La Gorgona del Masclet

La Gorgona del Masclet és un element que ha sortit nou aquesta Festa Major de Sant Pere. Evidentment que felicito i m'entusiasma qualsevol iniciativa que hi hagi per fer créixer la participacio a les festes populars. Ho dic de veritat, que uns joves s'hagin passat hores i hores muntant aquest element festiu em sembla encomiable. A més s'ha fet seguin en certa manera el canon festiu el canon festiu propi, o sigui, que tot i que la Gorgona és una figura innovadora i trencadora, segueix el fil de la tradicionalitat en les bèsties festives. 

La revifalla de la festa Major de Sant Pere va estar -i està- basada en la participació, per tant benvinguts i gràcies per la feina. Des dels grups festius estables crec que és bo que saludem a qualsevol iniciativa que tingui un mínim de compromís, feina i arguments com aquesta Gorgona. La Gorgona està feta d'una manera lliure per anar per lliure, o sigui que encaixa el que és amb el que vol ser. No ens ha de fer por que la festa creixi, cadascú té el seu moment, i també la seva època. Si la festa és viva, aquesta canvia.

Ara bé, és curiós que un grup de joves amb ganes de fer festa es munti el seu grup per fer la seva via, enlloc d'apuntar-se en cap dels molts que existeixen. Tanmateix és natural, quan ets jove vols fer la teva i no haver de conviure amb persones d'altres generacions. És el que vam fer fa catorze anys amb el Bou. Llavors passa, i pot passar que si la Gorgona té una llarga vida es trobi que d'aquí catorze anys els seus iniciadors són catorze anys més vells i pensen que haurien de deixar pas als joves, però que els joves volen fer la seva. I és natural, i les coses fetes per persones a vegades s'acaben amb aquestes persones. El relleu generacional no és una cosa fàcil, a vegades és progressiu, a vegades és en bloc i a vegades no hi és, i tampoc és cap drama. Fa anys va sortir el Bromerot (o borinot) per dinamitzar els actes de les Barraques i fa un temps que no se'n sent a parlar ni surt al programa, val a dir que jo ja no vaig massa a Barraques, però possiblement ha quedat arraconat en un magatzem. I això que sembla que ha passat amb el Brumerot, pot passar en un futur amb el Bou o la Gorgona, fins que algú ho recuperi. És llei de vida, i la vida és breu.

Ni mono ni mico

A vegades t'has de menjar les paraules. Fa uns dies deia que Club Editor era una garantia segura que podies confiar en tot el que publicaven, doncs no. 

Ahir mentre una filla feia dansa, vaig adonar-me'n que m'havia deixat Els idus de març que m'estic llegint i fent durar. Per no estar mirant al sostre vaig passar per la biblioteca i vaig agafar el primer llibre de Club Editor que vaig trobar, i l'hora d'espera la vaig passar amb L'últim mono, de Lluís Maria Todó, i els seus problemets de barceloní de classe alta. En diuen que és un llibre sobre la droga, però no arriba ni a la sola de la sabata de Cavalls salvatges de Cussà. En diuen que té  "inclinació proustiana de l'estil", per no dir insipidesa. El llibre em va semblar una carrinclonada, però com que passa a Barcelona i l'explica un de la «generació tap», doncs tothom a sembrar encens.

No l'he acabat, la vida és molt curta i la pila de llibres molt alta. Normalment no parlo dels llibres que no acabo, a no ser que sigui per dir que l'emperador va despullat.

Els llibres bons de Club Editor tenen una senyal a una de les darrereres pàgines, una penyora d'amor. Aquest no el tenia.

Sondheim i Tarragona

El compositor i lletrista nord-americà Stephen Sondheim, conegut per musicals com A little night music o Sweeney Todd, el 1990 va estrenar el musical Assassins. Aquesta obra tracta els personatges que han atemptat contra el president dels Estats Units, i aquests delinqüents expliquen les seves motivacions, o guilladures, per cometre el crim. 

Els magnicidis sempre han estat una mina per a l’art dramàtic, de fet a Tarragona cada dos anys es representa la Passió de Sant Fructuós, primer bisbe de Tarragona, mort i cremat el 259 per ordre d’Emilià, governador de la Tarraconense, seguint les ordres de la infructuosa persecució de Valerià; infructuosa perquè alguns anys després l’emperador Constantí va permetre el lliure culte als cristians. Però aquest no ha estat l’únic dirigent tarragoní que ha tingut mala fi. Ató de Vic va anar a Roma perquè fos restituïda la província episcopal Tarraconense amb seu a la capital d’Osona, donat que Tarragona encara no era un territori cristià. Poc després de ser nomenat, el 971 va morir assassinat, i les sospites van recaure en l’arquebisbe de Narbona, que no volia que els catalans tinguessin un arquebisbat independent; mai es va poder demostrar. 

Un any després de l’assassinat de Thomas Becket a Canterbury, el 1171, l’arquebisbe Hug de Cervelló va ser assassinat per Berenguer d’Aguiló, per venjança de la suposada mort del seu germà a mans dels homes de l’arquebisbe pel conflicte que tenien sobre el govern de la ciutat de Tarragona. I finalment, Berenguer de Vilademuls va ser mort el 1194 per Guillem Ramon de Montcada per obscurs motius polítics i familiars, Guillem va ser escarnit, assotat i sembla que es va haver d’enrolar com a croat per anar a Terra Santa, on se li perd la pista. 

Val a dir que els quatre assassinats, malgrat ser reeixits, no van aconseguir els seus objectius polítics. La violència és només una reacció de la impotència vers els girs de la història. 

Publicat al Punt l'11 de juny de 2018

Lèmmings

No coneixia Jordi Dausà, no sé d'on vaig llegir un tros d'entrevista i vaig veure que havia fet un llibre on les arts marcials són l'eix d'una novel·la negra. Me'l vaig comprar un divendres i diumenge ja me l'havia acabat.

He de confessar que tinc flaca per les arts marcials orientals, deu ser una mania generacional, qualsevol nen o adolescent de barriada dels anys vuitanta o noranta volia fer karate o judo i no música o anglès. Aquest llibre és això: una mirada gens nostàlgica, al contrari, cap a les barriades catalanes de fa vint anys. Aquests barris van acumular un pòsit de ràbia i frustració que alguns canalitzaven a través de les arts marcials, o d'altres fent la ruta del bacallà amb un esportiu groc, i pegant-se i drogant-se com si no hi hagués un demà. Una mena de no-future punk passat per un sedàs vigorèctic. Lèmmings és el títol de la novel·la, com aquell joc de l'època el qual una legió d'homenets queien pels penya-segats quan no sabies plantejar bé l'estratègia, o sigui, gairebé sempre. Videojocs, arts marcials i còmics americans comprats al quiosc de la cantonada poblen aquesta novel·la amb un deix d'amargor,  eren l'aïllament a la realitat feta de blocs de pisos desgastats, descampats infectes i pallisses del pinxo de torn.

Lèmmings està ubicada dins el gènere de novel·la negra, suposo que s'ha d'ubicar en algun lloc. Jo la veig més com una història social, d'un realisme directe i impactant. Tanmateix la novel·la negra quan va néixer era això, autors clàssics com William P. McGivern tenien un contingut social i reivindicatiu claríssim. Llavors potser sí que la podem considerar una novel·la negra, tot i que la trama detectivesca és d'un interès francament secundari.

Lèmmings de Jordi Dausà és la Fènix Obscura de Mars del carib de Sergi Pons Codina, els dos parlen de la mateixa generació frustrada i drogada que tasta el gust de l'asfalt, però un ho fa des de l'amargor i l'altre des de l'humor i el sarcasme. 

Finalment, considero un exercici molt ben travat haver escrit una novel·la en segona persona del singular. No hi estic acostumat, per`de fet entra tan bé que fins a la meitat no vaig adonar-me'n. 

En definitiva, un llibre que recomanaré als meus amics que no llegeixen amb regularitat, però que quan troben un llibre que els toca, se l'empassen en qüestió d'hores. Suposo que això és bo.

Ell és aquell que va matar Franco

Joan-Lluís Lluís fa anys que escriu grans obres i també obres mestres. El dia de l'ós per mi és una darreres, de fet em va deixar tan aclaparat que tot el que llegit d'ell després d'aquesta m'ha semblat boníssim, però no com El dia de l'ós. Potser va ser la sorpresa de llegir algú que trencava literàriament les percepcions, com després porta a l'extrem a Aiguafang. Per mi és un dels millors escriptors de llarg recorregut de la literatura actual.

Jo sóc aquell que va matar Franco m'ha semblat un perfeccionament d'El navegant. De fet tot i el canvi d'escenari, el personatge d'Agustí Vilamat em sembla, en certa mesura, la reencarnació d'Assiscle Xatot. Tots dos són persones solitàries i reflexives enmig de la bogeria autodestructiva europea dels segles XIX i XX. Tots dos passen i pateixen per França i, alhora, veuen esparverats la bestiesa absoluta de l'imperialisme i el colonialisnme. L'individu borni contra la col·lectivitat cega.

Darrerament han sortit diverses ucronies relacionades amb la Guerra Civil, Els ambaixadors d'Albert Villaró en va ser una de les més comentades, i ara Joan-Lluís Lluís fa la seva. Si Franco hagués entrat a la Segona Guerra Mundial és el teló de fons d'aquesta novel·la, de fons totalment, perquè el focus està posat en Agustí Vilamat i el seu amor immens per la Llengua Catalana. Aquets estima fa que tots els successos històrics i barrabasades que passen, ell sempre les posi en relació amb la Llengua. Per tant, que bona part del llibre passi a la Catalunya Nord, dóna per moltes reflexions. Fins i tot moltes que són transposables a la nostra realitat: com la d'un vell nord-català que va lluitar a la guerra del catorze per França, i que si assumeix que tot el que va patir i perdre, ho va fer per un concepte, una idea, una nació, en la qual ell no hi cap, la seva vida haurà estat un fracàs.

En aquesta obra Lluís-Lluís sembla concient que ha vogut fer un best-seller, malgrat la nostra petitesa. Lluís té ofici per fer un supervendes i alhora poder dir el que vol i donar d'amagat preses de xocolata als seus lectors militants. Joan-Lluís Lluis també ha fet una novel·la que t'enganxa, que a partir de pas l'equador del llibre no pots amollar-lo, i com que és un escriptor grandiós, ajusta el ritme narratiu a l'ànsia del lector per passar fulls. En definitiva, aquest sí que ha estat un Premi Sant Jordi ben merescut. 

Reus com frontissa de la glosa

Potser seria molt pedant dir que Reus té cap mena de capitalitat en el món de la glosa i la cançó improvisada i versada. En tot cas a Reus portem un any molt dolç i molt cantat. EN primer lloc una vegada al mes s'han anat fent els tallers oberts d'iniciació a la cançó improvisada a la Taverna Despertaferro. Gràcies a l'esforç de la Laia Pedrol, cantadors de tot el Camp de Tarragona han pogut iniciar-se i agafar tècniques per millorar en tots els aspectes: no només en vers i en relacions d'idees, sinó també en ritme, en posada en escena, etcètera.

Però tot i que assajant t'ho pots passar molt bé i aprendre moltes coses, no tindria sentit si el que practiques no ho mostres, i hi han hagut un munt d'ocasions de fer-ho, una va ser el Dia de la Poesia, el 21 de març, a l'Escola la Vitxeta, en la qual un munt de classes van escoltar i començar a cantar garrotins.

Per Sant Jordi estava programada una sessió, de poesia, rap i glosa, però la grip va escapçar aquesta jornadfa, però uns dies després a la Jornada Occitania Nació Germana, els Cor de Carxofa i alguns cantadors reusencs van cloure els actes amb versos, música i bon humor.

Pocs dies després la segona Festa de l'Arbre de Maig també va programar un vermut glosat amb els Glosadors del Camp. Seguint les recomanacions de la Laia Pedrol, es van fer un parell de tallers glosats en els quals el públic va interactuar amb els cantadors, i una vegada trencat el gel, un munt de primerencs glosadors van participar als garrotins amb micro obert.

Un parell de setmanes més tard,  al Teatre Bartina es va fer la IV Trobada de Cançó Improvisada a Secundària i impulsada per l'Institut Salvador Vilaseca de Reus. Impecable. Aquí en teniu un crònica que us ho explicarà millor que jo.

També al maig es van fer les Jornades per la Llibertat d'Expressió a la plaça Farinera, en la qual va haver-hi 12 hores de música en solidaritat amb els raper Valtonyc i Pablo Hasel. Una de les actuacions va ser del Glosadors del Camo que van cantar jotes, corrandes i garrotins a l'hora de dinar, tot plegat amb bon humor i amb la participació espontània d'un conegut raper local.

 Aquesta propera festa Major, com no podria ser d'una altra manera, també hi haurà canço improvisada. El dia 16 de juny al Pròlek al Parc de Sant Jordi cantaran els Corrandes són corrandes al'hora del vermut, i el 21 de juny al vespre, hi haurà la darrera sessió de glosa a la Taverna Despertafero, com sempre oberta a tothom.

Minipop 2018

Des que fa tres anys que vam anar al nostre primer festival MInipop a Tarragona que repetim cada any, i aquest festival s'anteposa a qualsevol altre compromís lúdic o social. Senzillament el Minipop és un festival de música que no et castiga per tenir una família, com si que passa a la majoria de festivals i festes populars. No sé quin artista d'aquesta edició ho va dir: "Es nota que és un festival organitzat majoritàriament per dones", i tant, els detalls estan cuidadíssims i crec que són la base de l'èxit total d'aquest festival. Més que el cartell, més que els tallers, més que les activitats la gràcia està en que tot s'aglutina d'una manera feliç. I ja està, un espai on t'ajuden a ser feliç esgota les entrades, com ha passat enguany.

Però al Minipop també hi vas a escoltar música, com ala Joan Miquel Oliver, el cap de cartell de divendres. I al Minipop també hi vas a participar 'una experiència musical, com va ser amb Mishima el dissabte. HI ha grups molt bons, i hi ha grups que converteixen un concert en una experiència. En algun llibre de Ferrater vaig llegir que explicava que la religió era fonamentalment una emoció de grup, doncs hi ha grups com Mishima que aconsegueixen aquesta emoció comunitària. Per això molts fans els segueixen amb devoció. 

Per molts anys MInipop.

Permagel i la triple sort

Els lectors d’avui dia tenim una triple sort: la primera és que ha florit una generació d’escriptores que, sense una voluntat programàtica ni de grup, ha retornat la fe en la literatura catalana a molts que ens havíem convertit en no-practicants. Ara no explicaré el per què d’aquesta fredor i dels errors i del cansament que arrossegàvem, però en tot cas és embriagador que surtin autores fora de sèrie que saben ser èxit de crítica i de públic, autores com Antònia Carré-Pons, Gemma Ruiz o Eva Baltasar, que ha escrit aquesta meravella de Permagel.

La segona sort és que lluny de premis literaris i star-system literari cansat, aquestes autores han trobat la via de publicar i que el públic les ha pogut trobar i reconèixer en part gràcies a la meravellosa feina de Club Editor que aposta per aquesta literatura contemporània i esgarrapadora.

La tercera sort és tenir una editorial de referència com Club Editor, una editorial de la qual pots comprar-te’n el darrer llibre que treuen i tenir la confiança que l’encertaràs. Permagel, Com s’esbrava la mala llet, Sortir a robar cavalls, Maleeixo el riu del temps o la mateixa Incerta glòria del fundador i avi de l’actual directora són meravelles que et fan arribar a la conclusió: si tot això que he llegit de l’editorial és bo, possiblement els que em falten per llegir també ho són, i llavors et desprens dels teus diners amb més confiança que no pas cap a una altra editorial.

De Permagel diuen que és un poema enquadrat en una novel·la, pot ser, en tot cas cada capítol sí que té forma de poema, de manera que es podria llegir separat dels altres i tindria sentit. Permagelmalgrat el títol, i el que es pensa la protagonista, és una novel·la de carn i ossos, de carn i ossos i de sexe. El sexe impregna totes les pàgines del llibre, com la mort; no en sé gens de psicologia, però diria que les coses van més lligades del que sembla en aparença, o en tot cas així ho planteja Eva Baltasar.

La protagonista de Permagel és la mateixa persona que l’alumne de Testament (1991) de Benet i Jornet que deia en boca de David Selvas que a la vida només vol llegir i follar, o sigui, estar a la pell d’un altre, per via directa o diferida. En tot cas són formes de supervivència quan no estàs a gust amb el que t’ha tocat viure.

Permagel no funcionaria si no fos un llibre molt ben escrit, escrit amb molt de talent, però la virtut és que defuig la pirotècnia i la pompa en totes les seves figures literàries, aquestes traspuen lleugera i ingravidesa, i malgrat tot són dures i cantelludes, com el gel.

Elements possibles de la Festa Major XVII: El Bou al Seguici

El Bou de Reus és l'únic bou de les seves característiques dels Països Catalans que no participa als seguicis festius. El Bou malgrat estar pensat i fet per a participar-hi, va explorar altres espais de festa. És com aquell que estudia un instrument musical i després no el toca, però un dia va i diu: -Vinga, avui m'hi poso una estona, i descobreix que no ho fa tan malament. El Bou fins a la data hi ha participat dues vegades: el 2010 amb la sortida extraordinària que es va fer per celebrar que la Festa Major de Sant Pere havia estat designada com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional; com el 2013, quan el Seguici Festiu Reus va ser convidat a les festes de Santa Eulàlia a Barcelona. Cal dir que les dues vegades s‘hi va integrar perfectament. 

El Bou al Seguici Festiu (Barcelona, 2013)

Explica Ezequiel Gort al seu llibre El treball i la festa que a la primera fira de Sant Jaume de Reus de l’any 1343 va haver-hi festa grossa, i que l’única demostració festiva que s’explica és: «…als juglàs que tocaren com los merçés balaren lo bou per vila e per la fira». Els mercers, els venedors de fils i betes, van ballar el bou, fet que hem d’entendre, potser, com una mena de correbou. Gort explica que aquest bou va ser pagat per la vila i que era a «ops dels merçés que vendrien a la fira». Gort també es pregunta quin tipus de bou va ser el de 1343, si fou capllaçat, embolat o enflocat, i respon la pregunta optant per la possibilitat de bou embolat, ja que el municipi també va comprar dues lliures de candeles «que presaren de cera al bou». Finalment el municipi també va fer una altra despesa pel bou: «una lliura de pebre ops del bou que.n preseren». I s’ha d’entendre que aquest pebre era per condimentar el pobre bou que després del correbou seria matat, cuinat i menjat pels reusencs tal com es feia secularment a la ciutat per les grans solemnitats.

El Bou amb el Seguici (Reus, 2010)

Si fem història i repassem els llistats d’elements que van sortir a les processons festives que es feien des del segle XVI al XIX a Reus, veurem que gairebé mai repetien els mateixos elements, o sigui que la variació d’elements festius era una cosa natural i assumida. Per tant, trobem que un element com el Bou participi excepcionalment a la processó no és un fet sense sentit. De fet el mateix protocol recull la possibilitat que elements externs hi participin quan siguin convidats. 

Que un element festiu amb vida fora del Seguici hi entri no és una cosa nova, enguany fa just deu anys que ho va fer el ball de diables, tot i aquests no ho van fer excepcionalment com el Bou enguany, sinó que s'ho van quedar. 

La proposta que vam plantejar a la Comissió de Protocol va ser de participar a la Professó de Sant Pere, al Diada del Sant a la tarda. Des de Protocol se'ns va dir que o tot o res, que encara que fos excepcional, si s'entrava al Seguici es complien les tres sortides: Completes, Tanda de Lluïment i Professó. Després de sondejar amb la colla vam acceptar.

La idea és que el bou surti amb una formació musical semblant a la de fa 675 anys, o sigui que l'Albert Carbonell se les està empescant per a trobar una formació i unes tonades que s'adigui amb aquesta recreació.

El  bou estarà enflocat, o sigui, guarnit amb flors i betes de colors com ja fa uns anys que fem per la Diada de Sant Pere, a banda d'això, també incorporarem un domàs fet especialment per a l'ocasió, el qual portarà l'escut de Reus proposat per Armand de Fluvià, i el qual el nostre Ajuntament mai s'ha decidit a oficialitzar.

I per què hem triat aquesta manera de celebrar els 675 anys i no d'una altra? Primer perquè hi tenim tot el dret, segon perquè el calendari festiu de Sant Pere ja està prou atapeït per crear nous actes, tercer perquè l'ànim general no és de fer moltes festes noves.