dilluns, 3 de juny del 2019

Esmorza amb mi



Per Reus va passar Esmorza amb mi d’Ivan Morales, que és un dels referents del teatre més independent de l’escena barcelonina, i per tant, catalana.

El títol no amaga que l’obra ens parlarà de l’amor i del desamor, jo pensava que sent Ivan Morales un dels directors de moda, l’estudi de les relacions amoroses plantejaria qüestions que ara estan en debat com la pansexualitat, les parelles obertes, o la posada en judici de l’amor romàntic. Però Ivan Morales revisita punts com el sexe sense amor, l’amor que se’n va, i altres tòpics contemporanis. Cadascú parla del que vol, i sembla que li funciona per l’acollida del públic, o si més no, li serveix com a estructura per muntar grans escenes. Ivan Morales és un gran director d’actors, i a sobre s’envolta de monstres escènics com l’Anna Alarcón o el Xavi Sáez que fan interpretacions memorables. A l’Anna Alarcón ja la vam poder veure al Bartrina, i també en petit format, en el monòleg de Sarah Kane Psicosi de les 4.48, i altra vegada va ser capaç de posar-nos els pèls del clatell com si fossin grapes d’oficina. Per altra banda, el Xavi Sáez fa una cosa que és molt difícil que és contenir l’emoció en un personatge primari com una bèstia, qualsevol actor aleatori l’hauria passat de rosca, però Sáez li troba el punt. A aquests els dona la rèplica Andrés Herrera i Bàrbara Mestanza, aquesta darrera substituïa a Mima Riera. Això de la substitució ho sé pel col·loqui posterior a l’obra, perquè ja s’ha perdut aquella bella costum de fer un programa de mà per a l’obra.

Val a dir que la dramatúrgia no és gens rodona ni ho pretén, i un Deus ex machina alt com una grua Altés que tanca l’obra. Les nostres vides són certament desendreçades, i potser això justifica el desgavell escènic de l’obra, que diria que és volgut per tal d’esdevenir laberíntic, més que no pas per una qüestió de desídia. No puc dir el mateix del guirigall en la tria lingüística de l’obra. A mi que facin servir el català i el castellà en una obra ja me la bufa, però almenys que ni li diguin català al dialecte espanyol amb catalanades que deien els actors. Potser que demanem el mateix de respecte pels filòlegs, tant els d’hispàniques com els de catalana, com respecte mereix la gent de teatre.

Publicat a la NW de maig de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada