Germans del sud

Germans del sud és la darrera novel·la d’Hèctor Bofill, que és l’arriscat pseudònim d’Hèctor López Bofill. Aquesta novel·la és el darrer premi Joanot Martorell i és una ucronia, o sigui, una història alterna va amb trames que transcor-ren en un món amb una història passada diferent de la real a par r d’un esdeveniment determinat, en aquest cas la batalla de Muret. Si el Rei Pere el Catòlic no s’hagués passat la nit de tronc abans de la batalla potser hagués dirigit millor un xoc que tenia guanyat i no s’hauria deixat matar. A par r d’aquí no costa imaginar que els reis catalans haguessin pogut construir un pe t imperi a banda i banda dels Pirineus. Aquest és el punt de partida de la novel·la.

Aquesta novel·la ens parla d’estrelles de combat, d’exoesquelets, creuers espacials, lluites d’espases, ordres religiosos militars i de revelacions finals a l’estil: ”Luke, sóc el teu pare”. Sí, un Star Wars català emmarcat en la lluita separatista d’una regió de l’Imperi que és orquestrada perquè un cap politico religiós prengués el control absolut de l’Imperi, com a l’episodi I de la Guerra de les Galàxies, vaja.

Però si no ens quedem només en l’anècdota de l’entretingut argument, també hi ha una trama sentimental, un triangle amorós en una època convulsa. Aquesta segona trama serveix a l’autor per deixar anar sentències sobre polí ca, art, filosofia... que poden ser interessants o no, però que no aporten fluïdesa al global. Val a dir que sóc un lector que esgarrapa hores a la son i que per tant no li agrada que l’entretinguin en descripcions de cortinatges.

Tota novel·la parla d’alguna cosa, la lectura que faig d’aquesta és molt polí ca, tot plegat sembla que derivi cap a una crítica de les castes dominants que duen els pobles cap a la seva destrucció. Però als moments que el poble intenta revelar-se, al començament i al final, aquesta revelió és engolida altra vegada per aquesta aristocràcia polí ca.

Diu Bofill que Josep Maria Castellet va beneir aquesta Germans del Sud poc abans de morir, per tant, suposo que no és una questió de qualitat sinó d’estil el que a mi em grinyola. No goso contradir el mestre. Jo sempre he estat més de la ”literatura superficial, fàcil de llegir i que busca el somriure instantani” de Quim Monzó, Jordi Puntí, Sergi Pàmies, Empar Moliner... tots aquells que no tenen ”projecte literari” segons el mateix Bofill.