Podria semblar que el festival de
teatre gestual COS de Reus no fos més que un aperitiu del concorregut festival
del circ Trapezi. Fins i tot es va dir que dos festivals d’arts escèniques eren
massa per a una ciutat com Reus, i van córrer rumors sobre la desaparició del
COS en favor del Trapezi. Per sort els rumors no van esdevenir realitat i el
COS és un festival consolidat, potser la seva existència no és tant sonada com
el seu germà gran, no juga amb l’espectacularitat del “més difícil, encara!”,
però aquests cinc anys de COS, ens han portat autèntiques meravelles que sense
la plataforma d’aquest festival no haguessin arribat als escenaris reusencs. La
primera d’aquestes petites joies que recordo, va ser el 1998 amb la companyia
quebequesa “Teatre Omnibus” amb l’espectacle La fletxa i el cor, que
relligava mim amb cançó trobadoresca, una autèntica delícia.
L’any següent el
Centre dramàtic del Vallès i Franco di Francescoantonio van adaptar a la
dansa-teatre les “Sis propostes per al pròxim mil·leni” d’Italo Calvino amb el
muntatge Després plogué dins l’alta fantasia. Les lliçons americanes de
Calvino, no tant sols han trobat ressò en la literatura, sinó que les propostes
de “lleugeresa”, “multiplicitat”, “rapidesa”... han trobat el nus amb el món
del teatre amb aquesta experimental i magnífica obra. També de mans del Centre
dramàtic del Vallès, ens arribà el 2000 una altra adaptació, en gest, d’un
llibre, la novel·la El baró i la leprosa de David Cirici. Per parlar
d’aquest espectacle acabaria els adjectius per excalçar-lo i encara no n’hauria
dit totes les seves qualitats, per tant, només en diré que era una història
d’amor immersa en les violències i les epidèmies del Renaixement. I és
precisament en el Renaixement quan neix la Commedia dell’Arte, el gènere de
l’obra que crec que va ser la joia d’aquest COS 2002: Scherzo.
Aquest muntatge va ser estrenat
el 14 de juliol passat al Convent de Sant Agustí, en el marc del festival Grec
2002, i de desembre a gener de 2003 fa temporada a l’Espai Escènic Joan Brossa,
però a Reus vam tenir el privilegi de veure la darrera representació d’Scherzo
amb el repartiment que ha estat el creador d’aquesta comèdia. Per muntar aquest
espectacle, la companyia dei furbi, ha seguit la tècnica d’ all
improvisso i ha creat un argument de tall clàssic dins dels canovaccios
de la commedia dell’arte, vaja, que a partir d’improvisacions han creat una
història pròpia que s’adapta com un guant a les seves característiques: Francesca, disfressada de Truffaldino per a
trobar l’amor, topa amb Arlecchino que busca feina; mentrestant, el vell avar Pantalone
marxa de viatge transformat en Capitano i deixa la casa a Colombina i Beatrice,
que decideixen treure el ventre de mal any. A partir d’aquí, la trama s’anirà
embolicant donant lloc a baralles, enamoraments, problemes laborals i sobretot,
malentesos. Aquest grup d’actors i actrius, la fornada d’enguany de
l’Institut del Teatre, ha conciliat l’alta cultura amb la cultura popular en
una comèdia per a tots els gustos.
Scherzo, “broma” en italià, és una
gran festa a la vida, una gran fira escènica on els vuit actors fan gala del
seu domini de diferents registres; saben conjuminar: el cant, l’esgrima, la
dansa, l’acrobàcia, el mim; amb la interpretació dels arquetips del teatre
popular: el jaio avariciós, la bruixa, el xarlatà, la malgastadora, el dropo,
la dona lleugera, el golafre... Tots aquests elements són combinats gràcies a
un ritme ràpid i sincopat: de forma natural es passa de les clatellades als
jocs de paraules, del cant coral a la ironia, de l’humor gras a la poesia... Aquest
trepidant, que no precipitat, ritme de l’obra, fa que davant nostre, es vagin
il·luminant alternativament els diferents quadres escènics d’aquest burlesc
retaule. Un retaule que no és res més que un mirall de fira que deforma i
exagera la realitat; així doncs, ens faran mal les galtes de tant riure dels
tràfecs de cor, de butxaca i de bragueta d’aquests personatges emmascarats. Però riem perquè sabem que, sota cada màscara, ens hi podem reconèixer
nosaltres mateixos.
Ara, sempre hi ha d’haver un “però”: per passar d’actuar d’un
pati a cel obert a actuar en un espai petit i clos com l’Espai Joan Brossa, hi
hauria d’haver-hi un retoc general de l’espectacle per tal d’adequar-lo a
l’espai; l’atenció del públic i les distàncies no són les mateixes, no és el
mateix dir un text a l’aire lliure que dintre de quatre parets, ni és el mateix
pegar un clatellot al mig d’un pati una tarda d’estiu que sota un focus i amb
el públic a dos pams. S’ha reduït la distància entre actor i públic alhora que
augmenta l’atenció d’aquest. La veu i l’energia no hauria de ser la mateixa que
al carrer, a l’exterior lluites perquè el públic no es dispersi i necessites
cridar l’atenció de l’espectador perquè aquest no es distregui amb els
centenars de focus d’interès que poden haver-hi en una plaça o en un pati;
mentre que dins el Teatre, el públic ja està predisposat a veure i escoltar
l’obra, tot i que la vitalitat de l’espectacle no se n’hauria de ressentir, ara
s’ha de procurar no atabalar (ni avorrir) l’espectador que està pendent de
l’espectacle. Aquesta és la pota que balla en Scherzo, un magnífic
espectacle de carrer, però que tancat se li sobreïx la vida. Alguns actors
han entès a la perfecció aquest canvi i han sabut adequar-se al nou espai,
altres, en canvi, segueixen fidels a l’origen de l’espectacle i no
aconsegueixen adaptar-se, la desmesura actoral els arrossega.
Un altre punt que
cal comentar és el recanvi de dos actors, que compleixen perfectament el seu
paper, no desmereixen en absolut dels altres, però que no han estat part
creadora de l’espectacle; tot i que la seva actuació és reeixida, és
sensiblement diferent de la resta de companyia, sembla que vulguin demostrar
que són tant bons com els anteriors (fitxats pel Nacional) i això els fa
ratllar el desmanegament. Suposo que el temps ja posarà les coses a lloc. El
nostre teatre va tardar anys i panys a passar del carrer als escenaris dels
teatres i la
companyia Dei Furbi ho ha fet en setmanes, així, és normal
que l’espectacle grinyoli dins el cotilla que l’hivern els imposa.
Creació col·lectiva de la companyia “dei Furbi”.
Intèrprets: Capitano i Pantalon Òscar Bosch, Colombina Èlia Corral, Beatrice Ester Cort, Bruixa i Cosina Eva Cutura, Enamorat Lelio Albert Feixas, Enamorat Juan de la Cruz Roger Julià, Arlequí Santi Monreal / Marc Vilabella, Trufaldino i Enamorada Francesca Anna Sahun. Direcció i dramatúrgia Gemma Beltran. Pantomima i combats Pawel Rouba. Màscares i cadafal Stefano Perocco. Assistent a la direcció Sandra Monclús. Convent de Sant Agustí, Barcelona, 21 de juliol de 2001. Pati de l’Institut Baix Camp, Reus, Festival COS 2002, 26 d’octubre de 2002. Espai Escènic Joan Brossa, Barcelona, 18 de gener de 2003.
Martí de Riquer, era tan bon poeta com mala
persona. Berguedà no era cap intel·lectual alambinat ni un
imparable poeta estràbic; Guillem era un autèntic malparit que insultava i
guerrejava a tot drap i es clavava a les mullers, germanes i filles dels
amics. Però malgrat això,
