Teatre amateur

Et lleves, et dutxes, vas a l’assaig. Tornes a dinar, dorms una mica, et fas la bossa i agafes el cotxe per fer quilòmetres. Arribes on sigui, et mires una mica el teatre, muntes quatre coses, et canvies, et concentres i surts a escena. Et sents viu. Saludes, et canvies, reculls i tornes a casa.

Saps que hi ha primera divisió, segona, tercera... A aquestes no hi has arribat i no hi arribaràs mai, però intentes prendre-t’ho tan seriosament com aquests. Intentes que el procés i l’entrenament sigui igual de rigorós que aquests.

Ens diuen que fem teatre amateur. Jo no m’hi identifico totalment. Tinc clar que no fem teatre professional perquè no cobrem.

Hi ha un  tipus de teatre amateur que amb el qual no em sento gens identificat i amb el que no  tinc res a veure, jo i tants i tants d’altres. És aquell teatre que es preocupa més del què hi ha a escena que no del què passa a escena. Aquells grups que només es dediquen a grans escenografies i vestuaris i que després la direcció i interpretació brilla per la seva descurança.

Precisament el Dia de Sant Esteve vaig anar a veure al Josep M. Puig al Bartrina fent El Poema de Nadal de Sagarra i, que voleu que us digui, potser em direu que és un actor amateur, però n’es c segur que hi hauria actors professionals que donarien un braç per poder fer una interpretació tan perfecta com la que vam veure.

En definitiva, tal com diuen els savis: ”si només treballessin el professionals, només follarien les putes”.