Mussara en boira

Dissabte havia estat un dia magnífic, prevèiem un diumenge igual i ens vam proposar anar al Montsant, però quan vam arribar al coll d’Alforja vam girar cua. Diuen que ”quan el Montsant duu capell no te’n fiïs d’ell”, i més que capell portava un passamuntanyes. Ens vam dirigir a Vilaplana, faríem un tomb per la Mussara encara que hi hagués boira.

I no una boira normal, sinó una boira pixanera que ens va deixar amarats de cap a peus. Caminar en boira és molt desaconsellable, però no havíem anat a dormir d’hora i ens havíem aixecat d’hora per entornar-nos-en, o sigui que fer un camí conegut pot ser una bona idea en aquests casos.

Aquesta vegada no guiava jo sinó que em guiaven, al final del carrer Major de Vilaplana trenquem a mà dreta, al dipòsit una altra vegada a mà dreta i després a mà esquerra, agafem una pista que travessa la carretera de Prades i que per Mascabrers ens porta fins a tocar de l’ermita de Mas d’Anguera, xalets horribles, llenques amb avellaners deixats i dotzenes de pins tombats pel vent. Quan arribem a Mas d’Anguera enlloc de seguir el Gr, l’anomenat camí

Vell de Prades o dels Altars de Prades, seguim un camí que no està marcat que puja molt més suau i que ens porta a la font del Llop. Parem a agafar aigua. Seguim amunt fins a la font del Roure, hem guanyat el cingle molt més fàcilment que pel camí vell. A mà esquerra entrem dins el bosc, ara és un corriol que passa entre cingle roig i sobre els nostres caps les verticals parets del cingle blanc, si no m’equivoco aquesta part de cinglera se li diu de la Cova Llonga. 

Amb la boira no veiem gaire més, poc a poc l’aigua es fa camí entre impermeables, gore-tex i d’altres complicacions que li posem. A mà dreta vies d’escalada, i alguns graus per a pujar la paret, passem pel grau del Trencanous, la roca anomenada la Gitana, lo cap de Frare... No hi ha cap indicador i no els sé pas identificar, per mi aquesta part de serra és nova del tot i la boira em complica fer-me una idea d’on sóc exactament. Sort que el camí és força clar. Parets a mà dreta, cingles i altars a mà esquerra, passem per sobre o per sota de pins caiguts i saltem per pedres relliscoses. Una bona estona més tard ja sentim els salts d’aigua de les Tosques, ja falta poc. Hi arribem i trenquem a mà esquerra, camí empedrat cap a Vilaplana. 

Se senten els gossos dels caçadors que borden, però cap tret, els senglars han estat

més vius i els caçadors tornaran de buit a casa. Arribem al cotxe mullats i enfangats de cap a peus. Caldrà tornar-hi amb bon temps.