El Cós de Festa Major de Sant Pere (III)

Torno a parlar del Cós de Festa Major de Sant Pere, tal com ja havia fet el juny de 2008 i el febrer de 2013. El motiu és que al grup de Facebook A carrossa no em guanya ningú l’usuari Reus-Baix Camp va penjar aquesta fotografia del Cós de 1981, un acte que es va recuperar per la Festa Major de 1979i es va fer fins el 1982.

El primer cós dels anys 80 va ser el dissabte 28 de juny a dos quarts de deu del matí, el van anomenar amb el senzill nom de Cursa a peu, popular footing - (peonada) - Cós ”Festa Major 1980”. Va fer 3 km i 300 m i sor a de la plaça Llibertat i passava per l’Av. Prat de la Riba, camí de l’Aleixar, carrer Badalona, barri Gaudí, passeig de la Boca de la Mina (llavors Briansó), av. Comerç, carrer Castellvell, av. Pintor Tapiró i plaça Llibertat. Sens dubte la denominació peonada que serà la comuna les tres edicions és inspirada en la Peonada de Santa Tecla que l’any abans havia tingut la primera edició .

El segon Cós de Festa Major va tenir lloc el diumenge 28 de juny de 1981 a dos quarts de deu del ma , ja va no ser anomenat al programa de Festa Major com a cós sinó com a Cursa popular footing-peonada tenia 4.500 metres de llargada i sor a del parc Sant Jordi, passava pel cinturó de Ronda, el carrer Poblet i, tal com es veu a la fotografia, acabava al passeig de Misericòrdia. Com a curiositat de la foto, expliquen en aquest grup de facebook que el corredor de blanc és el Tomàs Gómez que era jugador de futbol del Reddis i el del costat Fèlix Herraiz, també futbolista.

El dissabte 26 de juny de 1982 va tenir lloc l’últim cós del segle XX. No devia haver funcionat perquè van canviar l’horari. Aquesta vegada va començar a dos quarts de 8 del vespre i va ser anomenat Peonada popular i va sor r de la plaça de l’Estació, va passar pel passeig Sunyer, plaça de les Oques (llavors Pius XII), carrer Sant Joan, tomb de ravals fins a la plaça Catalunya, carrer Dr. Robert i arribada al parc de Sant Jordi, uns 2,5 km.

No tinc ni idea de per què no es va continuar amb aquesta tradició, un pic ja s’havia tornat a recuperar. Futures recerques a les hemeroteques potser ens explicaran el per què d’aquesta curta vida.

Tardor teatral

Quan s’acaben les passejades estiuenques pel costat de l’aigua els reusencs necessitem algun estímul per suportar el llarg període hivernal, sobretot després del canvi d’hora. La llum dels escenaris ens compensa la manca de llum al carrer. El festival de teatre gestual COS és un bona manera de començar la temporada, un festival que sempre és ple de petites joies i que alhora sap connectar amb el públic amb espectacles de carrer per a tots els públics. És una llàstima que en les nostres programacions haguem d’esperar un any sencer per veure aquest tipus de teatre. Per Tot Sants, a manca de Don Cuan Tenorio, tenim les visites teatralitzades al Cementiri General de Reus que, enguany que no ha plogut, han desbordat les previsions i s’han hagut d’ampliar a un dia més, precisament l’any que la dramatúrgia canviava i es feia una especial incidència en la restauració del Mausoleu del General Prim. A banda de les programacions del Fortuny i del Bartrina, tenim altres propostes interessants, com la primera edició d’un festival de teatre musical al Bràvium a mig novembre, i sobretot, la consolidació del Festival Quarts de Teatre a La Palma. Aquest nou format de teatre et permet gaudir de quatre que duren un quart d’hora, i en les quals només hi poden assistir  una vintena de persones. Aquesta vegada les quatre peces tenien una gran qualitat: Casa con verja és una sàtira de l’art contemporani interpretada per Marta Romero i Miquel Borda. Que algú apagui el llum, una peça ben resolta però una mica recurrent sobre el Trastorn Obsessivocompulsiu. Reset és una obra de microteatre de manual, un guió tensat i que dóna voltes enganyant a l’espectador, i unes interpretacions excel·lents de Bernat Cot i sobretot d’una fantàstica Marta Cuyàs. Finalment els reusencs Acara-perro, derivats de La Gata Borda, van fer una esbojarradíssima Urgències Històriques, amb text i direcció de Santi Monreal i la dinàmica, però també matisada, interpretació d’Adrià Díaz i Pau Ferran.

En definitiva, teatre per a tots els gustos, o sigui, que qui no va al teatre és perquè no vol o perquè no pleguen res de la pel·lícula, igual que al referèndum.

Publicat el novembre de 2014 a la NW