INTERFESTUM

El llibre de la Festa Major

Començo una sèrie d’articles sobre la Festa Major de Reus, per pur divertiment meu, si a algú no li agraden o considera que donem massa tombs al mateix tema, doncs senzillament que no els llegeixi, total, això no és un diari que has de pagar o comprar-te un cafè al bar per a poder-lo llegir.

Quedi dit que hi participo en un capítol, el del Bou, per tant la meva crítica està condicionada. Considero que el llibre és un autèntic luxe, i els luxes són cars, però que la Festa Major ereixia un llibre així. Queda lleig que ho digui, però hi ha dos capítols que m’han agradat specialment, un ha estat el de Xavier Amorós, Tinc debilitat per la seva prosa memorialística, i l’altre és el del Dani Carbonell que ens explica de manera molt didàctica als profans tota la complexitat

musical de la Festa Major.

Llàstima que el mateix dia de sorttir el llibre ja estés desfassat per la desaparició de la oixiganga i l’aparició del ball parlat de Dames i Vells i dels trabucaires, però era inevitable, la festa és viva i canviant i els llibres queden.

La música (i la Patum de la Ginesta versió Reus)

Fa onze anys per la primera Fira d’Entitats va sortir el Cd amb les músiques de la Festa Major. Crec que va ser un element molt bo per consolidar un model de festa que ara funciona de manera imparable. Però, com dic del llibre, aquest cd també ha quedat passat de rosca, ens falten les músiques del canó, del Bou, la Víbria, el Lleó, el Basilisc, la Moixiganga (?), les de Galeres, el ball de pastorets, els trabucaires i de Dames i Vells, i fins i tot del ball de la Mare de Déu... quasi res.

Anant a les anècdotes, gràcies a aquest cd a Reus una colla d’amics, sense saber-ho ja que no hi havia internet, reproduiem allò que a Berga és la Patum de la ginesta, o sigui fer els balls de la Patum en un en un bar de 24m2 . Aquí passava en en un local del carrer Sardà, no érem tants ni estàvem tant apretats, però l’esperit era el mateix, alguna de les nits de Festa Major que acabaven massa aviat, potser perquè la nostra joventut ens demanava més, potser perquè la Festa Major llavors no era tan major com ara, posàvem el cd de la Festa Major i improvisàvem totes les danses amb el que teníem a mà: cadires, ampolles, escombres... fins al moment dels castells que normalment algú queia delpilar de dos de morros terra, però no passava res, la sang s’asseca i quan s’acabaven les músiques de la Festa Major, el repertori continuava amb altres dades assenyalades del calendari festius de la ciutat, i no explicaré més perquè alguns dels participants ara són respectables pares i mares de família. Val a dir que potser ara ja no posaríem el cd perquè recordaríem de memòria la majoria de tonades, cosa que no passava fa deu anys. Tot i així, si algun dia apareix de nou el cd de la Festa Major segur que serà un èxit de vendes i ajudarà a algú que en algun moment tingui un blanc de memòria.

L’esport a la festa

El darrer Punt de festa estava dedicat als falcons, una modalitat festiva importada de Txèquia, els sòkols, basada en la gimnàstica i amb un punt d’acrobàcia. La impulsora dels Falcons de Castellcir que explica: ” Sóc professora de gimnàstica i algú em va dir que les figures que fèiem amb els alumnes s’assemblaven a les dels falcons...” Vull dir amb això que veig necessari que al Seguici Festiu s’incorpori un grup de Falcons? No, al revés, veig que seria molt convenient que la Festa Major arribés al món esportiu, que es trenquessin els compartiments estancs entre en􀢢tats i àmbits. Qui diu falcons amb gimnàs􀢢ca diu els tradicionals cóssos, les competicions atlètiques que tan populars van ser a Reus el segle XIX. Actualment els clubs esportuis i gimnassos de la ciutat es mantenen al marge de la Festa Major, com si fossin món paral·lels, quan em sembla que hi tenen molt a dir: cóssos, les diverses modalitats de pilota, falcons, bèlit, bitlles, estirar la corda... Tot seria qüestió de voluntat. De la mateixa manera que moltes d’aquestes entitats fan una exhibició de final de curs, on normalment hi va la família, potser pagaria la pena obrir aquests actes a la ciutat a través del fil de la tradicionalitat.

Pere Calderó

Centenars vam ser els que vam anar a aprendre dibuix i pintura al petit estudi que tenia al carrer Metge Fortuny de Reus. Paciència i molt d’ofici eren les seves virtuts. Era una persona afable que feia l’esforç per trobar la part bona d’allò que feies, per amagada que estés. Potser no va arribar a tenir el reconeixement artistic que li pertocava, però crec que el reconeixement personal de tots aquells que el vam conèixer el tenia guanyat.
Descansi en pau.


Tot seguit un adjunto l'article que n'ha fet la Natàlia Borbonès al Punt

NATÀLIA BORBONÈS - REUS

Calderó, nascut l'any 1916, va començar a pintar als catorze anys i en un principi, influenciat pel gran aquarel·lista Ceferino Olivé, es va dedicar a l'aquarel·la. Però després d'una estada de cinc anys a Madrid, i de visitar repetidament el Museo del Prado, va començar a conrear la pintura a l'oli. Va fer la carrera de Belles Arts entre Madrid i Barcelona. Calderó definia la seva obra com un noucentisme flexible, «en la línia de Rebull». Al llarg de la seva trajectòria artística, a més de dibuixos i pintura també va realitzar murals i frescos i va destacar en la faceta de retratista, sobretot de la dona, i d'autor d'obres de temàtica religiosa. D'altra banda, també va treballar l'escultura iniciat per Modest Gené.

Però el treball de Pere Calderó que va arribar més als seus convilatans va ser l'ensenyament, dedicació que va començar l'any 1948. Primer ho va fer com a professor de dibuix tècnic i artístic a l'Escola del Treball de Reus i després a l'Escola d'Art del Centre de Lectura i a l'Institut Gaudí. I fins fa pocs anys, des del seu estudi continuava impartint lliçons i aconsellant joves estudiants. Pere Calderó va anar obrint camí a artistes que després apostarien per nous llenguatges contemporanis, com Ramon Ferran o Joaquim Sancho. «Qui volia saber tècniques, trobava un home d'ofici, allí es dibuixava, pintava, gravava, es treballaven tècniques tradicionals i alguns s'atrevien amb els plàstics i altres materials», escrivia de les classes de Calderó la crítica d'art i exalumna Assumpta Rosés amb motiu de l'exposició d'homenatge que es va tributar al reusenc de l'any 2001: «Potser la millor lliçó que ens va impartir va ser la seva actitud d'entendre les raons dels altres i de no creure en veritats absolutes i idees excloents. En aquells tallers atrotinats podíem arribar a intuir que l'art era un espai de llibertat individual que ens obria uns horitzons vitals engrescadors.»

A finals de desembre del 2007, l'artista va assistir a la presentació del llibre Pere Calderó. El seu univers pictòric, escrit per Mireia Ferré i editat per la Diputació. Va ser el penúltim homenatge a un artista que durant la seva trajectòria va rebre molts reconeixements, com tres medalles Ciutat de Reus, la medalla Tapiró, la beca Tomàs Bergadà i la medalla Fortuny. O la menció honorífica municipal que li va atorgar l'Ajuntament de Reus fa vuit anys després de la campanya popular de recollida de firmes que va impulsar el col·lectiu Amics de Pere Calderó. Van ser reconeixements a una vida dedicada a l'art que no es van traduir, però, en la gran exposició que mereixia a la seva ciutat. Els funerals s'oficiaran avui a la parròquia de Crist Rei a les deu del matí. Calderó estava casat amb la poeta Maria Cabré

Festa Major des de dins

Viure la Festa Major des de dintre canvia la perspectiva del tot. Des de fora pots anar a veure-ho més o menys tot, des de dins no. Des del 19 al 29 han estat dies d’anar de bòlit, barraques, Bou i l’estrena de Dames i Vells. S’ha acabat allò de portar el programa a la butxaca i anar seguint els actes fil per randa, ara són les obligacions les que et porten amunt i avall i deixes de veure un global i només veus la teva parcel·la detalladament, per un costat hi guanyes i per l’altre hi perds. Haver de canviar la cervesa per la Coca-Cola (qui ho diria) perquè et manté més despert.

Una salutació als germans Escoda que han sabut tirar endavant els trabucaires, realment té mèrit que hagin pogut assumir el cost del que deuen costar trabucs i vestuari. No he pogut veure gaire bé res del ball, una trabucada entre carrer i raval Santa Anna i de passada a la tada de lluïment. Ara bé, puc certificar en canalla del meu voltant l’esgarrifament que provoquen els trets de trabuc i fins i tot n’hi ha que han preferit quedar-se a casa abans que tornar-hi a passar...

La Festa Major és capriciosa i va voler que el Bou es desnuqués poc després de de començar, tot un any preparant una festa i una soldadura n’esguerra el protagonista, o que al sopar del bou i arròs alguna regidoria que la Festa Major li deu importar poc oblidés els seus compromisos d’infrastructura.

Per altra banda tinc la gran satisfacció de l’èxit de Dames i Vells, la felicitat continguda d’allò que portaves deu anys pensant-hi surti bé perquè estàs envoltat de gent fantàstica. Tot i així pots estar tocant el cel amb els dits, de sentir-te rei de la Festa, reina en el meu cas, una trucada de telèfon et pot fer baixar del somni.

I malgrat tot anar a la plaça a sentir la Tronada, i quan peten els darrers mascles cridar, bramar, xisclar amb ràbia i orgull: Visca Sant Pere! Perquè més endavant encara hi haurà més absències a la plaça, i algun dia també hi serà la nostra, però naltros, els reusencs, continuarem esborronant-nos amb un sentiment de pertanyença.