Queda clar que el TEBAC (Teatre
Estable del Baix Camp) és la companyia degana del teatre reusenc. No sé si són
o han estat mai els millors, els més trencadors, els més rigorosos... però en
tot cas sí que són els que s’han sabut reinventar constantment. Han sabut
conservar les seves propostes joves i fresques durant més de trenta-cinc anys.
Les altres companyies per norma general s’estanquen i moren per una trista
qüestió biològica, els relleus són improbables, als grans els costa cedir el
pas als joves i els joves volen matar els gran enlloc de rellevar-los o
rebentar-ho tot. De fet si el Jaume Amenós va ser un personatge excepcional va
ser per aquest motiu, perquè sabia donar joc a tothom que volgués treballar,
ben al contrari d’altres que només accepten generacions més joves en qualitat
d’escolanets als quals poder manllevar hores de feina o, directament, calers en
forma de quotes. La història col·loca a cadascú al seu lloc.
El TEBAC, vist des de fora, fa la
sensació de continuïtat en la seva línia. Del Terra Baixa fosc i dur de fa un any i mig, hem passat a aquesta
jovialment descarnada Mort accidental
d’un anarquista. Aquest pas s’ha fet
amb un munt de cares noves sense que això signifiqués una davallada. Van
mantenir el to d’aquesta obra llarga i no gaire fàcil sense alts-i-baixos
considerables. Dos dels papers més lluïts eren els dos bojos que interpretaven
Quim Prats i Eduard Cornadó i que van acomplir satisfactòriament amb el paper.
Potser en una altra –hipotètica- companyia els dos actors veterans que sortien
haguessin reclamat aquests dos personatges principals que són com a dos
caramelets, enlloc d’això van aguantar l’obra fent de secundari que torna bé les
pilotes perquè els dos primers s’hi poguessin lluir. Dalt de l’escenari també
es necessita generositat, potser no és una cosa avaluable, però l’espectador ho
percep, ho valora i ho aplaudeix.
Per sort per a tots en els que
estimem el teatre a Reus, hi ha TEBAC per anys.
Publicat al maig de 2015 a la NW