1999

M’ha caigut a les les mans l’agenda que vaig fer servir el 1999. És curiós veure com en deu anys ha canviat la vida, canvis de casa, de situació laboral, de parella, de color de cabell, de manera de pensar, etc. etc. I així ha de ser, no voler canviar la majoria de vegades vol dir quedar-se enrere. Per exemple el 1999 anava a estudiar la carrera a Tarragona cada dia amb cotxe i llavors ja deien que era imminent la construcció del tramvia lleuger del Camp de Tarragona. Deu anys després continuo anant a Tarragona en cotxe, perquè tot i que hem canviat els colors dels governs i tots els partits han manat d’una manera o altra, encara estem parlant del Tramcamp igual que fa deu anys.

La Dama de Reus

Ràpidament perquè avui estic cuit. Desconcertat positivament per la magnífica interpretació de la Maria Molins i del anel Barceló en els papers de Dama de Reus i de Capitel·lo. Desconcertat negativament perquè el text d’Ambrosi Carrión canvia el final del romanço popular. Tanmateix, desconcertat positivament perquè és un bon text i també perquè es demostra que el teatre clàssic català té prou qualitat per a continuar essent representat en ple segle XXI.

Desconcertat negativament per la quantitat de mòbils que poden arribar a sonar durant una representació de tarda al Fortuny.

Tarda al Puig d'en Cama

Em vaig agafar un dia d’assumptes propis per a solucionar un munt de paperassa que tenia pendent. Més o menys tot ho anava traient fins que vaig anar a la UOC a reclamar per què no m’enviaven els titols que m’he anat traient.

Resulta que me’ls enviaven a Jamaica, no és broma. En tot cas ja en parlaré a bastament d’aquí uns dies si no ho han soluionat dins el termini. El meu cabreig va ser tan considerable que m’havia de desfogar d’alguna manera, suposo que entre totes les opcions que tenia se’m van afigurar dues: el bar o la muntanya. Vaig triar la segona.

Eren les dues tocades, vaig passar pel Viena i em vaig agafar un entrepà i dues aigües. Em saltava unes quantes lleis no escrites de la muntanya: anar-hi sol, no avisar a ningú d’on anava, estava avançat el dia... Per això vaig decidir anar a jugar a casa. Volia fer un recorregut pel Puig d’en Cama i vaig agafar el cotxe fins a Almoster, però com que m’emprenyen moltes aproximacions, o sigui, l’espai geogràfic que no es població però que tampoc no és muntanya, doncs amb compte vaig enfilar fins al Coll del bosc del Manolo, o sigui: Sortir d’Almoster pel camí de les Serres, al costat dels dipòsits d’aigua, al següent trencall, que també hi ha un dipòsit, a la dreta i i el següent també a la dreta seguint per la part asfaltada es deixa el camí de les Serres i s’agafa el de Mas Ripoll. Cal seguir amunt, per tot el que seria la careneta de Sol Senyor, passar per sota els dos pins monumentals i a mà dreta es té, al fons de la vall, el monumental Mas d’Alimbau, que per cert es ven. 

S’arriba a uns pins i una pista surt a mà dreta i que també ens portaria al Puig d’en Cama però cal continuar fins arribar a una cruïlla de camins, és el coll del Bosc del Manolo. A mà
dreta el corriol que puja al Puig d’en Cama, a la dreta també més endavant la pista que baixa cap a la Font de Sant Joan, i a l’esquerra el camí del a Romegosa que baixa cap al Picarany i Castellmoster. Davant hi ha el bosc de pins del Manolo. Al corriol que puja cap al Puig d’en Cama hi van posar dues roques colossals perquè no hi pugessin vehicles motoritzats, però van durar una setmana i ara està tot trinxat per moto-cross, quads i fins i tot hi vaig veure un 4x4 matrícula de Barcelona.

Pugem fort amunt, i en poc arribem a un pujol (631) del qual no en sé el nom, ja tenim una molt bona vista, baixem molt fort per a tornar a pujar cap al cim del Puig, a mà esquerra hi ha una antena blava que no sé que coi és. Pugem i arribem a una cruïlla, a mà esquerra tenim les últimes pendents abans del cim, les fem i ja som dalt el Puig d’en Cama (716). Fa fred i vent, molt bona vista, des del Delta fins al Montmell. Busco un corriol que he vist dels del Google earth, que creia que deuria portar del cim fins al Coll de la Batalla, entro al bosc i després de cinc minuts de lluitar amb branques i herbes arribo a uns marges, els que es veuen des del satèl·lit, no era un camí abandonat sínó que eren llenques de terra que es devien llaurar i aprofitar fa anys per al conreu i que ara estan plenes de vegetació, suposo que la línia de marges em duria amb penes i treballs fins al coll, però tiro enrere, no porto ni el matxet ni el salakov.

Baixo fins a l’anterior trencall i segueixo a mà esquerra, el que abans hem deixat a mà dreta i carenego pels cims de la Boella, tampoc no sé si tenen nom (657, 632, 619) estic una bona estona pujant i baixant fins que arribo a l’ermita de Sant Pere del Puig, un altre excel·lent mirador de tot el Camp. Les quatre runes que queden de l’antiga ermita valen molt més la pena que la moderna. Sant pere del Puig es fàcil d’identificar des de Reus o des de qualsevol indret de la plana, donat que té uns enormes pins que retallen el cel i que es veuen perfectament des de baix. Aquestes muntanyes estan bastant pelades des del fatídic incendi del 91 o 92, un altre desastre de els nostres comarques.
Ara si fos un bon excursionista hauria de baixar fins a la Selva i tornar cap a Almoster per la carretereta: un pal monumental.

Refaig el camí fins al cotxe, almenys he suat una mica la ràbia que portava dintre.

Fàstic

Em fa fàstic tot això del conflicte a la Franja de Gaza. Em fa fàstic la carnisseria que estan fent els israelians contra població indefensa. Em fa fàstic saber que la majoria de palestins farien el mateix que els seus enemics si en tinguessin possibilitat. Em fa fàtic que uns que venen armes a Israel, pocs mesos després els critiquin per fer-les servir. També em fa fàstic pensar en les condicions de vida dels habitants de Gaza, abans, durant i el que serà després de l’ofensiva.

Em fa fàstic que s’amenaci a escriptors i polítics catalans per a expressar la seva opinió. Em fa fàstic que es parli tant de Palestina i tant poc del Darfur, del Sahara Occidental, del Kurdistan, de Txetxènia o del Tibet. Em fa fàstic pensar que els que es manifestaven a Madrid en solidaritat amb Palestina no dubtarien a fer el mateix que Israel si algun dia proclamem la independència. Em fa fàstic que a Tarragona uns marroquins cremin un foli amb la bandera d’Israel dibuixada a boli i amb el nom del país ple de faltes. Sobretot, sobretot, em fa fàstic que tinguem el país dividit, crispat,i sobretot distret dels problemes interiors per una guerra a l’altra banda de la mar. També em fa fàstic aquest apunt perquè no aporta res. Suposo que el que em fa fàs􀢢c és la nostra pròpia condició.

Rei Lear, d’Oriol Broggi (2009-01-14 18:03)

Ahir al vespre al Teatre Fortuny de Reus es va poder assaborir El Rei Lear d’Oriol Broggi. Una tragèdia de dues hores i mitja, sense gaire concessions al públic. Un Shakespeare en estat pur, tal com feia temps que no vèiem. De la mateixa manera que després de veure Antigona, un surt del teatre pensant que això és teatre de veritat: un director i uns actors al servei d’una obra i no al revés. ”Que bonic, que bonic, que bonic, m’he dit” com canta Manel.

...

Com prescrivia Calvino aquest nou mil·leni ha de prevaldre la simplicitat, i això és el que fa Broggi. Lear fa de Lear, Cordèlia de Cordèlia i Gloster de Gloster. Així de fàcil o de difícil. Ni Lear fa de cap de la màfia, ni les tres germanes són prostitutes de la Diagonal, ni l’acció passa al Raval. No. Broggi és fidel al text de Shakespeare i el fa brillar, aprofita tots els recursos que ens regala el clàssic. Si el Rey Lear és una de les obres més universals, doncs per ella sola ja s’aguanta l’espectacle, i no cal posar-hi litres i litres de sang, gent conilla corrent per l’escenari o botelles de JB volant-hi.

L’espectacle és rodó, compacte, contingut, sobri. No li calen actors televisius ni actuacions estel·lars. Aquest Lear té actuacions més bones i algunes de menys, però res no grinyola perquè l’essencial és l’obra, i no les actuacions individuals. La tragèdia de mort, traïció, senectut, infidelitat... que escriu Shakespeare i que explica Broggi tenen la mateixa vigència avui que fa quatre-cents anys. Simplicitat i respecte al text de l’obra són les premises del muntatge, i el talent de Broggi orquestra un acabat perfecte.

Sense que serveixi de precedent, s’agraeix als programadors haver portat aquesta joia a la ciutat.

I per acabar, aquells comentaris socials que tant us agraden: a la primera part de l’espectacle sor a aire fred i no calent pels conductes de climatització, amb la consegüent mini-revolta d’un grup d’espectadors que va acabar feliçment. Un mòbil va sonar fins a tres vegades a la primera escena de la segona part. Constato que a tercera planta es venen entrades amb una visió limitadíssima de l’escenari, i que per sort em vaig poder canviar. Nivell d’estossecs molt baix per ser gener i quatre salutacions pels actors, no només em va agradar a mi.

Muntanya blanca

Com que fa dies que el mal temps ens frustra els plans de muntanya, almenys em permeto recordar una de les darreres excursions que va ser a al Muntanya Blanca, un indret gairebé desconegut pels excursionistes del Camp.
.
Fa dies que la vam fer per tant no la detallo no sigui que em falli la memòria, però en tot cas està tot molt ben indicat, excepte el començament de l’excursió. S’entra per la carretereta que va de Colldejou a Pratdip, just en un collet, hi ha un entradero a mà esquerra venint de Colldejou; a mà dreta clavat en un pi tenim un rètol d’incendi i a l’esquerra un de coto. Podem deixar el cotxe allà mateix i després d’un bosquet ja ens trobarem a mà esquerra un primer rètol.

A partir d’allà ja no tenim pèrdua, tant si girem a esquerra o a dreta farem cap a allà mateix donat que és un itinerari circular. En menys de dues hores podem arribar al Molló dels Quatre Termes, vèrtex dels termes de Colldejou, Pratdip, Mont-roig i Vilanova d’Escornalbou; l’avenc de la Figuera, l’interessant avenc del Pla, les Saleres, la cova del Blai, i unes fantàstiques vistes del Camp i del golf de Sant Jordi. Tot d’una muntanya que resta gairebé invisible a la mirada que fem del relleu des del pla.

Això sí, si sou alèrgics a les picades d’abella un desaconsello totalment aquesta excusrsió, donat que la gran quantitat de flors i d’arbustos ha propiciat que s’hi hagin instal·lat nombroses arnes i que hi trobem abelles a tort i a dret.

Dictadors, Jordi Abelló

Qui marca l’agenda cultural de la ciutat és la Natàlia Borbonès des de les pàgines de cultura d’El Punt. Aquest diumenge ens presenta l’obra del també reusenc Jordi Abelló. Abelló presenta la seva obra per internet, i d’una manera prou pedagògica perquè els profans en art contemporani hi puguem accedir. Tot un detall. Val a dir que la temàtica també és prou accessible, la seva reflexió sobre democràcia i poder a ”Dictadors”. Bona part dels dibuixats i pintats: Bush, Putin, Ahmadinejad, Hitler... van ser escollit democràticament, i Abelló es centra en les boques d’aquests. És de les boques d’aquests d’on surt la pròpia perversió de la democràcia, utilitzar la llibertat d’expressió que garanteix la democràcia per a crear un règim tirànic i dictatorial.