Hi va haver un temps que a les cartes
dels restaurants hi havia fruita del temps. Avui ha desaparegut. Ha
estat una desaparició com la del formatge. Ha estat un afer com el
del pijama, aquell combinat de flam, gelat i préssec en almívar que
ha quedat com un record del passat, talment com el 600 o parlar amb
un desconegut en català. Però no s’esperava que una cosa de tota
la vida, com és cloure un àpat amb fruita per rar avall, fos
desterrada dels menús. Segurament és que no hi ha gaire cosa per
rar avall, ja que avui dia la majoria de cuiners catalans es creuen
la reencarnació en vida de Ferran Adrià, i competeixen per veure
qui posa menys grams de menjar per plat. Ja és trist que ens haguem
declarat l’autoodi fruiter, essent un país amb tanta varietat de
fruita i de tanta qualitat. Sense pensar-hi massa, se m’acut que
una taronja de Benifallet grossa com un melonet, un plateret de
figues de diferents classes, un moscatell ros d’aquell que et peta
a la dents, una dolça pera llimonera, un grapat de cireres negretes
o un sucós préssec de Sant Joan mereixen estar a la carta de
qualsevol establiment, del més fi al més casolà. Deu ser que els
restaurants no confien en la qualitat de la fruita, o és que per una
peça de fruita no s’atreveixen a carregar el marge que carreguen
amb un gelat o amb un pastisset eixarreït. Sigui com sigui, cada cop
som més els que després del segon plat demanem al cambrer
directament el cafè. Som un país de renúncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada