Brossa als ulls, crítica a l'especacle i rèplica

Deia l’insigne crític Sebastià Gasch: “Brossa juxtaposa coses heterogènies, i aquesta confrontació estranya produeix la rara sensació d’un món desconegut. La seva obra ens transporta -meravellats- a un més enllà misteriós. Aquesta es vessa de troballes inesperades, de sorpreses constants, de metamorfosi específicament surrealista” i és precisament aquesta visió la que van transmetre’ns les dues actrius que van interpretar Brossa als ulls. Aquest espectacle no és cap de les seves obres dramàtiques, sinó una posició nova del calidoscopi de la seva obra poètica. La directora i les dues actrius han sabut sintetitzar tota la versatilitat poètica de Brossa, en aquest espectacle de  tres quarts d’hora on es van desgranant poemes avantguardistes, essencials, realistes, aforístics, visuals... i aquestes dues desconegudes actrius ho fan sense gaire pompositat tècnica, no necessiten ni projeccions vistoses ni música sensiblera per acompanyar la poesia; tant sols necessiten una veu en off que de tant en tant proposa un motiu, un mínim utillatge i sobretot els cossos i les veus de les dues actrius. Dues actrius que vibraven i s’estremien en la representació d’aquest collage poètic, que defensaven el seu treball amb una professionalitat exemplar, tant hi feia que el teatre fos pràcticament buit, o que el poc públic que hi havia tingués els nassos gairebé a sobre de l’escena. La conjunció de versos i gestos era talment la màgia quotidiana que tan impressionava al mateix Brossa. La justa mesura és la característica principal d’aquesta posada en escena, fer un tast a l’univers de Brossa en tan poc temps requereix de les arts d’una bona prestidigitadora com l’Àngels Aymar, que ha sabut llegir la poesia de Brossa amb una gran clarividència, és dalt d’un escenari on la poesia de Brossa assoleix tot el seu relleu; no podem separar la seva poesia, per surrealista que sigui, de la cultura popular que impregnen tots els sues poemes: la màgia, el cabaret, el músic-hall, el cinema, el joc... és a partir de la síntesi d’aquests gèneres que neix Brossa als ulls.

L’obra dramàtica de Brossa encara no s’ha portat als escenaris amb normalitat, tot i el flamant Teatre Nacional on les obres dels nous clàssics catalans (Oliver, Pedrolo, Capmany, Espriu, el mateix Brossa...) brillen per la seva absència. Sort en té el país que sota de cada pedra hi ha algun sonat que fa cultura catalana en català, tot i que li costa esforç, temps i diners de la seva butxaca. Gent com el mateix Brossa o la companyia de Brossa als ulls que malgrat totes les adversitats fan una feina amb un gran rigor. La genialitat d’aquestes persones contrasta amb la mediocritat més absoluta de persones com la llumenera que va col·locar aquesta petita meravella un dilluns al vespre, tot sabent que aquest dia no hi ha teatre ni a Barcelona i que en aquesta hora del dilluns al públic no se li pot demanar gaire esforç més de mirar Plats bruts pel televisor. Aquesta mateixa llumenera del Teatre Bartrina va donar a aquest espectacle la mateixa publicitat que es dóna al fet d’anar a complir amb les funcions fisiològiques. Sort que un altre sonat d’aquests que parlavem abans, el Pep Martorell, en el seu micro-espai de crítica de teatre a la televisió local (no érem la ciutats dels teatres?) va prescindir de parlar de les obres que la llumenera havia considerat “grans” i es va dedicar a comentar àmpliament aquesta joia brossiana. Malgrat tot, la dona del regidor de cultura, vès quina coincidència!, membre de la Comissió artística del Bartrina, defensa els Dilluns Teatre Obert tal com els peperos defensen la Constitució Espanyola (El Punt, 23 de desembre de 2001, suplement, veieu l’afegitó), però, si el dilluns teatre obert són un do celestial tal com ella explica, per què no programa les obres de la seva companyia en dilluns i no en divendres, dissabte i diumenge tal com farà al març? Per què La Vitxeta és l’única companyia nacional que pot programar tres dies al Bartrina, espectacles que no passen de teatre d’alcoba, amb subvencions milionàries de l’IMAC, mentre que altres companyies de la Ciutat es podreixen dintre de teatres que cauen a trossos? (aquest gener el Teatre Bravium ha tornat a obrir les portes després de la remodelació que ha pagat de la seva butxaca, fins a l’últim cèntim). Per què cap dels celebèrrims intel·lectuals locals no baden boca davant de situacions així, tenen por de perdre el seu lot de Nadal? Brossa és un autor massa clarivident i perillós per tota aquesta colla, i el millor que poden fer és minoritzar-lo un fred dilluns cap al tard.

Direcció: Àngels Aymar

Actrius: Lali Feliu i Mercè Rovira.

Teatre Bartrina, dilluns 3 de desembre de 2001.

Brossa als ulls

Aquest proppassat dilluns, els pocs que vam assistir al Teatre Bartrina, vam poder assaborir “Brossa als ulls”, un dels millors espectacles de la temporada. Tant sols dues actrius, un mínim utillatge i la poesia de Joan Brossa van omplir la sala de tendresa, de surrealisme, d’humor i sobretot d’una intel·ligència molt necessària en els temps que corren. L’èxit tremend de l’exposició “Joan Brossa o la revolta poètica” que vam veure la temporada passada a la Fundació Miró semblava que havia de ser un punt de partida per a rellegir l’obra de Brossa rigorosament, sense menysprear-la, de fet el Centre de Lectura ja fa temps que va saber valorar Brossa com li pertocava, encomanant-li el cartell del cent vint-i-cinc aniversari de l’Entitat. Molt lloablement la Comissió Artística del Bartrina va programar aquesta alenada d’aire fresc de Joan Brossa, però incomprensiblement, l’administració del teatre en lloc de col·locar aquest espectacle en un cap de setmana i donar-li la mateixa publicitat que els altres, ha relegat aquesta petita joia de “Brossa als ulls” a un dia que ni a Barcelona es fa funció, i se li ha donat  una difusió anecdòtica. La conclusió ens la dóna el mateix Brossa en un quartet d’un poema seu dedicat a la Margarida Xirgu : “Es perd l’astut que passa blanc per negre / i, de fet, la taquilla és l’únic blanc./El teu talent ens consta en blanc i negre/i el d’altres no el veiem negre ni blanc”.

Publicat al Punt el desembre de 2001