Titus Andrònic

La Dama Enamorada de Joan Puig i Ferreter que vam poder veure al Teatre Fortuny el 24 i 25 de gener és una molt bona reposició d’aquest clàssic català. Què té a veure això amb el Titus Andrònic de Shakespeare, del qual intento fer la crítica? Doncs molt, en el sentit que veiem en aquestes dues representacions les dues concepcions diferents que sembla haver-hi quan un director s’enfronta amb un text clàssic per tal de portar-lo als escenaris. Rafel Duran, director de La Dama enamorada ens va presentar una fidel reposició de l’obra, amb potser l’única innovació de mesclar les dues versions, que Puig i Ferreter va escriure, en una de sola, amb un discutible resultat. Duran fa una lectura fidel del text i l’embolcalla amb una sobrietat i una seriositat que posen en relleu el conflicte de passions que va escriure Puig i Ferreter. Rafel Duran i Guillem-Jordi Graells, en definitiva, van preparar La Dama Enamorada de la forma adequada per a què el públic d’ara copsés sense entrebancs la tensió del drama modernista. Parlant en plata: Duran fa passar una revisió al vehicle dramàtic: li posa oli i li infla alguna roda que amb el temps ja fluixejava. En canvi Àlex Rigola, en el seu Titus Andrònic tira pel dret i decideix canviar el motor de l’obra i repintar la carrosseria amb colors llampants. Duran inclina el seu treball a presentar-nos l’obra tal i com l’havia concebuda Puig i Ferreter, mentre que Rigola fa una adaptació sui generis de Shakespeare. Àlex Rigola fa una lectura personalíssima de la discutida obra i elabora una proposta completament actual i trencadora. Com després també farà amb Woyzek, Rigola posa el dit al forat més fondo i més ennegrit del seu cervell per extreure’n part de la nostra immundícia humana i presentar-nos-la sobre d’un escenari. La diferència entre els dos muntatges és que el Titus té una proposta renovadora mentre que La Dama és portada a l’escena tal i com l’havia concebuda l’autor. Rigola es llança al buit sense xarxa, i se’n surt de manera gairebé miraculosa, ja que molts directors i directores, abans i després d’ell s’han escarxat contra el terra en post-modernes adaptacions de Shakespeare que només tenen d’innovador un vestuari xavacà i una dramatúrgia inconsistent.

La pregunta que m’assalta és clara: és lícita aquesta aposta modernitzadora? La resposta no és tant clara, de fet, no la sé. El que sé és que ens referim a “La Dama enamorada de Puig i Ferreter” i en canvi parlem del “Titus Andrònic del Rigola”. Fer caure Shakespeare de la frase és un error al qual la proposta de Rigola ens ha conduït. Hem suplantat l’autor pel director. No sé fins a quin punt això no és fer passar bou per bèstia grossa.

Àlex Rigola omple el sàdic i sagnant text de Shakespeare de contingut humorístic per tal de contrastar-nos encara més l’absurditat i l’estupidesa de la violència, tant arrelada a la nostra condició humana. Cada rèplica ha estat treballada de forma que ha rebut sentit contemporani sense trair en absolut l’esperit de l’obra, encara que el text hagi estat, a voltes, mutilat. Aquesta imaginació i aquesta voluntat de transcendir el sentit estricte del text es veu en detalls com que els bàrbars gots són boixos nois, la virginal Lavínia és una escolar d’internat, les persecucions i lluites són al més pur estil de Tom i Jerry, l’heroi vencedor és vist com un Superman d’anar per casa i els llargs parlaments planyívols són convertits en monòlegs humorístics...

Enfrontar-se a portar a l’escenari catorze morts violentes, quatre mutilacions de membres, violacions, estupre i canibalisme, no és gens fàcil; si es provés de fer-ho de forma seriosa seria un mar de llàgrimes i de sang. Rigola no amaga aquesta violència, sinó que li dóna un matís d’humor per no convertir aquest escorxador de Shakespeare en un subproducte gore. La reflexió sobre la violència com a única forma humana de resoldre els conflictes és l’eix de Titus Andrònic. Se’n sap molt poc d’aquesta obra de Shakespeare, se’n dubta fins i tot l’autoria, però sembla que tota aquesta mortaldat respon a una forma barata d’acontentar el públic de l’època; tot i que els gustos del públic no han variat gaire en l’esdevenir dels segles, només cal veure que en els culebrots televisius, quan baixa l’audiència maten algun personatge, com a fórmula infal·lible de recuperar espectadors; panem et circenses, ara i sempre. Rigola no renuncia a aquesta visceral diversió, però té prou categoria com per donar-li una forma metafòrica a l’homicidi, canviant la truculència per una subtilitat que no amaga la bestialitat humana. La reflexió de Rigola és clara: la violència té un efecte multiplicador, sobretot quan aquesta violència és exercida pel poder.

Titus Andrònic va aconseguir els guardons a millor espectacle i millor director de l’any passat amb tota justícia, i Rigola amb aquesta versió descarada del clàssic, s’ha situat com a un dels valors més interessants del teatre català. Àlex Rigola és aire fresc al panorama teatral del país, però encara és incert aventurar-se a dir que serà el renovador de l’escena teatral catalana, de moment ha fet excepcionals adaptacions d’obres estrangeres. Ara, ell i els de la seva generació, haurien d’arriscar-se a fer adaptacions tan audaces com la del Titus amb les (poques) obres clàssiques catalanes que tots tenim (o que hauríem de tenir) assumides. També caldria recuperar autors teatrals “perduts” com Joan Brossa o Manuel de Pedrolo, però el que crec que és realment urgent és apostar d’una manera decidida pels autors catalans actuals i arriscar-se a estrenar les seves obres. De la mateixa forma que bona part dels directors, com el mateix Rigola, confien plenament en les tongades d’actors que surten de l’Institut del Teatre, hi hauria d’haver la mateixa confiança amb tots aquells dramaturgs que ara estan treballant al nostre país. Completament d’acord que és molt enriquidor adaptar autors clàssics i moderns d’altres cultures, però tots aquells aprenentatges i influències que poden fer avançar el nostre teatre, es mantenen suspesos en el buit per la manca d’estrenes d’obres d’ara i d’aquí.

Titus Andrònic de William Shakespeare.

Traducció: Salvador Oliva. Companyia: Kronos Teatre. Repartiment: Gavina Sastre, Ivan Benet, Joan Carreras, Albert Ribalta, Manel Sans, Alícia Pérez, Dolo Beltrán, Daniela Feixas, Kai Puig, Pep Miràs, Xavier Ripoll, Albert Triola, Eugeni Roig, Jacob Torres. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas.

Direcció i adaptació: Àlex Rigola.

Teatre Bartrina, 23 de febrer de 2002.

Publicada a la Revista del Centrre de Lectura, 2n trimestre 2002