panderos a Reus. Al Penedès és ben conegut i popular, i sembla que a Tarragona també havia existit. Fa anys va haver-hi una temptativa de creació que no va funcionar.

El ball de panderos, també anomenat ball de panderetes o ball de panderets és una dansa que és ballada en algunes poblacions del Penedès i forma part dels seguicis festius de les respectives localitats. Malgrat que en algunes poblacions com Vilafranca del Penedès o Sant Pere de Ribes existeixin colles diferenciades de panderos i panderetes, amb indumentàries diferents, les danses són les mateixes. Es caracteritzen per dur una pandereta a la mà.

Nanos Nous

Darrerament a Reus s'han creat un bon nombre de Nanos que tenen una qualitat notable. Es podria seguir el criteri d'algunes ciutats properes de crear una segona comparsa de nanos amb personatges del segle XX i XXI.