Em fa fàstic tot això del conflicte a la Franja de Gaza. Em fa fàstic la carnisseria que estan fent els israelians contra població indefensa. Em fa fàstic saber que la majoria de palestins farien el mateix que els seus enemics si en tinguessin possibilitat. Em fa fàtic que uns que venen armes a Israel, pocs mesos després els critiquin per fer-les servir. També em fa fàstic pensar en les condicions de vida dels habitants de Gaza, abans, durant i el que serà després de l’ofensiva.
Em fa fàstic que s’amenaci a escriptors i polítics catalans per a expressar la seva opinió. Em fa fàstic que es parli tant de Palestina i tant poc del Darfur, del Sahara Occidental, del Kurdistan, de Txetxènia o del Tibet. Em fa fàstic pensar que els que es manifestaven a Madrid en solidaritat amb Palestina no dubtarien a fer el mateix que Israel si algun dia proclamem la independència. Em fa fàstic que a Tarragona uns marroquins cremin un foli amb la bandera d’Israel dibuixada a boli i amb el nom del país ple de faltes. Sobretot, sobretot, em fa fàstic que tinguem el país dividit, crispat,i sobretot distret dels problemes interiors per una guerra a l’altra banda de la mar. També em fa fàstic aquest apunt perquè no aporta res. Suposo que el que em fa fàsc és la nostra pròpia condició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada