En una obra com aquesta, mancada de conflicte
dramàtic, pren molta importància el text, i la seva posada en escena. És cabdal
com es diuen unes paraules que ho són tot sense voler dir res convencional. Els
personatges ebris de mots mostren de diferent manera la seva posició davant de
la indigència i amaguen en les paraules tota la seva deseperació, ja que les
paraules són susceptibles de ser inexactes, o sigui mentides.
Per remarcar la importància de les paraules
s'ha fet a Maniquí un treball centrat en una acurada interpretació
coral. En la primera part les coreografies i els "cadres" són
essencials per fer viure el text. Es nota una bona direcció i una bona
coreografia. Amb una cadència lleugera els tres primers protagonistes van
entrant rèpliques i canvis de ritme fins al punt de semblar un número de circ.
En aquesta escena s'ha de destacar el ric paper que fa en Jordi Banacolocha i
la molt correcta interpretació de Joan Borràs.
Per contra de la festa "pueril" que
ens pot semblar la primera part, la segona sembla un aquelarre de bruixes. Tres
velles harpies conviuen en el mateix escenari suportant-se com poden amb les
seves històries miserables plenes de nostàlgia i auto-compassió. En aquest
segon acte apareix amb tota la seva força i energia una pletòrica Teresa
Cunillé i és present tot racó de l'escenari, fent que no ens fixem tant en un
bon treball com el de Carme Molina.
L'altre actor a destacar és en Josep Lifante,
que fa el difícil paper de Geperut d'una manera sòlida i sense esquerdes, cosa
que seria fàcil en una interpretació tant portada a l'extrem com aquesta.
L'escenografia és l'exemple del que haurien
de ser totes, senzilla però molt efectiva, amb quatre pinzellades se'ns mostra
perfectament el caràcter que té l'obra, les enormes portes donen una petitesa
surrealista a l'home, i el diferent utillatge que s'utilitza ajuda a crear
l'atmosfera de miserable absurditat. També dóna un gran resultat les sorpreses
escenogràfiques com la caiguda de roba del sostre.
Mercè Rodoreda va escriure el primer acte
d'aquesta obra com una peça curta, potser com un "divertimento" o un
exercici d'estil. Després va completar-ho amb la segona part a instàncies
d'Araceli Bruch. Les dues parts unides pel nexe del maniquí. Però crec que no
és sols el maniquí el que uneix aquestes dos peces, si no sabéssim que van ser
escrites en diferents temps no dubtaríem de la unitat de l'obra, les dues parts
tenen un to diferent, però que en cap cas s'oposen entre si, ans al contrari,
es complementen.
A primera vista l'anàlisi és clara, la
primera part voldria ser la passió amorosa, parlar de la fràgil línia que
separa la veritat de la mentida, de la febre per la bellesa de tres burdes
vagabunds. Una part més festiva que contrasta amb l'aire d'acabament de tot de la segona. La segona ens
parla de la soledat d'unes dones que estan en la recta final dels seus dies i
l'única il.lusió està en el que ja ha passat. Les velles pretenen un home, però
no per amor, sinó per poder fer els últims batecs amb una mica de comoditat i
de decència.
Els homes, ben al contrari, s'enlluernen d'un
maniquí, i veuen en ell un element de fantasia i grandesa, es senten herois per
haver-lo "robat", en canvi les dones veuen al maniquí com un mirall
del que van ser, la rival que, tot i ser de cartró, pot oferir més que elles.
Moralitza Rodoreda sobre els gèneres masculí
i femení ? Se'ns presenten uns homes abrandats que es lliuren inconscientment,
quasi tontament, a les seves passions. En canvi les dones veuen el maniquí des
de la cerebral fredor, des de la cerebral mesquinesa. Homes i dones ens son posats en entredit.
Però Maniquí fa un pas més endavant, veig
l'espectacle com un circ de dues pistes on veiem el fracàs humà, simbolitzat
pel maniquí. El maniquí no és només un nexe
d'unió dramatúrgica, és el model a seguir, model irreal, que els éssers humans
de carn humana no podran mai imitar. La primera part trobar l'amor ideal i la
segona el triomf personal. El maniquí és el símbol d'aquest fracàs vital,
l'element que ens assenyala que no hem arribat ni a les beceroles del que
volíem. Un destí mal realitzat, com gairebé tots.
És molt definidor el tipus de diàleg. És absurd, banal i reiteratiu. Aquesta ridiculesa de l'ésser humà se'ns fa més
palesa en els vagabunds i les velles xarugues. Que ja han perdut les
convencions socials, i no poden amagar el que és evident. Tot i això, menteixen
i lluiten per conservar l'últim crostó de dignitat, per semblar a través de les
paraules el que de cap manera no són. La mentida és una constant en tota
l'obra. Si aquest món és una merda perquè no inventar-ne de millors, encara que
siguin irreals ?. Potser així ens submergim en una càlida inconsciència que ens
entela la vista del nostre patetisme.
Els esperpèntics personatges ens podrien
recordar els pallassos. Les seves disputes vanes que es converteixen en
autèntiques guerres entre ells per ser el qui mana, almenys moralment. A la
primera part en Perot sembla ser el "klown" fins i tot porta la cara
blanca, els altres dos uns Augustos. En el segon acte la Sebastiana agafa el
paper d'un innocent enfarinat i les altres d'àcids Augusts. Però hi ha un
moment crucial que és l'aparició del Geperut en l'escena, on les tres deixen
les seves disputes apartades i es converteixen en un sol "klown" que
s'acarnissa sobre un desemparat August.
Quan Joan Sales opinant sobre Maniquí
el va incloure dins el corrent de l'anomenat teatre de l'absurd la
Rodoreda va respondre que el seu teatre era pla de lògica, que l'absurd era
Josep Maria de Sagarra.
Malgrat aquesta declaració, podem dir que Maniquí
està marcat pel corrent renovador de Ionesco o Beckett. De cap manera no és una
obra costumista ni naturalista, l'inclouríem dins el teatre de l'absurd,
això si, passat pel sedàs poètic i característic de la Rodoreda.
Rodoreda va viure molts anys a París i de ben
segur va conèixer l'esclat de Beckett i Ionesco. L'ambient de la
intel.lectualitat existencialista de l'època a França, molt o poc la devia
influenciar, o almenys, tenia les mateixes angoixes que els seus contemporanis.
No és estrany que algun dia fes una peça d'aquella corrent, però amb el seu
llenguatge inconfusible. Potser ho va fer com a exercici d'estil, i al veure
que reeixia tanqués el tema, ja que devia pensar com Gabriel Ferrater que deia
que:"El veritable intel.lectual deixa de fer les coses quan ja les sap
fer"
L'obra recorda i molt a Tot esperant Godot
de Samuel Beckett. L'estructura és molt semblant, compostes en dos actes
(Rodoreda primerament sols en va escriure un, però va optar per completar-la
amb un segon acte molt similar al primer).
Els personatges també són molt semblants, hi
apareixen vagabunds que tenen poques expectatives en la seva vida i la passen
verborrejant com a oci. Fins i tot es podria comparar el Geperut amb en Lucky,
el personatge més miserable de les dues obres, en una un marginat pels apartats
i en l'altra un esclau. Els dos són recriminats per la seva pròpia desgracia.
Encara que el Geperut té la il.lusió de l'amor pel maniquí.
Enllaçant amb la temàtica, veiem en les dos
la inutilitat del pensament i la conseqüent absurditat de tota acció humana. Si
l'últim és absurd, l'immediat també. Les situacions són absurdes, en la primera
segresten un maniquí i en la segona classifiquen roba. La impotència humana es mostra
amb tota el seu dramatisme.
La feina que s'està fent en el Teatre
Nacional està sorprenent gratament als que som més aviat escèptics en segons
quins temes. Les produccions que s'estan veient responen a les expectatives que
s'havien creat i fan una important tasca, la recuperació d'obres oblidades
d'importants autors nacionals és una feina que s'havia de fer. I potser sense
el Nacional no es podrien veure aquestes obres considerades més aviat
complicades tot i la seva qualitat.
Maniquí era una obra que s'havia "d'estrenar" en les òptimes
condicions com s'ha fet ara. La nota general és bona, molt bona, tot i que
potser encara li falta rodatge.
L'espectacle és complert, es manté el mateix
to i color tota l'obra fins al final on una porta se'ns obre i mostra, tot i la
destrucció del maniquí, un cel blau al fons com una invitació a l'esperança.
S'agraeixen representacions tan acurades com
aquesta, és sols un detall, però el fet que del braser de les velles hi sortís
un fum amb olor d'encens, molt adient en una reunió fúnebre com aquella, una
olor que després una anomenarà.
---------------------------------------------------------------------------------------
Maniquí
de
Mercè Rodoreda
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona
Diumenge 7 de febrer de 1999.
Repartiment
Geperut Josep Lifante
Perot Joan Borràs
Juli Jaume Pla
Rebregat Jordi Banacolocha
Sebastiana Mercè Bruquetas
Adelaida Teresa Cunillé
Dominga Carme Molina
Senyor Baltasar Francesc Periu
Fitxa Tècnica
Escenografia Antoni Taulé
Vestuari Teresa Pombo
Antoni Taulé
Il.luminació Albert Faura
Moviment coreogràfic Marta
Carrasco
Tractament musical Xavier
Albertí
So Àlex Pons
Maquillatge Eva R. Mallafré
Ajudant de direcció Teresa
Pombo
Assessorament literari
Francesc Massip
Montserrat Palau
