Article publicat a Caramella 31
Balls parlats: el teatre popular de
carrer
Pluja
d’idees abans del Congrès
Aprofitant la
nova primavera de balls parlats que hi ha a la Catalunya Nova, dels
500 anys de la primera notícia del Ball de Dames i Vells de
Tarragona, paga la pena començar a encendre llum per tal que al II
Congrés Internacional de Balls Parlats que s’ha de fer el setembre
de 2014 a Tarragona ja tinguem una bona brasa engegada, encara que
sigui només apuntant alguns temes:
1. On som?
Bona collita en finques disperses
Els balls
parlats són el germà català de la Commedia
dell'Arte italiana
o de les obres que Shakespeare feia al Globe,
però amb la gran diferència que no vam tenir cap escriptor de balls
parlats que arribés a la sola de la bota de Shakespeare, ni
tampoc hem tingut la capacitat de vendre fantàsticament bé el que
fem, com fan els italians.
Els balls
parlats continuen sent uns grans desconeguts pel fet que molta feina
que s’està fent, es fa d'esquena als pobles veïns que fan el
mateix. Els gegants, els castells, les sardanes, els diables, el
bestiari, fins i tot un element tan efímer com és la cançó
improvisada... Tots tenen federacions, coordinadores, agrupacions...
que els agrupen, els posen en contacte i els promocionen. Els balls
parlats no, res de res. Com que no són ni carn ni peix no encaixen
amb res. Els balls parlats, l'autèntic teatre popular català, allò
que va haver-hi des de l'Edat Mitjana fins a Pitarra, i que ara està
tornant, necessita una empenta.
Bienve Moya,
Josep M Martorell, Salvador Palomar, Montserrat Palau, Magí Sunyer,
Josep M Salvador ja veien la necessitat de coordinar estudis i
recuperacions... l'any 1990!!! Això va ser durant el Primer Congrés
sobre els Balls Parlats a la Catalunya Nova (Teatre Popular Català),
celebrat a la Facultat de Lletres de la URV. De llavors ençà hi ha
hagut un nombre important de recuperacions de balls parlats.
D’exemples n’hi ha molts, però trobar-los per si sol ja és
difícil, ja que les notícies no acostumen a sortir de l’àmbit
estrictament local. Tot i això, la notícia més o menys llunyana
que al poble del costat han representat el ball que explica la vida i
miracles del patró o patrona, provoca que algú recordi que el pare
o l’avi li va explicar que de petit havia actuat o havia vist el
ball de tal Mare de Déu o de tal sant, i s’engega un procés
interessantíssim de recuperació i d’activació del teixit
cultural d’una població per a dur a terme un ball en una data
concreta. Uns exemples serien el Ball del degollament de Sant
Joan Baptista de Rodonyà (2013 i 2014), del Ball de Sant
Antoni de Maspujols (2011), el Ball
Parlat de Sant Roc de l’Argilaga (2000), el
de la Mare de Déu de la Candela de Valls (2011)... O l’activació
cíclica de balls que mai no s’han perdut però que tenen una
periodicitat molt espaiada, com el Ball de la Mare de Déu de Reus,
el de Santa Margarida de la Riera... Si a tot això hi sumem
l’activitat teatral que també toquen, més o menys tangencialment,
balls de diables i de Serrallonga, ens adonem que aquest gènere no
és una mera anècdota, tot i el silenci que comunicatiu dins el
qual funcionen. Només el ball del Sant Crist de Salomó ha estat
conscient de la necessitat d’obrir la seva feina fora dels límits
del terme municipal i donar-se a conèixer activament a la resta del
país, tot i que, paradoxalment, és un ball que ha fet uns passos
per deixar de ser un ball parlat i esdevenir una obra de teatre a la
italiana.
Potser la celebració dels 500
anys de la primera notícia del Ball de Dames i Vells de Tarragona
podria ser l'excusa per posar les bases per agrupar balls de
Malcasats, de Dames i Vells, hagiogràfics, de Serrallonga, etc.
2. Vitalitat
i utilitat dels balls parlats, els balls Dames i Vells
Els Balls
Parlats a les nostres comarques van ser les manifestacions festives
més populars durant una bona colla de segles, fins que van
desaparèixer quasi tots a finals del XIX.
Hi ha balls
parlats de caràcter històric (Moros i Cristians o Mossèn Joan de
Vic, tot i que ara no es representa com a ball parlat), de caràcter
religiós o hagiogràfic, de caire cavalleresc, de bandolers (d'En
Serrallonga) i de caire festiu i satíric que són potser els que
tenen una major vitalitat .
Dames i Vells és
un ball popular de caire satíric que era interpretat només per
homes, d'argument senzill i planer, i de llenguatge còmic, barroer,
ple d'al·lusions eròtiques, gests obscens i paraules mal sonants.
El Ball de Dames i Vells tracta de les
batusses còmiques que sostenen una colla de matrimonis, malavinguts
per raó de la diferència d'edat en cadascuna de les parelles. Els
marits figuren ser vells xarucs, mentre que les dones són encara
joves i eixerides.
A les parelles els aconsellen al
Senyor Rector i el Batlle. En una variant del ball (Ball de
Malcasats), són aconsellats pel Jutge, l'Agutzil i el Rector.
Aquestes autoritats queden en evidència a l'utilitzar mètodes
corruptes i autoritàris per a solucionar les disputes. També hi ha
un o dos diables burlescos que obren i tanquen el Ball.
El Ball de Dames
i Vells (o de Vells) havia estat estès per bona part de la
Catalunya Nova, sobretot pel Camp i el Penedès. Tenim documentat que
es ballava a Tarragona (1514), Reus
(1533),
Valls (1635), Montbrió del Camp (1698), Mont-roig del Camp
(1816), La
Selva del
Camp (1816), Riudoms (1861), Porrera (1863), l'Arboç, el Vendrell,
Vilanova, Vilafranca, Sitges...
2.1 Tarragona
El ball de Dames
i Vells de Tarragona farà aquets 2014 els 500 anys de la seva
primera referència escrita. Ha estat un dels balls parlats,
conjuntament amb el de Salomó, que millor ha aguantat el pas dels
anys, només va deixar de sortir durant els foscos anys del
franquisme. A banda és un ball que ha tingut la sort de comptar amb
actors i guionistes de
gran qualitat que han convertit aquest ball en una de les cites
ineludibles de Santa Tecla. Per a veure'ls la gent s'espera una hora
i mitja -pel cap baix- abans de cada representació i, no cal dir-ho,
està ple de gom a gom. Senyal de la vitalitat d'aquest gènere si
les coses es fan ben fetes.
2.2 Reus
A Reus la
primera documentació del Ball és del 1533, tot i que en tenim
moltes altres referències, hi ha constància de la regular
participació en les Festes de Misericòrdia entre els anys 1683 i el
1892. Fins i tot sabem que el 1792 van actuar a la
ciutat dos
Balls de Dames i Vells, però aquestes nombroses referències no
citen cap mena de particularitat del Ball, ni molt menys s'ha trobat
el text del Ball com van fer a Tarragona.
Es
dedueix que el Ball de Dames i Vells de Reus havia de ser tan mordaç
i iconoclasta com ho és avui dia el de Tarragona ja que el 29 de
juny de 1763 en passar la processó de Sant Pere per la Plaça
Mercadal, un component del Ball "dirigió sus muecas a los
soldados" i aquests el van prendre presoner. Llavors els altres
balls, espectadors i capellans van començar a clavar cops de puny, i
fins i tot, cops de ciri als soldats. Des del Campanar es va tocar a
sometent i la gent ocupà el Mercadal i el carrer de Monterols
"armados
de toda clase de armas"
i els soldats es replegaren al quarter deixant lliure el dansaire.
Tot i això aquest s'hagué de refugiar un any al convent de Sant
Francesc, el campaner a Poblet, el tinent d'alcalde empresonat i el
cap militar expulsat del regiment.
El 2014 fa cinc anys de la seva
recuperació per part del grup de teatre La Gata Borda, format per
exalumnes de l’Escola de Teatre del Centre de Lectura de Reus. Com
el de Tarragona, aquest ball combina la interpretació d’actors
professionals amb la d’amateurs.
2.3
Malcasats: Vilafranca, Vendrell, Vilanova
Els Ball de
Malcasats actualment és la variant penedesenca del ball de Dames i
Vells. Interessant és el cas de Vilafranca que el ball de
Malcasats fou recuperat el 1999 per la Festa Major de Sant Fèlix. A
diferència dels altres balls, el Vilafranquí no es basava en la
composició de textos crítics adreçats a les autoritats, sinó que
va esdevenir una dansa més de la processió de Sant Fèlix. Això
diferia de la resta de balls parlats existents que modernament no van
a la processó, o bé hi han deixat d'anar perquè no hi encaixen,
com ha fet el Dames i Vells de Tarragona. El Consell de la Festa
Major de Vilafranca, amb el consens de l’Ajuntament va indicar als
Malcasats locals que havien d’incentivar el vessant parlat i
dialogat, això va provocar una dimissió d'aquest grup que ja no va
sortir a les festes de 2011, i se'n va crear un de nou el 2012 que és
un ball parlat on la part teatral és més important que els
coreografies i que cuida de manera admirable el text, la
interpretació i la posada en escena. A diferència d’altres
poblacions, els Malcasats actuals no tenen transvestisme, i com a
cosa particular, el de Vilanova surt per Carnaval i no per la Festa
Major.
2.4 Valls
El Ball de Vells
de Valls, recuperat el 2005, també pren el degà tarragoní com a
referent, i alhora comparteix amb el reusenc el fet que el
transvestisme és doble, els homes fan de Dames i les dones de Vells.
Contràriament amb la tendència general, ja des d’un inici
s'uneixen al Tomb del Poble i a partir de 2013 a Completes.
2.5 Altres
poblacions
D’altres
poblacions com Alcover, Constantí, Sitges o Torredembarra tenen o
han tingut recentment els seus balls de Dames i Vells adaptats a la
seva realitat.
El curiós de Constantí és que
es demostra que com més petita és la població on es fa un Dames i
Vells, menys mordaç és aquest, per un motiu molt clar: no
rebregaràs en públic a la persona que cada dia tens al costat. Per
tant aquest Dames i Vells és bastant amable, però per contra, es
fixa en coses molt quotidianes que són molt aplaudides, com podrien
ser el horaris de la Farmàcia, les línies d'autobús...
2.6 Utilitat
És simptomàtic
el Dames i Vells de Constantí que no és cap recuperació. No han
trobat cap document ni paperot que hi digui que es feia l'any de la
picor. Han fet un ball de Dames i Vells perquè han volgut, perquè
han vist que un ball parlat és una bona eina per a fer poble
explicant coses del poble, un ball parlat és un artefacte escènic
prou vàlid en ple segle XXI sense que hagi de pouar en les fonts e
la tradició. En moment convulsos com és aquest primer quart de
segle XXI la comunitat necessita la sàtira per poder riure’s dels
problemes que pateix, però també per ridiculitzar i fer baixar a
peu de carrer els que s’identifiquen com a responsables de tots
aquets problemes.
L'escola que és
Dames i Vells de Tarragona han donat vigència a aquest gènere.
3. On
s’ha de representar?
de les processons als escenaris i a l’inrevés.
Amb l’aparició
de teatres a la italiana, en els quals es pot fer pagar entrada, el
públic pot seure més o menys còmodament, i és més fàcil de fer
trucs escenògrafics, els balls parlats, com a teatre de carrer, van
començar a fer figa. Exemple d’això ho tenim que del 1784 al 1890
podem trobar al Teatre de les Comèdies de Reus representades fins a
onze peces teatrals que havien tingut el seu ball parlat corresponent
(Serrallonga, Tenorio, Amantes de Teruel, Colom, de la Mare de
Déu...).
De fet el teatre
burgès beu de la tradició de manera gens dissimulada: Víctor
Balaguer, el 1858 agafà el Ball de Serrallonga i el porta a l’escena
del Teatre del Circo Barcelonès.
Segons paraules de l’època, “se doná al autor lo encárrech de
arreglarla y novament posarla en vers, guardant empero lo carácter
de la dansa antiga i procurant conservar lo tipo y fisonomía de
aquella, sensa despullarla de certa part grotesca coneguda ja del
poble y atmesa com a moneda corrent. Lo autor tractá de cumplir ab
lo encárrech, fent una pessa dramática calcada sobre l’antiga y
tradicional, de la que aprofitá tot lo poch que li semblá tenir
algun mérit literari. La idea del autor ha sigut la de sustituir ab
una pessa dramática de algun sabor literari, ja que no de algun
merit, la ridicula representaciò del ball d’En Serrallonga, y á
fi de ferla acceptar pel poble, li ha estat precís atmétrer alguna
escena de cert genero que acás la crítica literaria trobe massa
grotesca.”
El cas més clar
d’aquesta evolució natural és l’adaptació que van fer Favià
Puigcerver i Iago Pericot del ball del Sant Crist Salomó, el qual
van treure del carrer per a representar-lo dins de l’Església
Parroquial, o que l’espectacle commemoratiu dels 500 anys de Dames
i Vells de Tarragona es faci al Teatre Metropol.
Si els balls
parlats de manera natural van traslladar-se de les processons a les
teatres, passant abans per les places i els empostissats, amb les
recuperacions de balls parlats estem fent el viatge a l’inrevés.
Hem tret les representacions dels escenaris tancats i retornem al
carrer, però moltes vegades dubtem de quina és la millor manera de
fer-ho.
Quan el ball de
Dames i Vells de Reus es va trobar amb el repte de participar
conjuntament amb vint-i-tants grups festius reusencs més a la
processó cívica que es va fer per Santa Eulàlia 2013 a Barcelona,
Rambles amunt i avall, va tenir el dubte de com encarar aquest repte.
Les colles actuals de balls parlats no tenen la dansa com a la seva
raó de ser. Els balls
parlats barregen
música, dansa i paraula, per tant en ple segle XXI resulten difícils
d'encaixar dins una processó. Avui dia fem els balls sencers en
carrers o places determinats però no acostumen a integrar-se en cap
mal anomenat Seguici.
Dames
i Vells de Tarragona i Reus habitualment no participen a les
processons, només Valls hi participa. Els Vells de Valls els primers
anys arrancaven junts amb totes les peces i després trencaven el
recorregut, fent representacions a places que seguien un camí
paral·lel al seguici, que seguia el seu curs normal. Actualment fan
el seguici amb tots els elements i sense trencar-lo.
Els nostres
balls parlats no encaixen en el patró actual i en canvi els dels
nostres besavis sí que ho sabien fer. Què ens hem perdut?
Al segle XIX s'han recollit casos en
els quals hi ha hagut processons amb 22 danses, bona part d'aquestes
parlades. També s'han conservat textos d'aquests balls parlats, la
representació dels quals podia durar més de mitja hora. Com ho
feien? Els antics folkloristes ens parlen molt dels arguments dels
balls i dels caràcters que els representaven però mai ens parlen de
la mecànica que feien servir.
Evidentment no
aturaven la processó durant mitja hora per a fer la representació
sencera. Tampoc sembla plausible que només ballessin durant tot el
recorregut. Sembla que hi pugui haver tres possibilitats:
a.-
Que fessin un tràiler de
l'obra sencera.
b.- Que fessin
els millors moments de l'obra.
c.- Que durant
tot el recorregut anessin representant l'obra a trossos.
Anem a pams:
a.-
Un tràiler de
Dames i vells és el que va fer Dames i Vells de Reus a les Rambles.
Escènicament funciona. L'espectador en cinc minuts veu actuar a tots
els personatges i pot entendre l'argument de l'obra. Pot funcionar
com a solució en ple segle XXI. Llavors entre tràiler i tràiler
els actors poden fer les coreografies del ball, o bé interactuar amb
el públic, sempre que es tracti d'un ball satíric. Ara bé, això
dels tràiler és molt actual, dubto molt que fos la manera de
solucionar-ho del passat, però en tot cas és una manera de fer-ho
avui dia. De fet, els Vells de Valls han agafat aquesta solució per
a les cercaviles.
b.- Els millors moments es poden fer si
el públic coneix l'argument del ball parlat. A Reus tothom sap la
història de l'Aparició de la Verge de Misericòrdia, a
Torredembarra la de Santa Rosalia, també són conegudes les
aventures de Serrallonga... Per tant anar repetint aquí i allà els
moments culminants de la història, com seria quan el personatge diví
obra el miracle, o quan el protagonista profà mor, o quan té lloc
la batalla final... Això lligaria molt amb la manera de fer teatre
del passat, uns temps ens els quals els actors podien repetir dalt de
l'escenari tres, quatre, cinc vegades les escenes que eren més
aplaudides pel públic, encara que fossin de la mort del
protagonista.
c.- Que durant tot el recorregut
anessin representant l'obra a trossos, i el com ens ho
explica Josep
Bargalló al seu bloc:
"els diàlegs s’estructuraven molt esquematitzats; es
representaven de manera itinerant per carrers i places –cada nova
escena o nou diàleg venia seguit per un moviment coreogràfic que
servia per dur el ball a una altra plaça o a una cantonada-, tot i
que l’escenificació completa s’executava en un indret concret,
el mateix cada any". O sigui que els balls parlats també
introduirien la mímica, potser com les moixiganges del Penedès, amb
aquesta solució tindríem una peca dramàtica gairebé total: ball,
text i mímica.
En tot cas
opcions per a poder reincorporar aquests balls a les processons les
tenim. Una altre debat és si val la pena. Tindria sentit Dames i
Vells de Reus en la baixada matinal a Misericòrdia, el recorregut de
la qual gairebé tots són famílies amb canalla? No. Tindria sentit
qualsevol ball satíric precedint la -potser massa- solemne processó
del sant o santa de la població? No. El que queda clar, és que en
solemnitats o ocasions excepcionals, qualsevol ball parlat pot
integrar-se a la comitiva amb total naturalitat, si opta per un
d'aquests tres punts.
4. I de
propina... quatre consells per representar balls parlats
Els balls parlats són cultura popular
i tradicional, patrimoni immaterial, i un munt de coses... però
sobretot i fonamentalment són teatre, i això no s’ha d’oblidar.
Anant a veure
balls parlats per aquest món a vegades et trobes amb representacions
de tot i canviant quatre cosetes molt bàsiques es podria millorar i
molt aquests espectacles. Això si es vol representar com un autèntic
ball parlat, o sigui, al carrer, ballant entre escena i escena i a
peu pla.
4.1 L'actor que
recita que es quedi plantat on està, si s'ha de moure que sigui amb
algun objectiu. Fer passets amunt i avall, no només resulta molest
pel públic, sinó que tampoc ajuda a la feina de l'actor. De la
mateixa manera tampoc s'ha de fer res que no serveixi per a reforçar
la interpretació. Per molt amateur que sigui un actor, si es planta
i diu amb força i claredat els seus versos tindrà l’èxit
assegurat.
4.2. Els
versos han d'estar ben escrits: 7 síl·labes i les rimes han de ser
Ø-a-Ø-a, a-b-a-b, a-b-b-a o alguna cosa així. No es poden escriure
versos com ens sembli per molta inspiració que tinguem. La melodia
del text desafina completament si no s’és una miqueta "formal".
4.3. Per
què estalviar un crit? Als actors els ha de sentir tothom. No es fa
cinema, no es fa teatre de text... Es fa un ball parlat, i els balls
parlats es fan al carrer i sempre hi ha xivarri, la gent comenta,
riu, passen cotxes... Com menys es crida la gent més parla i tota la
feina que s’ha fet preparant el ball es perd miserablement.
4.4. Els
actors que no estan actuant han de tenir clar que estan en escena,
però tampoc han de voler acaparar l'atenció: o sigui, han d'estar
atents a l'acció que passa, però tampoc han d'exagerar les seves
reaccions, si ho fan estaran sabotejant ells mateixos l'atenció del
públic.
I de
propina... Brillo! Els balls parlats no han de ser lents, no
s’haurien d’allargassar massa. Cal lleugeresa i rapidesa. Estem
en ple segle XXI fent teatre de fa segles, per tant el ritme i la
durada s'han d'adaptar als gustos d'ara.
Conclusió, per ara
En poc espai he avocat idees potser
massa diferents. Espero que el II
Congrés Internacional de Balls Parlats
tinguem temps per molt més, i que serveixi per estudiar el que hi ha
ara i el que hi ha hagut. Però crec que sobretot hauria de servir
per a vertebrar una xarxa de contactes i relacions entre balls que
ara mateix només existeix de manera totalment informal i espontània.
