Hedda Gabler al pueblucho

Produir cavalls guanyadors és aposta segura. La Hedda Gabler de David Selvas ho és i de llarg. El Bartrina era ple de forasters. Una senyora que tenia al costat, més aviat una dona que havia abusat del gin, mentre no començava l’obra no va parar de renegar de la nostra suposada hipocresia pel fet que quan entrem al teatre saludem els coneguts. Al primer minut de l’obra, com desgraciadament passa sempre, va sonar un mòbil i el pare de família que tenia a la fila de darrere va engegar en veu alta: “pueblucho!”. I què? Doncs que aquestes persones que ens estimen tan poc s’han hagut de menjar les seves manies, venir fins a Reus, pagar aparcament, entrades (i copes en cas de la senyora) pel fet que es programava una obra excel·lent. Que duri pel bé de la nostra cultura i els nostres depauperats calaixos.

Hedda Gabler torna de la lluna de mel amb el seu prometedor i tediós marit, i s’adona que s’ha tirat de cap dins una vida de formalitat ensopida que no vol viure. Enlloc de redreçar-ho decideix inconscientment fer als que l’envolten igual de desgraciats que ho és ella i rebentar-ho tot.

Aquesta Hedda Gabler fa una mica de por: que un text del XIX sigui tan vigent al XXI potser vol dir que no hem avançat gens. Els clàssics són vigents per sempre, però la manca absoluta d’escrúpols dels personatges d’Hedda Gabler s’adiu massa amb el nostre context. Bona feina de David Selvas que ja havia mostrat com en sap d’adaptar i actualitzar clàssics fa un parell d’anys amb La gavina, una coproducció també del CAER. Per a fer-ho té bones eines: Laia Marull broda una de les millors sobreactuacions de la història. Al seu voltant orbiten un bon càsting d’actors, una escenografia cara però aprofitada i una música i projeccions que funcionen. Selvas sap treure tota la fel continguda, les rèpliques coentes i les intencions enverinades que amaga el text d’Henrik Ibsen. Si el teatre ha d’emocionar, aquesta Hedda Gabler ho aconsegueix: angoixa, desencant i cinisme són abocats al pati de butaques d’una manera exquisida.

Publuicat a la NW a l'abril de 2012