Antonello i Antonella, no tan tontos

El crític local té recança a fer cap crítica d’obres de teatre de grups de la seva ciutat. El crític també pertany a un grup de teatre i qualsevol sentència que imprimeixi sobre paper pot ser interpretada com a producte de l’enveja, l’antagonisme o senzillament de la mala fe. Per sort, Antonello i Antonella, tonto ell i tonto ella no fan passar al crític el mal tràngol d’haver de fer una crítica que destrossi una obra, però que formalment sigui prou gentil perquè no li girin la cara pel carrer.

La companyia de Comèdia de l’Art del Bràvium, sota l’atenta direcció de Carles Bigorra, han representat per diversos escenaris una obra que supera les fronteres de la dignitat per a endinsar-se en els camps de la qualitat. Per sort a la ciutat tenim un altre grup que dignifica el teatre amateur a base de feina, una direcció professionalitzada i rigor dalt de l’escena. És clar que en un grup amateur hi ha alts i baixos, actors més treballats i d’altres més verds, escenes que funcionen i d’altres que s’entrebanquen. Però l’esforç a la sala d’assaig dóna fruits, i aquest n’és un clar exemple. També es recullen els fruits del festival Cos: no te altra explicació que en una ciutat com Reus hi hagi dos companyies que representen Comèdia de l’Art. Curiosament les dues tenen un estil semblant, on  preval l’acció i l’argument per sobre de la puresa dels estereotips, o sigui, mil·limetrar els trets dels personatges: Arleccino, Dottore, Zanni... Cert és que en aquest Antonello... hi havia personatges molt ben definits, però que no queien en un encarcarament formal com a vegades es veu en grups d’aquest gènere.

Cal saludar a aquesta nova saba d’actors i actrius. Reus continua sent ciutat de teatre gràcies als seus espectadors i els seus creadors, més que no pas pels seus gestors culturals. Ara convé que entre tots plegats sabéssim donar sortida al planter que tenim a la ciutat i edifiquéssim circuits teatrals sòlids, sense les ampul·lositats del passat, però efectius i perdurables.

El Rei que m'agrada

Dissabte passat a Espolla (Alt Empordà) Ferriol Masip va recuperar el tron i la Corona de les Nyacres després que l’any passat fos derrocat per Mateu ”Xurí”. A la final es va trobar amb un joveníssim Quim ”el danès”, que supleix la manca d’hores de vol amb una intel·ligència i agilitat mental extraordinàries.

A banda d’aquests dos també va brillar la Mireia Mena que va regalar un esborronadora improvisació sobre la melodia de ”Muntanyes del Canigó” i d’altres que van haver de gruar per passar les proves d’aquest combat de glosa.

Tot davant d’un públic que omplia del tot el poliesportiu d’Espolla i que va aguantar les hores que va durar aquest espectacle que va a mig camí entre la música i l’enginy.

De tot això TV3 ”la nostra” no en va dir ni piu. Tenien massa feina fent l’enèssim reportatge de musica electrònica a Barcelona o de la Sel·lecció espanyola de natació sincronitzada. Més enllà de les rondes només hi ha no cies si hi ha accidents de trànsit o desastres naturals.

15 dies de festa i feina, balanç de Sant Pere 2013

Sant Pere és una festa, a diferència d’altres, que és com una carrera de fons i que acaba amb un sprint també bastant llarg. Sant Pere acostuma a començar oficiosament amb Còrpus i la Fira del Vi, després passa a les quatre interminables nits de barraques i després al deliri que va de Sant Joan al dia 29, amb alguns pocs dies de treva entremig. 

Tampoc repassaré acte per acte, però el balanç de la Festa és bastant bona. Amb clarobscurs per part de l’Ajuntament, que van des de l’esforç i la constància de cert personal que s’encarrega directament de la Festa, a una notable desídia per part de regidories que no hi estan implicades directament.

La Festa Major la fan molts actes, alguns de petits com els jocs tradicionals per la canalla que es feien cada ma al Palllol, o els concerts vermut de al casa Rull, però que són plenament festa: trenquen la quotidianitat ens agrupen en un ambient lúdic i distès. Aquests petits actes són els totxos que aixequen les parets d’aquesta Catedral que tenim, no els menyspreem perquè ens cauria tot. De fet alguns sí que ho fan, per exemple, el dia 28, les Brigades es van deixar un bolquet al mig de la plaça Argenters, al carrer del Vidre, on s’hi havia de representar el ball de Dames i Vells. També pel sopar del Bou i arròs del dia 27 van portar insuficients taules perquè les 400 llargues persones que hi van assistir pugessin seure. I al programa en paper enguany hi havia més pífies ortogràfiques i d’actes que de costum.

Barraques és un tema a part, en tot cas em refereixo al comunicat que ha fet públic la Coordinadora. Ben galdós el paper de l’Ajuntament i cal lloar a l’eficiència i eficàcia de barraques per saber organitzar-se millor que una administració pública i fer que desenes de milers de persones passessin sense incidents pel discutit recinte del Parc de la Festa.

Els actes fes us com sempre molt bé. Per Sant Pere sempre tot surt bé. Sembla com si quinze dies a l’any canvíessim i sortissin les cares posi ves de naltros mateixos. R

Personalment molt content amb la cinquena edició del Ball de Dames i vells, cada vegada tenim més públic i menys passavolants, i d’aquesta manera es treballa molt bé. Em quedo amb la representació al carrer Mar Napolità del dia 27 ja negra nit i la del carrer del Vidre del 28, malgrat el bolquet i la furgoneta dels Mossos. Per oblidar la xerrameca que hi va haver al passatge Salvador Seguí. Un carrer on no paga la pena fer-hi cap acte per la mala sonoritat. Algú havia de provar-ho.

El sopar del Bou i arròs i el Correbars del Bou també fantàstics. Val a dir que la bona música de l’Orfeó Reusenc i de la xaranga Tocabemolls van tenir molta responsabilitat en l’èxit de tot plegat. La baixada a Barraques a mitja tarda no m’agrada. Va ser el Bou el primer element que va fer una baixada a Barraques, però des del Passeig fins a Barraques sembla la travessa del desert. Barraques és massa lluny perquè la gent hi vagi a fer res fora d’hores dels concerts. I al pas que anem potser l’any que ve l?ajuntament igual intenta posar-les al Tecnoparc.

Menció a banda mereixen les danses. Gitanes, Cercolets, Valencians, Bastons, Mossèn Joan de Vic, Pastorets, Galeres... Cada vegada ballen més bé, i aquesta afirmació podria ser acusada de no tenir valor perquè no en tinc ni idea de dansa. Però sí que puc afirmar que cada vegada ballen amb més convenciment, energia i orgull. I això és nota. Ja no tenim unes danses mides. Ara dansaires i públic víbren amb la música i els passos. La menció com a Festa Patrimonial, l’anada a Barcelona, i la feina diària de molta gent ha creat aquest orgull. tant de bo en prenguem exemple.

M’hauria agradat molt poder anar a dues de les novetats d’enguany, el concert des del Campanar i el Ball de Gralles. Un altre any serà. Jo cotinuo tenint prèdica que ara que hi ha tanta moda del running, ara seria el moment de recuperar el Cós de Sant Pere.

El Xiquets de Reus encaren una nova edat d’or, sense presses ni urgències. Saben que el millor està per passar i estan gaudint del camí que hi ha per arribar-hi. Els Xiquets de Reus van fer el migdia de Sant Pere la millor actuació vista mai el 29 de juny. En solitari van aixecar a la plaça del Mercadal el 3 de 8, el 2 de 8 amb folre i el 4 de 8. Fins al carro gros van aconseguir tenir un bon gruix de públic a la plaça, però després el sol de justícia va fer re rar a bona part de la gent. Els castells a Reus tornen a funcionar i això és una bona no cia, no només per la cultura popular, sinó per a la vida social de la ciutat.

El Ball de Diables també va treure a plaça a les darreries de la Diada de Sant Pere una carretillada molt rodona i treballada. En cap moment va haver-hi alts-i-baixos i van mantenir l’atenció del públic. La feina ben feta i la constància donen resultats, i el més clar és que ara hi ha força públic a gairebé tots els actes. Ja no fem una festa major pels quatre que érem sempre, sinó que ja és per a tota la ciutat.

Deixeu-me que em posi pompós: ”De com fer les coses, que Sant Pere ens sigui el far i no pas l’excepció, en aquesta ciutat desorientada”.