A.K.A. El fons de la bassa

L’endemà de representar-se A.K.A. al teatre Bartrina, aquesta obra va guanyar el premi MAX a la millor autoria revelació per a Daniel J. Meyer i al millor actor protagonista pel jove Albert Salazar. Premis ben merescuts.  

Si us heu banyat mai en una bassa un dia de sol, i amb el cap sota l’aigua heu mirat amunt, haureu tingut una vista brillant: la línia platejada que trenca el cel blau i l’aigua. L’obra comença de manera semblant, amb la perspectiva d’un adolescent de Barcelona que només vol descobrir el que semblen les infinites possibilitats que li ofereix el món. El monòleg d’un menor dels nostres dies pot ser divertit alhora que un pèl carregós, com és aquesta edat. La gràcia del text i de la interpretació és que t’ho expliquen de tu a tu, sense barreres, tan fàcil que sembla i tan difícil que és de fer sense caure en ridiculeses.

Però gires el cap, i l’aigua refulgent es va fent tèrbola quan mires als costats. El protagonista és un xiquet adoptat d’un país oriental en conflicte, i tot i que ell no recorda res, els ulls de la societat sí que volen recordar el seu origen. No passa res mentre sura lluny de les parets o del fons de la bassa. Quan s’hi acosta i vol tocar amb les mans la paret o amb els peus el fons, i poder ancorar-se en aquesta societat, s’adona que el verdet del mur i el llim del terra el fan relliscar, i que això l’ofega, i que com més braceja, més s’enfonsa. Als ulls dels altres sempre serà un moro, com si això l’enviés a una subespècie que no té dret a relacionar-se amb els altres. I el fang del fons que descriu Meyer és tan pastós que sap barrejar-hi una denúncia per violació, i l’autor ja ens han fet caure en una de les trampes de la nostra societat. Una trampa sense sortida perquè deixem la resolució dels problemes socials a un sistema judicial deshumanitzat.

Que un monòleg doni per tant, amb un text aparentment senzill, una interpretació impecable i una recepció del públic entusiasta, ens diu que hem estat veient una de les millors obres de la temporada.

Crítica publicada a la NW de juny de 2019

Persecució

Persecucíó de Toni Sala és un artefacte potent. Sala utilitza el seu llenguatge precís i esporgat per explicar-nos moltes coses. No només això, sinó que dintre de les virtuts que té és que ni fa judicis morals, ni se li entreveu cap clapa d'autoficció a la novel·la. 

A Persecució les històries es van encadenant vistes en primera persona i en una mena d'ulleres de sol, o de filtre Lark d'Instagram que fan que totes agafin la mateixa textura, una similar terrositat. Víctimes i botxins, rics i pobres, bons i dolents són posats sota el mateix prisma i potser no són tan diferents els uns dels altres. 

L'estructura de la novel·la és una òrbita narrativa. Elements de fons de la primera història, es converteixen en secundaris, i més tard en principals, i així successivament les diverses històries es van passant el relleu. Així doncs trobem moltes històries, moltes coses explicades, potser massa.

Esmorza amb mi

Per Reus va passar Esmorza amb mi d’Ivan Morales, que és un dels referents del teatre més independent de l’escena barcelonina, i per tant, catalana.

El títol no amaga que l’obra ens parlarà de l’amor i del desamor, jo pensava que sent Ivan Morales un dels directors de moda, l’estudi de les relacions amoroses plantejaria qüestions que ara estan en debat com la pansexualitat, les parelles obertes, o la posada en judici de l’amor romàntic. Però Ivan Morales revisita punts com el sexe sense amor, l’amor que se’n va, i altres tòpics contemporanis. Cadascú parla del que vol, i sembla que li funciona per l’acollida del públic, o si més no, li serveix com a estructura per muntar grans escenes. Ivan Morales és un gran director d’actors, i a sobre s’envolta de monstres escènics com l’Anna Alarcón o el Xavi Sáez que fan interpretacions memorables. A l’Anna Alarcón ja la vam poder veure al Bartrina, i també en petit format, en el monòleg de Sarah Kane Psicosi de les 4.48, i altra vegada va ser capaç de posar-nos els pèls del clatell com si fossin grapes d’oficina. Per altra banda, el Xavi Sáez fa una cosa que és molt difícil que és contenir l’emoció en un personatge primari com una bèstia, qualsevol actor aleatori l’hauria passat de rosca, però Sáez li troba el punt. A aquests els dona la rèplica Andrés Herrera i Bàrbara Mestanza, aquesta darrera substituïa a Mima Riera. Això de la substitució ho sé pel col·loqui posterior a l’obra, perquè ja s’ha perdut aquella bella costum de fer un programa de mà per a l’obra.

Val a dir que la dramatúrgia no és gens rodona ni ho pretén, i un Deus ex machina alt com una grua Altés que tanca l’obra. Les nostres vides són certament desendreçades, i potser això justifica el desgavell escènic de l’obra, que diria que és volgut per tal d’esdevenir laberíntic, més que no pas per una qüestió de desídia. No puc dir el mateix del guirigall en la tria lingüística de l’obra. A mi que facin servir el català i el castellà en una obra ja me la bufa, però almenys que ni li diguin català al dialecte espanyol amb catalanades que deien els actors. Potser que demanem el mateix de respecte pels filòlegs, tant els d’hispàniques com els de catalana, com respecte mereix la gent de teatre.

Publicat a la NW de maig de 2019