Aiguafang i El pa dels anys joves



Després del Dia de l’ós necessitava una altra dosi de Joan Lluís-Lluís i precisament havia sortit feia relativament poc Aiguafang. Lluís-Lluís és un escriptor amb vocació d’escenògraf, els escenaris que crea són els protagonistes de la història. Si El dia de l’ós l’escenari era un intemporal Prats de Molló sota l’ocupació francesa, a Aiguafang Barcelona està coberta per una pluja de fang i els que la poblen desvariegen per la persistència d’aquest fenòmen meteorològic.

Una mena de Bladerunner sense èpica.

Tot i això Aiguafang no és una obra rodona com l’anterior. Al Dia de l’ós el lector s’arrapava a la història com una bicicleta que és llançada pendent avall, mentre que a Aiguafang el triangle marginal de personatges costa i la història llença massa interrogants a l’aire que en cap moment no recull. En aquest cas cal pedalejar per seguir la història.

Lluís-Lluís continua tenint un domini del llenguatge magistral, sí, però és curiós com dos llibres escrits gairebé amb lamateixa tècnica una és gairebé genial i l’altre no passa de ser un bon llibre. Segurament que si no hagués encadenat les dues lectures ara lloaria Aiguafang, però va com va.

També he hagut de pedalejar amb El pa dels anys joves, d’Heinrich Böll (Nobel el 72), he trobat molt bo el llenguatge, suposo que n’he de donar gràcies a la traductora de l’alemany Carme Serrallonga. El pa dels anys joves em sembla la versió alemanya de L’estranger de Camús, un noi alemany de postguerra treballa a destall, com tothom en aquell espai-temps, per a véncer definitivament la gana, són una generació sense passat ni futur, el passat és vergonyós i no creuen en promeses pel futur, l’únic que compta és el present i aconseguir pa, i si pot ser cafè i cigarrets, pel que queda de dia, i així anar passant. Una visió del món que s’ha imposat a Europa i que potser l’ha refeta de les dues guerres mundials. 

Sigui com sigui Fendrich, un obrer catòlic de l’Alemanya Occidental un dia la visió d’una noia trasbalsa la seva vida i d’això va la novel·la, però al revés de L’estranger, n’estic segur que l’endemà de la conclusió de la novel·la, Fendrich tornarà a la feina i continuarà igual fins al dia de la seva jubilació i recordarà sempre aquell dia de revolta. Una idea potser encara més desassossegant que l’existencialisme de Camus

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars