Mort accidental d'un anarquista

Queda clar que el TEBAC (Teatre Estable del Baix Camp) és la companyia degana del teatre reusenc. No sé si són o han estat mai els millors, els més trencadors, els més rigorosos... però en tot cas sí que són els que s’han sabut reinventar constantment. Han sabut conservar les seves propostes joves i fresques durant més de trenta-cinc anys. Les altres companyies per norma general s’estanquen i moren per una trista qüestió biològica, els relleus són improbables, als grans els costa cedir el pas als joves i els joves volen matar els gran enlloc de rellevar-los o rebentar-ho tot. De fet si el Jaume Amenós va ser un personatge excepcional va ser per aquest motiu, perquè sabia donar joc a tothom que volgués treballar, ben al contrari d’altres que només accepten generacions més joves en qualitat d’escolanets als quals poder manllevar hores de feina o, directament, calers en forma de quotes. La història col·loca a cadascú al seu lloc.

El TEBAC, vist des de fora, fa la sensació de continuïtat en la seva línia. Del Terra Baixa fosc i dur de fa un any i mig, hem passat a aquesta jovialment descarnada Mort accidental d’un anarquista.  Aquest pas s’ha fet amb un munt de cares noves sense que això signifiqués una davallada. Van mantenir el to d’aquesta obra llarga i no gaire fàcil sense alts-i-baixos considerables. Dos dels papers més lluïts eren els dos bojos que interpretaven Quim Prats i Eduard Cornadó i que van acomplir satisfactòriament amb el paper. Potser en una altra –hipotètica- companyia els dos actors veterans que sortien haguessin reclamat aquests dos personatges principals que són com a dos caramelets, enlloc d’això van aguantar l’obra fent de secundari que torna bé les pilotes perquè els dos primers s’hi poguessin lluir. Dalt de l’escenari també es necessita generositat, potser no és una cosa avaluable, però l’espectador ho percep, ho valora i ho aplaudeix.

Per sort per a tots en els que estimem el teatre a Reus, hi ha TEBAC per anys.

Publicat al maig de 2015 a la NW