dimarts, 7 de gener del 2020

La reina de la bellesa



Una cosa que no hauríem de practicar els que fem crítiques de teatre és llegir altres crítiques de les obres que volem criticar. Critiqueu-me, però ho faig. No s’hauria de fer perquè et poden condicionar, o sigui,  et poder acomboiar cap al gust que regeix l’època. Però hi ha vegades que no entens res. Si llegim les crítiques dels grans mitjans que parlen de La reina de la bellesa de Leenane de Martin McDonagh, dirigida per Julio Manrique, en diuen que va ser una de les grans obres de la temporada passada i la majoria la tracten d’obra mestra. A partir d’aquí t’agafa un tremolor perquè a tu et sembla molt diferent. Certament el text de Martin McDonagh és rodó, ja ho era fa vint anys quan Mario Gas la va estrenar i Vicky Peña i Montserrat Carulla la van brodar.

El motor de l’obra continua funcionant: l’aïllament rural és encara més acusat avui dia, i les malalties mentals que hi havia, encara hi són, i hi seran. Julio Manrique no fa cap nova aportació al text que fa vint anys ens va fotre d’hòsties a la cara, (In-yer-face, us sona?). Hi posa moltes cançons, boniques sí, però que endolceixen -potser massa- (aquest drama rural i en contraposició, les escenes més dures queden tacades per un excés de gesticulació en l’acció.

El text descarnat troba massa humanitat en la Marissa Josa i en la Marta Marco, l’esforç que fan és considerable, bestial, però un tel de dolçor, no sé si d’actriu o de personatge, impregna les seves interpretacions que haurien de ser ràncies com les galetes irlandeses kimberleys. Per altra banda l’actor Enric Auquer sí que encerta el punt just en la seva interpretació histriònica ma non troppo, fet que ens torna a demostrar que al teatre no hi ha papers secundaris.

Tornem a la qüestió de sempre: La reina de la bellesa va ser estrenada en una nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, aquí la vam veure al gegantí teatre Fortuny, que en multiplica per vuit l’aforament. Segurament que els altres crítics van veure una obra molt diferent de la que vaig veure jo, o no.

Publicada ala NW de desembre de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada