10 dies de Sant Pere, quarta part, l’esport i la festa

Una part de la festa que es va recuperar fa tres anys van ser els cóssos. L’esport competiu no sempre han estat milionaris fotent cops de peu a milers de quilòmetres de distància. Fa uns anys en aquest mateix bloc vaig parlar de l’antiga tradició del cós i com és viu encara a l’Ebre. Sembla que aquest article devia fer fortuna. 

Poc després diverses colles de Festa Major van organitzar-se per a recuperar el cós, empentades pel tècnic de festes Marc Navarro. Primerament jo no tenia gaire clar el model, que els equips fossin colles d’elements fes us reservava la par cipació als de sempre, però val a dir que el model funciona i la competivitat i l’espectacle està assegurat. Potser per Sant Pere patim d’un excés d’habitacions, o sigui, cal entrar en una entitat per a ser d’un ball, i ser d’un ball per a par cipar als cóssos, tot molt rebuscat però que funciona. Els cóssos tenen un bon índex de participació i de públic. La fase classificatòria consta de les proves del cós de sacs i del cós de cintes amb bicicleta, el pal ensabonat i les bitlles. La semifinal és estirar la corda i la final és un estrany cós de morters en el qual s’ha de combinar velocitat, força i destresa. Tot plegat està lligat per una orquestrina que toca entre prova i prova i és presentat per algun conciutadà amb gràcia i bona veu. Gairebé res tenim a envejar als cóssos que es fan a les Terres de l’Ebre, potser la participació entusiasta, espontània i sorollosa de la ciutadania, però ja arribarà sí ha d’arribar.