1. The Wire

La millor entre les millors. No és la més ben feta, ni la que té millors interpretacions -tot i que Déu n’hi do-. Però és la sèrie de ficció que trenca la pantalla i no saps si estàs mirant la televisió o estàs guaitant per la finestra. Cada capítol de The Wire és una bufetada a la cara. The Wire et presenta el que saps que existeix i no vols veure del món.

The Wire està ambientada a la perifèria de Baltimore, uns barris perifèrics que massa s’assemblen als barris perifèrics de les nostres ciutats: pobresa, violència, analfabetisme, segregació social i molta droga.

A The Wire, com a la realitat no passa res, durant hores, dies, setmanes... fins que en passa una de grossa i que ningú no s’esperava. ”Saps quina una n’ha passat al barri?”

The wire no sembla que estigui escrita per guionistes, sinó pel des . Els personatges no moren quan convé al guió, sinó quan ho dicta la vida. Un protagonista pot morir al mig d’una temporada sense que vingui gaire a tomb, però a la vida real la mort tampoc apareix al moment oportú.

Si a tu el que t’agraden són les sèries policiàques de luxe a l’es l de CSI o Bones, The Wire és probable que NO t’agradi. Els policies de The wire són de veritat, si no els pagues les hores no treballen. S’equivoquen, no són especialment guapos ni musculosos, si podes s’escaquegen de la feina, i han d’estudiar temaris estúpids per a ascendir, i no pas resolent casos magistralment.

Contra ells tenim una població empobrida que troba en el tràfic de la droga en l’única oportunitat de tenir alguna alegria material a la vida. Fins i tot les mares de Bal more Oest animen als seus fills a ser traficants per tal de poder portar pa a casa. No importa quants siguin detinguts o morts al carrer per qualsevol trifulga estúpida amb un altre clan, sempre hi ha una legió d’adolescents disposada a tot per tal de posar-se quatre dòlars a la butxaca. El Guetto també és un estat: té les seves lleis, normes i sobirania, o sigui, també té el monopoli de la violència dins unes fronteres que els cotxes-patrulla només creuen en comptades incursions.

The Wire fa una disecció del nostre sistema, comença per la policia i els barris degradats i en cinc les cinc temporades que té, obre i inspecciona molts òrgans més del sistema: la indústria, l’educació, la polí ca, el periodisme... I totes des de la mateixa òptica... Aules saturades, estibadors sense feina, sindicats patèticament corruptes, becaris que han estat col·locats per a substituir periodistes, polítics idealistes que es dobleguen a la primera envestida del sistema...

Com en una disecció, The Wire comença per un òrgan i va estirant les ramificacions de nervis i vasos que comuniquen amb altres òrgans, i a base d’observacions de mul tud de teixits diferents es comença a tenir una idea global de com funciona aquest organisme que és la nostra societat. Com Balzac però al segle XXI.

Les disseccions no són agradables, però sí molt interessants i instructives. Per tant aquesta sèrie no és un producte de masses, però pels barris baixos dels Estats Units en circulen moltes còpies pirates, no és un producte de masses però és una sèrie coneguda dintre dels Mossos d’Esquadra.

The Wire és sincera, és de veritat, i si la veus, pot ser que després no t’agradi res més.