Por a la llibertat

Tenir por és humà. No hem de culpar a ningú per tenir por. En qualsevol cas la por no hauria de dominar les nostres vides, però en molts casos ho fa. Erich Fromm el 1947 buscava al seu llibre La por a la llibertat el per què mitja Europa s’havia abraçat al feixisme, amb la consegüent II Guerra Mundial. Fromm va buscar en factor psicològics el fet que bona part de la població del continent hagués renunciat a la seva pròpia llibertat individual i a l’autointerès, com ara sembla que vulgui tornar a passar.

L’autoconservació de l’humà és una necessitat imperiosa que l’obliga a acceptar les condicions en les que viu, això no vol dir que no s’hi pugui rebel·lar, però la seva personalitat és pastada per les característiques del lloc que li ha tocat viure. L’humà necessita relacionar-se amb el món exterior i per això es posa en relació amb les idees, valors, o normes socials que li creen un sentiment de pertànyer a una estructura superior. En contra de la soledat, l’humà s’aferra fins i tot a la forma més baixa de l’estructura social per no quedar desplaçat. La religió i el nacionalisme són refugis contra l’aïllament de l’individu, són vincles que donen seguretat a costa de la seva pròpia llibertat i jo individual. La identificació amb una totalitat estructurada allunya a l’humà de la soledat i del dubte, malgrat que això li pugui provocar gana, misèria o repressió de les seves satisfaccions.

La individualitat creixent de la vida contemporània crea inseguretat i aïllament i per tant, un dubte terrible sobre el paper que representem en aquest univers, un dubte sobre el significat de la pròpia vida. Cada pas que l’home fa per alliberar-se i individualitzar-se es fa un pas cap a la inseguretat. Per això molts, moltíssims, no volen fer aquest pas, o fins i tot volen fer marxa enrere en cas que la seva societat hagi avançat. Per a ells la llibertat és una càrrega insuportable, que els porta a una vida sense significat ni direcció.

Fromm explica que a l’Edat Mitjana qualsevol individu s’identificava en el seu paper dins l’ordre social, el qual era concebut com a natural. Amb el Renaixement el jo es va veure empoderat, reforçat, però també aïllat i dubtós. El liberalisme que va culminar amb la Revolució Francesa propugnava una sèrie de factors que ara són corcats: les llibertats polítiques i econòmiques, massa abstractes pel ciutadà; les oportunitats de la iniciativa individual, estroncades en un mercat cada vegada més monopolístic; i els avenços del racionalisme, que són seriosament combatuts per la cultura de masses. Així doncs, si les bases deljo lliure trontollen, bona part de la societat es decanta a buscar un port segur.

A vegades la literatura ajuda a la filosofia a fer comprensibles les seves tesis. Thorton Wilder ho posa en boca de Juli Cèsar als Idus de març: «El suport d'un poble no és guanya simplement governant-lo segons els seus interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a seduir la seva imaginació [...] Hem de ser al mateix temps el pare que van conèixer en la infància i que els protegia dels homes dolents, i el sacerdot que els protegia dels mals esperits». 

Quan una societat aconsegueix, o vol aconseguir noves quotes de llibertat, hi ha una part d’aquesta que se sent desplaçada, donat que es veu arrencada de la seva seguretat, i no es veu capaç d’utilitzar la nova capacitat d’obrar i de pensar per ella mateixa, i per tant de fer amb la seva vida el que vulgui. Aquesta impossibilitat es pot donar per moltes mancances: de perspectives laborals, d’èxit educatiu, d’ascens social... Per això aquests que es senten desplaçats poden reaccionar violentament contra aquells que lluiten per la llibertat.

Així es dóna la paradoxa que les classes que, a priori, més es beneficiarien de la llibertat, en molts casos són les que més furibundament hi lluiten en contra. D’exemples en tenim per tot arreu on hi ha hagut aquesta lluita. Però Fromm ho té clar: el procés de l’individu de convertir-se en un tot per ell mateix amb capacitat d’interrelacionar-se amb d’altres, el deixar de ser una peça d’una estructura que sotmet l’individu, en definitiva la llibertat, no es pot aturar. I no es pot aturar perquè la mateixa naturalesa humana, malgrat les seves contradiccions, ens hi porta.