Montsant: Graus de la Guineu, l’Enderrocada i l’Escletxa

Per anar al Montsant convé matinar. Paga la pena començar a caminar quan el sol encara està per sortir. Normalment al Montsant és fàcil perdre la noció del temps i l’espai, que és molt perdedor, vaja, per tant per precaució convé que tinguem moltes hores per davant. Ens avisen que els graus de la Guineu i de l’Escletxa són molt aeris i perillosos, però si d’altres hi han passat, per què no naltros?

Si voleu fer aquesta ruta convé anar amb el mapa i si pot ser la guia de l’editorial Piolet. La guia de la Serra de Montsant de Rafael Ferré no ens serviria perquè quan va sor r feia poc que els aiguats del 1994 s’havien endut aquest grau i per tant no en parla. Deixem el cotxe a la Conreria d’Scala Dei i agafem el carrer que surt a l’esquerra de l’entrada del poble, caminem una bona estona direcció oest amb compte de no despistar-nos, a mà esquerra deixem unes runes i con nuem recte, trobarem vinyes i oliveres a banda i banda. Arribem al Mas de Tancat que la febre del vi del Priorat ha fet créixer. Con nuem, a mà dreta tenim el cingle del Montsant i al fons ja podem veure el Tormo del Frare, on en una de les balmes fa segles hi vivia un religiós. hi passem pel costat i entrem en un camp d’oliveres i unes fites ja ens menen cap al grau de la Guineu. Pugem molt fort una bona estona fins que ens plantem al peu de la paret. Pel petit corriol guanyem alçada fins que els úti ms metres hem de passar per una repeu estret que hi ha entre paret i el buit, però un cable ens ajuda a fer-lo, els últims metres són uns escalons de roca que hem de pujar ajudant-nos de les mans. Un parell de grimpades més i ja som dalt. ”Me l’imaginava més gran” com deia aquella. Agafem un caminet pel costat d’unes vinyes i fem cap al Mas Déu, es veuen un roure i un pi bastant grans que ens indiquen el grau de l’Ardèvol que ens podria servir per baixar, però des de les enormes runes del Mas Déu con nuem en direcció nord cap a la pròxima cinglera. Passem pels plans del bisbe i de la macipa, tots de vinya veremada i arribem al GR 171 i una tanca del Parc Natural que deu servir per tancar l’accés de vehicles en perill d’incendis. Seguim un trocet el GR i veiem el Mas de Forçans bastant gran en una fondalada i en un revolt del camí deixem el GR i comencem el grau de l’Enderrocada, aquest no té més dificultat que el nostre cansament acumulat que ja pesa quan anem guanyant metres. El camí ens porta primerament a mà esquerra del barranc i després trenca a mà dreta fins que arribem a la cova dels lladres, una balma bastant gran. 

D’allà podríem passar pel barranc de la Martorella per anar al grau de l’escletxa, però triem el camí dels Codinals que el mapa ens indica que està perdut. El camí, o el que s’intueix d’ell és infernal pel gran pendent del terreny. Com que es fa dur pels turmells decideixo intentar trobar un altre camí per la cresta, sembla que també hi ha un corriol, però no el recomano a qui ngui por a les alçades, ja que a mà dreta hi ha una caiguda d’uns quants centenars de metres. Un quart després arribem a l’indicador del Reus Depor u, a mà dreta hi ha el grau de l’Escletxa. Baixem una miqueta i sembla que el camí s’acabi en una barrancada, però a la paret de la dreta hi ha un cable que ens dóna seguretat. Arribem al final del barranc amb el buit a tocar i passem gràcies al cable a l’esquerra. Ja som a l’escletxa de pedra, un pas d’un metre entre dues roques. A par r d’aquí ja no hi ha cap mena de dificultat i en poc s’arriba a la Pietat, la Cartoixa d’Scala Dei i a la Conreria. Unes cinc hores llargues en total. I si voleu que us digui la veritat, em sembla que hi ha més perill a la carretera que no pas en aquests cingles.