El lleig

Els tres espectacles que he darrerament he anat a veure al Bartrina han estat força potents. El concert de Russian Red i Mishima tot i que els dos grups van actuar de manera inversa: la veu de Lourdes Fernández va suplir la visible poca implicació amb el públic reusenc. En canvi Mishima, que David Carabén es quedés sense veu a mig concert ho van suplir deixant-se la pell a l’escenari.

L’altre que vam encertar va ser Mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas i amb el Jordi Boixaderas. Sublim, matrícula d’honor, insuperable.

Ahir va tocar El lleig de la factoria pelacanyes Trono. El lleig és una fàbula de Marius Von Mayenburg sobre el culte al cos i a la bellesa hedonista de la nostra societat, però la gràcia és que no cau excessivament en la moralina ni en la hipocresia, doncs a qui no li agrada un/a guapo/a? La història és la d’un lleig a qui tot li havia anat bé i al qual convencen perquè s’operi la cara i a partir d’aquí la seva vida comença a donar tombs i potser no a millor. L’obra té un ritme trepidant, una escenografia funcional, un quartet d’actors molt solvent i és entretinguda, tot i que potser al final s’allargassa un pèl, res. Val a dir que Tres dels quatre actors desdoblen les seves interpretacions i que ho fan admirablement. 

La veritat és que em va recordar molt a l’episodi dels Simpson en el qual l’horrible barman Moe s’opera la cara i la seva vida també fa un gir espectacular per a tornar finalment al punt de partida. Coincidència o Von Mayemburg beu de les fonts de Ma􀂂 Gronening?

Obra recomanable en tot cas.