Ciència i pudors

En un aparcament d'una empresa de lloguer de cotxes al mig de San Francisco, als EUA, encara hi deu haver un cartell de considerables dimensions que hi deia: “Atenció, aquesta àrea conté elements químics que l'Estat de Califòrnia sap que poden produir càncer, defectes de naixement o d'altres problemes a la reproducció”. Sens dubte que l'anar i venir de cotxes produeix una concentració de contaminació que a la llarga ha de ser perniciosa. Us imagineu si la Generalitat, com fan els californians, obligués a posar aquest cartellet a cada zona on es poden trobar elements nocius per la salut? Doncs senzillament hi hauria bufetades per saber si se n'haurien de penjar a cada carrer dels pobles del Tarragonès. Aquesta tardor, en menys d'un mes dos estudis ens han dit diametralment el contrari: des de la Universitat Rovira i Virgili signen que el trànsit rodat contamina més que no pas la indústria química al Camp. Per l'altre costat des de la Universitat Politècnica de Catalunya ens diuen que a l'aire sovint hi ha compostos que són perjudicials per a la salut que no tenen un efecte immediat. Lamentablement no parlem d'equips de futbol, o de política, en els quals hi ha pols oposats ja que es basen en opinions subjectives, sinó que parlem d'estudis de salut fets amb criteris científics. Alguna cosa fa pudor, i no només a l'aire del Camp de Tarragona

Petita feina per pallasso vell

Jordi Martínez, per mi el millor pallasso enfarinat que hi ha però més conegut pel seu paper de Paco a Ventdelpla. Monti, o sigui Joan Montanyès, un pallasso dels de veritat, no dels happyflowers que riuen per fora i ploren per dins, sinó dels que de lluny fan morir de riure però que si se t’acosten massa et fan morir de por. Claret Clown, o Claret Papiol o Claret Poltrona, el tercer històric, un dels actors amb millor veu de Catalunya que tanca aquesta trinitat d’astres pallassils.

Petita feina per a pallasso vell és la versión klown d’El mètode Grönholm, però no és una ridiculització del món empresarial,o no de manera explícita, sinó que ens presenta el pallasso com a qualsevol ésser humà: roí, mesquí i àvid de diners i de fama, però a diferència dels altres, té el moment lúcid de saber que és un pallasso i d’actuar conscientment com a tal, mentre que els altres no. Potser els moment d’humanització dels pallassos s’allargaven una mica massa, potser calia donar el tros de paper que pertocava a cadascú dels actors per tal que ningú quedes relegat, tot i així paga molt la pena. A qui li agradin els combinats de cinisme i humor aquesta és la seva obra de teatre, perquè ens trobem davant d’una obra de teatre amb tons de circ, més que no pas amb circ dins del teatre.

Nixon-Frost unplugged

Fins on arriba la política i on comença el teatre? Aquesta és la reflexió d’Àlex Rigola en aquest Nixon contra Frost, en aquest, Lluís Marco contra Joan Carreras. Polítoca i espectacle dialoguen en aquesta densa obra. I es per treure’s el barret pel resultat final.

Nixon-Frost és un text que explica com David Frost, un presentador de concursos estàndard, es va obsessionar en entrevistar Richard Nixon, per tal de jutjar-lo mediàticament i fer la feina que els tribunals no havien fet.

Rigola obliga al Marco i Carreras a fer alhora d’actors de teatre i de televisió, i se’n surten sobradament. Dues interpretacions sòbries i magistrals inserides en una escenografia catòdica i que sembla treta d’una de les pintures de David Hockney, aquell de les piscines.

Ni periodisme ni política queden gaire ben parades en aquesta obra, les dues fan trampes, s’odien, s’embruteixen i alhora es parasiten. El periodisme fica el dit i furga lúbricament en el gran forat de la democràcia que és la corrupció, i evidentment del forat només en treu brutícia i no res més. Frost aconsegueix que Nixon reconegui la seva culpabilitat, però queda clar que tot i ser culpable ho tornaria a fer, i si no ja hi haurà algú altre que ho farà al seu lloc. ”Un president no compleix la llei, un president és la llei” crec que diu en un moment. Frase que esparvera més perquè no és posada a la boca d’un sanguinari líder de dictadura bananera, sinó a la del representant de la democràcia més important que coneixem. La reflexió de tot plegat és desoladora.

Fito Luri al Bartrina

Ahir Fito Luri va fer la presentació del seu Zoòtrop al Teatre Bartrina. és impossible que no t’agradi un directe del Fito, té unes taules damunt de l’escenari impressionants. Estava acompanyat per bons músics: Kandi Álvarez (guitarres i veu), Jorge Varela (piano), Gerard Marsal (saxo tenor), Guillem Cabré (violí), Aleix Vallverdú (clarinet), Joan Sanjuan (guitarra elèctrica), Isidre Sans (baix) i Jordi Salvadó (bateria). A banda d’això també comptava amb una posada en escena molt adequada. Va enfilar les cançons d’aquest segon disc i en destaco especialment Dins de la bossa i Testament en una nit de primavera, i també en va recuperar algunes del primer disc Aromes, com Xiu xiu. La majoria de lletres amb referents molt propers i que podem entendre, bé, si sou més hàbils que no pas jo i no s’asseieu al costat de la bateria el dia que es presenten en directe. Tot i això, una hora i mitja de bona música. Esperem veure propers concerts del Fito i companyia ben aviat.

Els malvats

Un campió del món d’esquí daltònic, un príncep indi que parla españolo, un mentalista de perfil baix, Klaus l’hostaler molvanès que té les claus de l’hostal molvanès, Adelaida Cieguinha do Nascimento de professió cega, un poeta amb el síndrome de la Toure􀂂e, una sordmuda molt discreta, dos espies amb tovalloles al cap, una disfressa de robot poc aconseguida, un flautista mallorquí al Berlin Oriental, un oficial britànic sense humor anglès, persecucions automobilístiques a peu, un diplomàtic que amb una trucada vol envair l’Equador, un exnazi obligat a ser criat d’un jueu, un cas que ve gran al KGB, punyals per l’esquena, un microfilm que la CIA vol que arribi a l’altre costat del Teló d’acer, el Frankie vell xacal, l’esperit del Dr. Kenskoff flotant, teatre dins i fora del teatre, homenatges a Hitchcock i a Peter Sellers... i un mim mort, pengen dia sí i dia també el cartell ”Entrades exhaurides” al Versus Teatre, i no és per casualitat.

Nadal a cals Cupiello

Potser no sóc allò que en diuen el target de l’obra, però a mi Nadal a cals Cupiello no em va agradar. De fet a l’estrena que es va fer al Fortuny divendres passat hi va haver divisió d’opinions, per una banda un part del públic va riure a cor que vols i l’altra que ens va deixar totalment freds. 

El teatre no són matemàtiues, o sigui que si agafem el director de moda, sumar-hi actors televisius i posar-hi un text d’un autor de reconegut prestigi el resultat no sempre és exitós, o pot ser-ho per a uns i per altres no Nadal a ca’ls Cupiello és una obra de joventut d’Eduardo de Filippo, és una comèdia amarga italiana, però el muntatge d’Oriol Broggi s’acosta més a un sainet costumista, d’aquells que la productora Focus fa tan bé i que omplen tants teatres. La senyal que alguna cosa no rutllava és que al tercer acte, el de l’agonia i mort, el públic continuava rient en les escenes dramàtiques.

A vegades fer obres aparentment senzilles com aquesta pot ser moure’s en terrenys pantanosos, perquè és molt dificil trobar el punt d’equilibri entre la comèdia i el drama, en aquest cas neorealista italià, que suposo que és la idea d’aquest Nadal a ca’ls Cupiello. 

Potser quan facin temporada a Barcelona ho aconsegueixin. Potser han jugat només la carta de la comèdia. Potser a la Biblioteca de Catalunya sigui tot diferent amb la proximitat amb el públic.

El triomf de l'amor del Tebac, o com l'Sgae ha mort el teatre contemporani

El Tebac va iniciar l'aniversari dels trenta anys amb un Marivaux, El triomf de l'amor. Molt ben dirigit, amb gust i elegància; ben defensat pels actors i actrius, amb una escenografia impressionant. Crec que era impossible fer res més per a millorar el text de Marivaux, em trec el barret davant del repartiment per l'esforç d'estudi i després d'interpretació d'un text tan i tan llarg.

Això vaig escriure i ho vaig deixar a la nevera del blog fins que un dels components del Tebac em va confirmar les sospites que tenia. La pregunta que em feia era: Com és que totes les companyies trien o bé autors de l'antigor o es fan ells mateixos el text a mida? És que ara no hi ha dramaturgs bons?

La resposta és que ningú pot passar pel peatge de l'Sgae. Si vols posar a l'escenari un autor contemporani has de passar per la taquilla de l'Sgae, que no és barata, i això fa que només les grans produccions de Barcelona, com les de Focus, s'atreveixin amb textos actuals. Prou feina costa no perdre bous i esquelles en qualsevol muntatge teatral com per després vinguin els senyors de l'Sgae que sense fer res de res et clavin un cop de pala que et deixi distret. Per tant tries un autor mort fa segles del qual ja no hi ha drets per a pagar. La mort de la dramatúrgia contemporània té un nom: SGAE.

Direcció: Ferran Vidilla Intèrprets: Marta Llorens, Helena Tarragó, Jordi Gómez, Magda Sabaté, Iker Garcia, Fito Luri i Jordi Salvadó

Pere Anguera

La setmana passada havia tornat a rellegir una de les primeres obres de Pere Anguera, El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana, editat fa trenta-dos anys. Una dia li vaig comentar que caldria reeditar aquesta llibre, i ell, donada la impossibilitat editorial de fer-ho, me’n va regalar un dels que guardava i a més dedicat per ell mateix. Més que una anècdota, aquest record és una mostra de com era el grandiós intel·lectual que avui ens ha deixat.

No sempre vaig compartir les seves opinions i decisions, sobretot en la seva època davant del Centre de Lectura, ara vist en perspectiva tot plegat eren minúcies sense importància. Tot i així sempre ha estat una de les meves fonts recurrents, i sempre amb la certesa que allò que escrivia Pere Anguera no calia contrastar-ho perquè era cert.Pere Anguera va tenir la lucidesa de convertir en ciència i cultura de primer ordre temes que per la resta ens podien semblar anecdòtics. Un exemple és el seu estudi sobre els balls parlats, que va transformar una romanalla liquidada en un gènere d’interès, treball i recuperació.

I altra vegada aquesta cruel malaltia que llaura vides que encara podien donar molts anys de fruits.