Una cosa que sembla que ens
preocupa molt és la capitalitat cultural de la ciutat de Reus. Ens preocupa, o
bé toca dir que ens preocupa i qui dia passa, any empeny; i qui any empeny,
legislatura escurça. A tomb d’això ve la inauguració del COS 2015 a càrrec dels Vol-Ras.
FA 18 anys que els mateixos Vol-Ras van muntar aquest espectacle per poder
participar en la primera edició del COS. El primerenc COS va ser un festival de
referència amb companyies punteres de tot el món, això feia que pels teatres de
la ciutat puguessis trobar-te gent vinguda de Barcelona i de més lluny que
venien a Reus a veure allò que a casa seva no podrien veure. Però l’aixeta s’ha
anat tancant i el COS ha sobreviscut sobretot amb esforç i amb ganes de tirar endavant
i de travessar aquest desert. Divuit anys després, els Vol-Ras tornaven amb el
mateix espectacle-conferència que llavors: Gestos,
Ganyotes i Posturetes al Teatre Fortuny. Vol-Ras es va acomiadar del públic
reusenc amb aquest muntatge després de trenta-cinc anys d’existència de la companyia. Es podria
pensar que l’exigència física del teatre gestual passa factura amb l’edat i que
Joan Faneca i Joan Sagalés havien decidit passar pàgina i jubilar-se, però a
l’escenari del Fortuny van mostrar-nos que res d’això és veritat, al contrari, els
dos mims van estar especialment brillants i precisos en tots els exercicis que
ens van mostrar. Vol-Ras plega perquè els diners en el teatre han minvat tant
que molts professionals han de plegar. Els bolos baixen, els circuits
desapareixen i els caixets es regategen, i a banda dels joves que tenen ganes
de menjar-se el món a canvi d’un entrepà i un quinto de cervesa, la resta ho
deixa córrer. I tornem a l’inici: si festivals com el COS, que va ser un puntal
del gènere, flaquegen, doncs la professió naufraga, lentament, sense soroll.
Quan una companyia de teatre plega no
penja un cartell a la porta o abaixa una persiana sorollosa, plega en silenci,
el mateix silenci que fa, o que no fa, un teatre tancat.