La Passió d'Ulldecona

Ja ho sé que hauria d’haver anat a veure el text en català, que és de Jaume Vidal Alcover, que és una delícia i que està fet amb un gran rigor. Però un pot quan pot i aquest diumenge vam anar a veure la versió castellana de la Passió d’Ulldecona, la de Josep M Junyent Quintana. Teníem molts números per a sortir decebuts o avorrits del teatre: les tres hores llargues de durada, que obviament ja sabíem el final, que és un muntatge amateur, que ens havíen advertit

que el text castellà no ha aguantat gaire bé el pas dels anys... Però tot i vam sortir notablement satisfets del teatre.

En primer lloc l’obra és llarga, i com feia molts anys que no veia, a cada escena es baixava el teló i es canviava l’escenari. Alguns d’espectaculars, però això alenteix el ritme de l’obra, sobretot a la primera part però a al segona es fa molt passador i tot i els canvis el ritme és prou àgil. Evidentment l’argument i les escenes són les que són, i el text castellà està ple de zozobra, prestos i taimados i que podria figurar amb lletres d’or a l’antologia de la literatura antisemita feta a Catalunya, donat que a vegades sembla que presta més atenció als rocambolescos jueus del Sanedrí que no pas a la figura de Jesús. Malgrat aquests handicaps el muntatge aguanta perfectament, els actors que feien de Jesús, Judes, Pilats i Sant Tomàs tot i ser amateurs tenien un gran nivell i el conjunt global de l’obra és comparable a molts muntatges professionals que passen per les sales catalanes. Es nota la mà del director reusenc Jordi Graells. Hi ha escenes impressionants com el suïcidi de Judes, o el procés del davallament de la creu. És un muntatge honest, molt digne, i fet amb il·lusió, cosa que no tots els que es veuen poden esgrimir. Paga la pena, l’any vinent possiblement caigui la versió catalana.

Europa Europa

Més de cinquanta anys després que Robert Schuman expressés en el seu discurs el somni d’una Europa unida, pròspera i sense guerres, podem dir que s’han acomplert els objectius, tot i que no era gens fàcil. Ben cert és que hi ha desigualtats socials, també és veritat que els drets de les nacions sense estat continuen menyspreats. Malgrat això, davant la perspectiva d’una Europa devastada crònicament per guerres continuades, tal com va passar històricament fins a la meitat del segle passat, doncs podem creure que la Unió Europea ha estat una bona eina, almenys per evitar les matances i desastres humanitaris als quals els

nostres avantpassats estaven tan avesats. La idea que dóna més beneficis nets fer negoci amb algú que no pas atacar-lo i saquejar els seus béns ha prosperat amb èxit, de manera que la Unió Europea s’ha convertit en una potència econòmica de primer ordre tot i no ser un ens

sobirà a l’ús. 

Tot i així, sembla que als propers comicis europeus només un 34 % dels electors tenen la intenció d’anar a votar i que el 55 % dels enquestats creuen que el Parlament Europeu no s’ocupa dels problemes de la gent. No és que els ciutadans no valorin la pau ni la (ara poca) prosperitat, senzillament és que no hi ha qui entengui el funcionament de la Unió Europea. Aquest ens supranacional és un magma d’interessos estatals, corporatius, sectorials, etcètera, dificilment comprensibles fins i tot pel ciutadà que llegeix la premsa i segueix els informatius. L’anomenada governança, que no govern, europea és una enrevessada teranyina de fils de poder que s’escapen de la clàssica relació democràtica entre parlament i executiu escollits pel poble.

Europa se sustenta en una mena d’absolutisme burocràti c: «Tot pel poble però sense el poble», i per tant, el poble tampoc no veu la necessitat d’anar a votar, ja fa prou pagant impostos.

No t'enyoro

Manel, la revelació musical de l’any, divendres va passar pel Camp, per aquella vila que es diu Tarragona i van omplir, les entrades estaven exhaurides de feina temps. Val a dir que hi havia moltes, moltissimes cares de la ciutat de Reus.

Manel no van defraudar, tot i que la sonorització no era del tot bona, els Manel van lligar les cançons amb petits contes que les enfilaven. Una posada en escena senzilla i honesta, no ens volen fer creure allò que no són.

Són un grup que explica petites històries i per tant res de grandiloqüència. El detall va ser la cançó No t’enyoro nena dels Pets que havien versionat i que van fer pujar al Lluís Gavaldà per cantar-la, que en aquell moment havia anat a fer pipí. Per tots aquells que diuen que abans de Manel i Mishima la música catalana era merda, doncs queda clar que es feien grans cançons que canviant-ne quatre notes poden ser furiosament actuals.

No sé si el Gavaldà es va rentar les mans però va ser un plaer poder veure l’encaixada entre dues generacions de músics del país.

Tres dies

Una companyia nova. Una obra nova. En un teatre nou. Tres dies seguits.
Teníem tots els números per a fotre’ns-la. Tot i així vam tirar endavant, amb l’única certesa de la nostra autoconfiança, tot i que a vegades fallava.

I ha sortit bé.

Deu haver agradat a uns i a d’altres no, en tot cas estem contents i orgullosos del que hem fet que és el que més compta.

I tal com diuen, si les coses només les fessin els professionals només follarien les putes.