Roberto Zucco, un assassí del nostre temps

Al Romea es representa Roberto Zucco, dirigida per Julio Manrique i interpretada pel Pau Derqui (un dia que vam xerrar es va presentar com a Pau, un actor esplèndid, per cert). Manrique se la juga amb un autor que, com diu Molner, ja no està de moda però és plenament vigent. Els personatges desorientats però que no s’aturen de Koltès podrien ser sortits de la nostra crisi. Aquests, Zucco n’és la icona, no saben on van, però per allà on van, hi van amb força i violència. Rebel contra tot i concretament contra ningú, l’obra de Koltès pot ser llegida o interpretada amb Nirvana de fons. Veurem si Manrique se’n surt, quan l’hagi vista ja us diré el què. Roberto Zucco... 

Roberto Zucco va ser la darrera obra de Koltès, escrita just abans de morir i va provocar una violenta polèmica sobre la llibertat crea va i la idealització dels assassins. Roberto Zucco és condemnat a mort per parricidi, fuig pel terrat de la presó i mata a sa mare abraçant-la. Viola una nena i la condemna a la prostitució, mata un noi, assassina un inspector de policia per destruir els enigmes que aquest no podia resoldre, refusa l’amor d’una dona i el seu cotxe perquè no és un Porsche, i guia un ancià fora de les tenebres del metro. A la fi és traït i torna a la presó, ell es torna a escapar pels terrats, no escolta ningú, va cap al sol i cau.

En aquest text diabòlic i parabòlic, Koltès fa múltiples propostes, i no sempre conseqüents les unes amb les altres. Koltès parla de la innocència perduda en boca de Gamine; de la destrucció de la família per part de Zucco; de les relacions entre botxí i víctima; de la malsana bellesa de la mort. En defini va, la cursa de Zucco cap a la mort no és sinó la metàfora de l’agonia de Koltès. Potser Koltès ens està dient que la vida no val res: tothom està condemnat de totes maneres. Com a testament de Koltès, Roberto Zucco és inquietant: en totes les obres hem trobat la recerca inútil de l’amor, i en aquesta última, trobem la resposta violenta a aquesta absència d’amor. Lluís Pasqual diu d’aquesta obra: “És una peça suïcidària, la història d’un home que va cap a la mort de manera conscient i que ho contamina tot. Zucco (com Koltès) viu una carrera enorme en molt poc temps, com una fulguració”. Maria Casarès va dir que el teatre havia d’ésser un perill, Roberto Zucco és la realització d’aquest perill, a cada escena, Koltès revisa la moralitat del parricidi, de l’assassinat, de les violacions... i carrega contra qualsevol clixé o sentimentalisme sense emetre cap mena de judici moral; com la caiguda de peces de dominó, fins que arriba al sol final, sinònim de la mort. Roberto Zucco, com Ícar, vola cap al sol, per sobre dels humans i les seves lleis i creences; dirigint-se cap al sol, cap a la mort. “No s’han d’intentar travessar els murs, perquè darrere dels murs torna a haver-hi murs, i sempre són la presó. Cal escapar-se pels sostres, cap al sol. Mai no posaran un mur entre el sol i la terra”.