dimecres, 17 de juny del 2020

Llibres de mig juny: Una mena de culpa, Guillem, Benedicció, La panerola



Els turistes ja campen per les nostres terres, però naltros no tenim ni escoles obertes, ni festes majors, ni parcs infantils operatius, i potser és de covards, però refugiar-se en la lectura és una de les solucions per no parar boig. Aquí quatre apunts a l'aire de les lectures d'aquesta primera quinzena de juny.

Guillem de Núria Cadenes vol ser i no és una novel·la sobre l'assassinat de Guillem Agulló. Que no sigui reeixida no vol dir que no sigui interessant, Cadenes fa un retrat de la València dels anys norantes precís, lúcid i cru. Potser l'autora va intentar una cosa i n'hi va sortir una altra, perquè com a documental periodístic el llibre funciona millor que no com a obra artística. Recomano Guillem per llegir-nos en quin món vivim, en quina fal·làcia en han tingut tants anys enganyats, com el gat que es deixa acaronar, però que a la mínima que el contradius et clava unes ungles esmolades i brutes dels seus propis excrements.

Benedicció  de Kent Haruf és un prodigi de llibre. L'autor no explica res de l'altre món, no busca grans sentències morals, ni força el llenguatge amb construccions peregrines, de tan poc extraordinari que és tot, és refotudament universal. Saber templar el ritme pausat i la senzillesa del relat fa que aquest se t'emporti com una corrent marina. Sense estridències ni sortides de to novel·lesques  Haruf ens explica com és la vida, com de trista i bonica que pot ser. Benedicció explica la mort i l'agonia d'un home, d'un home important i respectat dins la seva comunitat. El llibre parla d'homes i de les coses que fan amb la creença que ho fan amb encert, i com després són les dones que han de recollir i arreglar els trossos de tot el que han trencat aquests homes. També parla sense dir la paraula de com la sororitat invisible fan que la societat tingui un mínim de dignitat humana davant de l'egoisme dels homes, que disfressen això la idea que es fa "allò correcte". Els homes entre naltros estem sols, som incapaços de sostenir-nos els uns als altres, sort de les dones.

D'una cosa semblant parla Una mena de culpa de Daniel Recasens, Aquesta gran novel·la parla de la gran amistat de tres nois i com aquesta és degrada amb els anys, i es degrada perquè l'amistat dels homes massa vegades es basa en compartir aficions (futbol, alcohol, dones, llibres) i poca cosa més. Homes tristos per les tries que han hagut d'assumir i les renúncies que no són capaços de pair. Una història potser recurrent, però que esta construida sobre un llenguatge sòlid, que sembla barroc pels milers de referències que fa, però que té una bella sobrietat formal. Una mena de culpa és un llibre que injustament ha passat per alt de gairebé tothom, i que si alguns l'hem llegit ha estat pel morbo que l'autor és el regidor de Cultura de Reus. Tot plegat és trist perquè aquesta és una bona novel·la, que m'interpel·la directament com a home d'una determinada generació i que està molt ben treballada. El problema és que el Recasens -i tothom que escriu fora dels focus de Barcelona- queda a la penombra, per bona que sigui la seva obra, i per tant els quatre lectors que hi ha en català no els trien. 
Diuen que les primeres novel·les d'un autor sempre són les millors perquè expliquen tot allò que porten a dins, espero que no sigui la darrera del Recasens, encara que dubto que a hores d'ara tingui massa temps per escriure.

Finalment La panerola d'Ian McEwan em sembla una simple sàtira de conjuntura, escrita amb massa ràbia com per ser divertida. Li falta ironia i li sobra mala llet, McEwan escriu una boutade que és enginyosa, però que és massa crua, li falta cocció. La urgència d'haver d'escriure sobre el Brexit, i les presses per tenir un llibre sobre el tema han valgut més que no fer una escriptura més llarga del tema, que potser no hauria venut tant, però que hauria tingut més recorregut literari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada