Nit Shakespeare

La sèrie de lectures dramatitzades Grans mestres a escena “s’han fos en l’aire, en l’aire prim”, com diria Pròsper a La Tempesta. Francesc Cerro ha conclòs amb Shakespeare el seu cicle. Aquestes lectures han estat una de les poques animacions d’aquesta desmaduixada temporada teatral. Cerro ha aconseguit que grans actors i actrius posessin veu als grans dramaturgs que ell mateix ha adaptat.

La Nit Shakespeare va ser la cirereta del pastís, amb la presència d’un dels millors actors d’ara, Jordi Boixaderas, i Ivana Miño que li donava la rèplica.

Al revés que al Boixaderas, servidor no ha tingut mai la Miño com a sant de la seva devoció, tot són gustos, però no m’agrada els actors que xiuxiuegen. Al cinema potser sí, però en teatre no, ja que es perden els finals de paraula, o de vers, i comences a pensar que has de demanar hora a l’otorrino. Per descàrrec, diré que no és cosa d’aquesta actriu en concret, sinó que hi ha una tendència al teatre actual a seguir mètodes interpretatius que fan que a partir de la sisena fila el públic no pesqui gaire cosa. Però val a dir que va sorprendre molt gratament el treball gestual que va fer acompanyant els textos: moviments nets, precisos i sinuosos quan tocava.

La Nit Shakespeare va tenir molts sonets, gairebé com un recital de poesia, i entremig s’hi van intercalar escenes de les grans obres: Ricard II, Ricard III, Hamlet, La Tempesta... Tot plegat per navegar pels diferents sentiments de l’home que Shakespeare sabia explicar tan bé.

Boixaderas no és un dels grans actors per casualitat: va saber retenir molt bé l’atenció de l’espectador, sense alts i baixos per arribar cap a final de representació i deixar-nos bocabadats amb la interpretació excelsa d’un sonet. Ai las! Servidor en va quedar tan satisfet que no va apuntar-se el número i ara ens quedem amb la incògnita. De fet tampoc serviria de gaire saber-lo, el teatre és un art efímer. Aquell sonet de cap al final de la Nit Shakespere, per si sol, ja va justificar tot un espectacle, tot un cicle. De fet el teatre, si em deixeu acabar tal com ho va fer Cerro, també és fet “del material que ho són els somnis”.