dilluns, 24 de febrer del 2020

Tornem als mars del Carib



Llegir a Sergi Pons Codina és un plaer, més que un plaer, és una diversió hilarant. Ha estat un premi retornar a l'antre Mars del Carib i retrobar-se amb el putu Farinetes, el millor-pitjor secundari de la novel·la catalana des del Soleràs. Mars del Carib és el lloc mític de les nostres joventuts com podria ser el Sarri de Reus, el Kalea de Salou o l'Espiral de Tarragona, en versió original de barri barceloní.

Pons Codina aquesta vegada ha deixat de banda la pretensió de fer una novel·la rodona com Dies de ratafia per tornar a la realitat petanera de Mars del Carib. Com aquesta darrera, Mal bon pare és una borratxera antològica, i una ressaca mortal. Els primers capítols despleguen una intel·ligència lúcida i malparida que enlluernen com una pujada de qualsevol droga. Després ve la baixada, tornar a la realitat de la qual no se n'havia marxat, pe`ro si jugat amb poca preocupació: "Viure o és una intrèpida peripècia o no és res. Anem tan justos de certeses, que la prudència no és sinó l'últim refugi dels covards"

La paternitat és el fil que segueix Pons Codina en el seu relat, la paternitat associada a matar el Peter Pan que tenim, i que potser sap greu perquè és nostre, però de fet el cabró s'ho mereix perquè tampoc havia estat tan lluminós: "Tot veient el deteriorament del personal, un tendeix a pensar que el millor hauria estat no modificar aquell record idealitzat (com tots els records) amb un retrobament efímer que, en línies generals, no modificarà ni aportarà gaire cosa. Almenys hauríem de mantenir un lloc en la nostra ment que evoqués èpoques passades idíl·liques [...] tendim a distorsionar la memòria, a embellir-la, com si només en el passat existís la felicitat"

El plaer de llegir aquesta novel·la és el desdeny cap a qualsevol -isme i "qualsevol fanatisme infantil, condescendent, amb què s'apropiaves de les causes més nobles amb l'únic objectiu d'afirmar-se en una identitat que era pura façana". Odi a tot aquell que és un "fatxenda sense personalitat, amb la imaginació d'un llumí mullat, de selfies i llocs comuns, de la rebel·lió sense risc, la classe de persona que amb la seva actitud apuntala una societat buida".

Si a banda de cites voleu una ressenya més ben feta, l'Anna Carreras en té una de ben feta i endreçada a Núvol que subscric punt per punt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada