Gorbeia

Dues vegades no havia pogut pujar a dos cims d’Euzkal-Herria. Els cims bascos no destaquen per la seva al tud, però sí per les dificultats orogràfiques i climatològiques. El primer al que vam haver de renunciar va ser el més dur, l’Alkurruntz (934) a la Vall del Baztan, la boira ens va fer tornar enrere quan ja teníem el cim a tocar dels dits. Al segon, l’Urkulu (1.419) a la selva d’Ira només vam baixar del cotxe i ens en vam anar cap a Iruña a fer uns vins perquè la boira no ens deixava veure ni el nas, i mira que el tinc gros. El Gorbeia també va intentar derrotar-nos amb vent i neu, però a la tercera va a la vençuda.

segueix...

Des del poblet d’Areatza amb cotxe agafem una pista que ens porta fins a Pagomakurre. Val a dir que els Parcs Naturals d’Euzkal-Herria tot el que tenen de bonics, ho tenen de mal indicats.

Del final de l’aparcament a mà dreta surt una pista asfaltada que ens fa guanyar metres suaument durant una bona estona, mitja hora o tres quarts. Arribem als plans d’Arraba, a mà dreta trobem una estela mortuòria i a l’esquerra un pal indicador, hem d’agafar el camí esquerra que va entre dues fileres d’arbres que ens durà al Gorbeia encara que el pal no ho indiqui. Arribem a un turó i comença el pas d’Aldape, no és complicat però està completament enfangat, des del cingle pengen caramells de gel que ens cauen al cap al nostre pas. Un pic l’hem fet arribem a una altre turonet des del qual veiem el rocós Aldamin a l’esquerra, el Gorbeia a la dreta i una fageda notable a la fondalada i el refugi d’Egiriñao. Passem la fageda i comencem a enfilar-nos primer per un corriol sobre l’herba que ens porta a la tartera dels dos cims. Pugem fort saltant de pedra en pedra una bona estona. El camí es complica perquè hem d’anar combinat pedra, fang i neu. Una bona estona després arribem al coll que hi ha entre l’Aldamin i el Gorbeia on hi fa unes ratxes de vent que ren enrere. A mà dreta se suposa que hi ha el cim del Gorbeia però una lleugera boira i la neu el confonen. Comencem a enfilar-nos per la pendent del Gorbeia, la neu, la inclinació i el vent ens fan avançar com a tortugues durant més de mitja hora, al final arribem a veure la creu del Gorbeia, una mena de Torre Eiffel tota glaçada. Fotos de rigor. Xerrem amb uns altres excursionistes bascos i comencem la baixada, molt pitjor que la pujada per les relliscades que fem a la neu i les clapes d’herba glaçada. Arribem al coll que no ens sentim les mans, ja que no havíem agafat guants i no havíem previst aquell fred siberià. Baixem pel coll corrent d’eufòria i refem tot el camí fins a Pagomakurre, on descobrirem com en són de dolents els entrepans que fan els bascos sense el pa sucat ni amb tomaca ni amb oli. En total gairebé quatre horetes.

20 bars

Divendres passat, com si fos un irreverent via-crucis un grup de reusencs i reusenques vam fer la primera celebració organitzada de la ressuscitada nit reusenca. La idea era fer 20 bars en una sola tarda-nit, per tant comptant desplaça-ments teníem mitja hora entre bar i bar. Entre aquest fluctuant grup de gent s’hi podien trobar blocaires com el David Fi. el David Fe. el Miquel, o el Jordi, periodistes, xiquetes de Reus, portadors del Bou, Perejil’s, gent del Casal, de Maulets, escoltes de la Mulassa, músics, bombers, el Dj Mamarratxo, encarregats de sex shop, jardiners, artistes plàstics, farmacèutics, professores de Filosofia, una xica d’Ontinyent... gent bastant diversa que va encaixar gràcies a les ganes de passar-s’ho bé a la pròpia ciutat i també gràcies al repte.

segueix...

No tothom va aconseguir els vint bars, crec que de la vin cinquena llarga que érem només cinc els vam acabar, sobretot perquè els més festers de la colla van incorporar-se a la ruta quan ja estava començada.

Val a dir que hi va haver pubs com el Bogus, la Lira, la racona, el Blondie, el Tempus Fugit, el Green Dog, el Tinell, la Cervesera, el Pilée, el Pòrtia, l’Absenta, el Suau i el Candil que van acollir molt bé la nostra inicia va, mentre que d’altres com el Blanc i sobretot la Fàbrica van ignorar-nos. Pitjor per a ells, l’exemple de la Fàbrica és molt clarificador: si no tractes bé a la clientela aquests deserten del teu bar perquè té alterna ves de sobres, i et trobes amb centenars de metres quadrats només plens d’aire, i al pub del costat, el Suau, ple com un ou. Amb el 14M-20B una cosa queda clara: a Reus ara hi ha molta oferta nocturna i aquell que s’adormi als llorers dels passat en un tres i no res haurà d’abaixar portes.

No cal que pateixi ningú per la nostra salut, perquè més que un correbars d’alcohòlics es va convertir en una mitja marató nocturna. Onze hores de caminar, parar, ballar, tornar a arrencar... Quan vaig arribar a casa la sensació que tenia s’assemblava més a la d’arribar d’una caminada de resistència com el Reus-Prades-Reus que no pas d’una nit de gresca i borratxera.

Una altra cosa que em fa estar content és que avui dia les inicia ves que sorgeixen del teixit social, per poc rellevants que siguin com aquesta, tenen de seguida una molt bona acollida. Tot el contrari de si sorgissin dels partits polítics, que en teoria són aquells que representen la nostra societat.

Va quedar clar que en el futur aquesta inicia va s’havia de repetir, però no vam posar-nos d’acord com: uns deien fer els 20BJ (vint bars juantxis, pus Bar Modern, Chana...), d’altres fer 25 bars amb el mateix format d’aquest divendres, d’altres repetir amb 20 però amb una altra ruta. El temps dirà. Altres cròniques de la nit les podeu llegir aquí i aquí.

Dins de la teranyina

Un llibre i una pel·licula m’han acompanyat durant aquesta campanya electoral. El llibre és Mort a Venècia de Thomas Mann i la pel·lícula Barton Fink dels germans Cohen. En cap moment es parla de política però l’analogia és fàcil.

Tan Gustav Aschenbach com Barton Fink són dos artistes, dos escriptors replegats sobre la seva obra, la qual gira entorn d’ells mateixos i esdevé un cercle viciós que només es trenca amb la bogeria. Els dos s’ofeguen dins la mateixa teranyina que ells mateixos han teixit. L’autoengany és màxim, Aschenbach persegueix la bellesa sublim convertint-se en un vell verd, i l’altre pretén escriure sobre els homes i dones del carrer sense sortir de la seva habitació d’hotel.

No passa una cosa semblant en aquesta campanya electoral? Sembla que els destinataris de la campanya siguin els mateixos que es presenten i que els electors només siguem uns voyeurs amb dret a vot, talment com si votessim per mòbil a un candidat d’Eurovisió o qui ha d’abandonar la casa del Gran Germà. Però els electors no som televidents i si ho fóssim l’audiència d’aquestes eleccions hagués estat bastant dolenta, tot i el monopoli mediàtic amb el qual ens han cas gat.

Torpedo

Torpedo ja parla en català. Aquest gangster italoamericà va néixer a Barcelona, a la factoria de Josep Toutain als anys vuitanta de la mà del guionista Enrique S. Abulí i del dibuixant Jordi Bernet (també conegut per Clara de noche si llegiu El Jueves). Torpedo ha estat segurament el personatge més internacional del còmic català, fa uns anys vaig veure l’obra completa en francès, però no ha estat fins als vint-i-cinc anys que s’ha normalitzat de la mà de Glénat. Felicitats, n’hi ha que ni en cinquanta.

Torpedo és un autèntic fill de puta, no té cap mena d’escrúpol ni cap mena de respecte per res ni per ningú. Els valors de l’amor, de l’amistat o de la vida no tenen cap mena de sentit per a algú que de la vida només ha rebut odi i mal-tractes. Torpedo és la personificació de la línia txunga del còmic, mentre que Tintin ho és de la línia clara. Torpedo mata, viola, roba, tortura i perquè la imaginació no li arriba a més malifetes. Torpedo és l’amo dels baixos fons, Torpedo és el gènere negre encarnat. Pólvora, whisky, dones voluptuoses i cops de puny són el seu paisatge. Torpedo no sempre guanya, Torpedo no sempre perd, però sempre sobreviu, i sembla men da però un personatge com aquest en lloc de repugnar-nos ens fascina.

Pratdip, punta de Santa Marina

La Punta de Santa Marina (537) a Pratdip, serra de Llaberia. L’excursió es molt curta, una hora i mitja, però tot i així bastant espectacular.

Sortim del Santuari de Santa Marina pel GR-192-1. Un indicadors ens diuen que per anar a la punta podem passar per la dreta o per l’esquerra, anem per la dreta, direcció a Vandellòs. Passem una estoneta per dins d’un bosquet molt humit i comencem a pujar per un camí empedrat muntanya amunt pel fons d’un barranc. Tot i que estem en un GR les marques són grogues. En deu minuts trobem un pal indicador a mitja muntanya, hem de girar a la dreta pel camí marcat. Seguim pujant fort fins al Coll de Santa Marina. Davant nostre tenim els Dedalts de Vandellòs, al fons el poble, a la dreta la Mola de Remullà i a l’esquerra el nostre camí. El GR baixa cap a Vandellòs, per tant ara hem de seguir unes marques blaves que ens porten fins a la punta per la carena de la muntanya. Vista espectacular, tot i que el dia està emboirat. Margallons i romer. Anem crestejant i en breu en nom de cresta agafa el seu sentit perquè hem d’anar saltant amb cura per les roques de la carena. No hi ha cap perill sempre que les roques estiguin seques. Ens plantem sota el cingle de Santa Marina i per a superar-lo hem de baixar uns moments pel bosc i pujar pel Pas de l’Escala, una escala metàl·lica i una breu grimpada ens duen al cim.

Per baixar seguim per una tartera, com que les roques es mouen bastant hem de tenir per referència que hem de passar per sota les torres d’alta tensió. No fem cas d’unes marques de GR antigues, aquest va canviar de recorregut. Passem per costat d’uns marges de pedra seca gegantins. Al final de la tartera ens trobem amb un encreuament de camins i la font de la Duera. Trenquem a l’esquerra i ja som a al pista que passa per dins el bosc de l’ermita, un bosc de conte. En breus moments ja serem al cotxe. El que he dir, curta però espectacular.