La Passió d'Ulldecona

Ja ho sé que hauria d’haver anat a veure el text en català, que és de Jaume Vidal Alcover, que és una delícia i que està fet amb un gran rigor. Però un pot quan pot i aquest diumenge vam anar a veure la versió castellana de la Passió d’Ulldecona, la de Josep M Junyent Quintana. Teníem molts números per a sortir decebuts o avorrits del teatre: les tres hores llargues de durada, que obviament ja sabíem el final, que és un muntatge amateur, que ens havíen advertit

que el text castellà no ha aguantat gaire bé el pas dels anys... Però tot i vam sortir notablement satisfets del teatre.

En primer lloc l’obra és llarga, i com feia molts anys que no veia, a cada escena es baixava el teló i es canviava l’escenari. Alguns d’espectaculars, però això alenteix el ritme de l’obra, sobretot a la primera part però a al segona es fa molt passador i tot i els canvis el ritme és prou àgil. Evidentment l’argument i les escenes són les que són, i el text castellà està ple de zozobra, prestos i taimados i que podria figurar amb lletres d’or a l’antologia de la literatura antisemita feta a Catalunya, donat que a vegades sembla que presta més atenció als rocambolescos jueus del Sanedrí que no pas a la figura de Jesús. Malgrat aquests handicaps el muntatge aguanta perfectament, els actors que feien de Jesús, Judes, Pilats i Sant Tomàs tot i ser amateurs tenien un gran nivell i el conjunt global de l’obra és comparable a molts muntatges professionals que passen per les sales catalanes. Es nota la mà del director reusenc Jordi Graells. Hi ha escenes impressionants com el suïcidi de Judes, o el procés del davallament de la creu. És un muntatge honest, molt digne, i fet amb il·lusió, cosa que no tots els que es veuen poden esgrimir. Paga la pena, l’any vinent possiblement caigui la versió catalana.