Primavera, estiu, etcètera

 Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals és un gran llibre. No diré que és un llibre ”fresc”, les coses ”fresques” són les que passats deu anys són ”horteres”. En tot cas és un llibre que fa l’esforç per ser senzill. Vol explicar les coses d’ara en el llenguatge d’ara, però aquest ara no està ubicat a la ciutat, ni tan sols en cap capital de comarca.

La novel·la parla de com es viu avui al món rural. Parla de com la primera generació que en massa ha pogut anar a estudiar a fora, ara veu com tot allò només va servir per omplir la seva biografia i currículum abans del retorn al tros. Potser és una novel·la generacional o potser no, de fet qui m’ha deixat i recomanat el llibre és bastant més jove que la protagonista de la novel·la, però amb les mateixes circumstàncies i horitzons personals. Però no és una novel·la pessimista o nega va, malgrat tot, el sol surt cada dia, gairebé sempre abans que s’acabi la son.

Potser per la formació d’arquitecta, la Marta Rojals construeix personatges vivíssimament reals. I penses: ”Ostres, la germana és calcada a la Tal del Masroig” o bé ”La eta és clavada a la Qual de Gandesa...” De fet estan tan ben construïts que semblen un retrat d’algú de carn i ossos.

De la mateixa manera la narració està ben fonamentada i ben aixecada. Utilitzant paraules trobades al mateix paisatge -ovació- fa una construcció senzilla, austera, però bella i proporcionada, sense ornaments, frivolitats ni balustrades literàries que facin mal a la vista lectora.

-I ja està, Antoni? Així, en quatre línies resols un llibre que segurament ha tardat més d’un any d’escriure, i que tu, tortuga per la pols, has tardat un mes a llegir perquè no volies que s’acabés? -Què vols que et digui, així són les coses...

Sembla que la Marta Rojals hagi descarregat totes les seves vivències en aquest llibre. ”I què farà ara?” Es pregunta tothom. Doncs bé, ella dirà, però hi ha escriptors que es passen la vida mirant de fer una novel·la amb la trascendència que ha aconseguit Primavera, es u, etcètera... La fenya ja està feta, suposo que quan hi tornin a haver olives, deurà tornar a anar a recollir-les. Així són les coses...