L’altra

Normalment no parlo del que llegeixo. Les meves lectures són anàrquiques, de llibres passats de rosca, o bé inconcluses perquè en algun moment de la lectura m’he emprenyat amb l’escriptor o escriptora. La novel·la que em vaig llegir abans de L’altra a la pàgina 100 va travessar volant el menjador, amb origen el sofà i destinació la paret. Us diré que L’altra no ha volat.

Com que d’aquesta novel·la se’n parlarà bastant, n’estalvio detalls genèrics. L’estil narratiu de la Rojals és molt intel·ligent, el ritme narratiu ens fa avançar i retrocedir constantment, això ens pot despistar en algun moment, fins que no entenem el seu codi. A banda d’això, la constant inclusió de referents actuals ens apropa a la quotidiantitat dels personatges. No crec que això pugui passar factura a la novel·la en el futur, quan d’aquí deu anys el facebook i el whatsapp siguin un record, L’altra donarà testimoni als lectors futurs d’aquesta manera de viure en un moment concret, tal com ho fan les xicres de La plaça del diamant, o les calces de cordovà d’un poema de Guillem de Berguedà. No tot és encens. Per la meitat del llibre, hi va haver passatges que em recordava un argument de la Corin Tellado, us he de dir que en algun moment el llibre es va posar a la pista d’enlairament. Sort que vaig continuar, el que per a mi era una davallada en la trama no eren sinó els moments anteriors a un canvi de ritme que fa que L’altra arribi a la línia de meta com una novel·la guanyadora.

Poca cosa puc dir més sense explicar-vos el final ni donar spoliers. Només que és estimulant que una escriptora in-tel·ligent trac als seus lectors com a gent intel·ligent. Segur que se’ns escapen -i a mi més- alguns detalls dels molts que ens proposa, però quan els captem, et torna aquella fogosa passió per la literatura que costa tant de retrobar.