Avui dia la majoria no visitem els cementiris per anar-hi a passar l’estona o a passejar, ho fem per la necessitat d’haver d’enterrar algú o bé per visitar les tombes dels parents o amics que hi tenim. Són visites fugaces, empeses pel senment del dolor o de l’enyor. Ben poques vegades fem un passeig pel cementiri. Els cementiris no són agradables perquè ens recorden la nostra caducitat, un fet que volem oblidar. Malgrat això, hi ha cementiris ben bonics, i que han tingut un renom gràcies a l’atenció d’alguns artistes: Espriu va fer universal el d’Arenys i Josep Pla, el de Cadaqués. A les ciutats també hi ha fossars dignes de visita: el del Poblenou, el de Montjuïc o el de Reus. En aquests espais hi ha vegetació, bosquets, jardins, una concentració d’obres d’art molt superior a la de les altres parts de la ciutat, i sobretot, silenci... Avui dia, que la recuperació del patrimoni es veu no només com una qüestió de preservar la nostra identitat, sinó tambécom una eina de promoció econòmica del territori, hi ha cementiris que no negligeixen el patrimoni funerari i el donen a conèixer mitjançant accions divulgatives com poden ser itineraris o guies. El Cementiri General de Reus, el primer cementiri no confessional que va haver-hi a l’Estat, enguany culmina aquesta tasca de prestigiar-se amb visites dramatitzades nocturnes a la part antiga. La mort també va de bracet amb el teatre, i per exemple tenim la representació de Don Juan Tenorio, que pels volts de Tots Sants és viva encara al país, i reculant molt trobaríem les representacions medievals de la Dansa de la Mort entremig dels fossars. Malgrat el pànic cerval que puguem sentir pels cementiris, hi són i hi seran, i el teatre, sempre que es fa amb respecte i rigor, com és el cas, és una excusa agradable per apropar-s’hi i pair envoltats d’art que algun dia també s’abaixarà el nostre teló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada