dilluns, 3 de setembre del 2018

La força de la gravetat




La força de la gravetat de Francesc Serés no és ni molt menys una novetat, fa més de dotze anys que va ser publicat i la veritat és que hi he arribat gràcies a La pell de la frontera que em va fer descobrir aquest excel·lent escriptor. Quan vaig parlar de La pell vaig acabar amb aquesta frase:

"Serés no moralitza, només ho explica molt bé, amb una escriptura tan excel·lent com dolorosa".

Doncs a La força de la gravetat Serés fa això mateix, és la marca de l'autor. Serés ens explica el país amb relats, un país de persones, d'històries, de paisatges i d'economia. Sembla que la literatura està allunyada de l'economia, però com que els diners són els motors de les nostres vides, la majoria d'històries que Serés ens explica versen sobre això: les persones i els diners, sobre com sobreviuen les classes mitjanes i baixes a casa nostra. Perquè els diners poden canviar-nos la vida: èxode rural, reconversió, massificació turística, venda del teixit social, enlluernament pels èxits esportius, accidents laborals, jornals i jornals de boscos poc o molt humanitzats, droga... Parlar del país no vol dir fer poesia pastorívola, sinó que al segle XXI vol dir parlar de les vides que passen dins de polígons industrials, botiguetes per a turistes o bojos que ronden sense que cap administració se'n faci càrrec.

La llengua de Serés és precisa i alhora suau. Sense espetecs pirotècnics, sap ser rica i abundosa, tot i que en aquest recull de contes defuig les variants dialectals que podrien encara acolorir encara més aquest mosaic d'històries. 

La pell de la frontera es podria classificar de no-ficció, però La força de la gravetat no sé en quina casella hauria d'estar. D'acord que els contes són ficció, però aquestes imatges que ens escriu Serés són massa reals per a ser una invenció. SI heu voltat per la Terra Alta haureu escoltat històries de com la canalla jugava amb les bales i les bombes, si heu parat per les riberes de l'Ebre segur que algun estrafolari curandero us hauran recomanat. Més que pintura, els seus retrats són una fotografia d'un ara i aquí que, en cap cas, és cofoista, però sí que manté sempre una llum d'esperança.

Serés fa una reflexió sobre el país, sobre l'equilibri entre metròpoli i territori, sobre com l'economia amaga unes misèries i n'ensenya unes altres. Una reflexió dolorosa i humana que us recomano que llegiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada