Una història eixuta

En un altre mitjà Josep Baiges va nomenar Reus com la ciutat dels paraigües trencats per la quantitat que se’n troben a les papereres el dia que fa mal oratge. Em va semblar sublim donada la mala relació que hem tingut amb l’aigua i com el vent s’ho carrega tot. Costa molt revisar la història recent. Els anys vuitanta i noranta no teníem internet i no és fàcil fer qualsevol cerca del què va passar. Són èpoques massa recents perquè hi hagi treballs publicats. Sempre ens quedarien les hemeroteques que són molt pràctiques per a tots aquells que tenen setmanes de trenta dies. Per casualitat he pogut recuperar la notícia d’un dels darrers projectes de l’Alcalde Josep Abelló, els darrers mesos del seu mandat, i com a proposta electoralista, va presentar un dels grans projectes del futur Reus que no tenim, que havia de ser el Parc del Roquís. 

Aquest parc estava pensat que ocupés 58 hectàrees i anava des del camp de futbol del Reus Deportiu fins a unes restes arqueològiques romanes de les quals no se n’ha sentit a parlar mai més.Aquest parc havia de seguir la variant i ser la primera fase d’allò que en una altra campanya electoral se li va dir el «Cinturó Verd» de la ciutat, una altra empescada que no crec que vegem mai. La part més comentada del projecte era un canal d’aigües braves que havia de tenir 350 metres de llargada i set de desnivell i que ocupava uns superfície de deu hectàrees. Aquest canal havia de permetre fer piragüisme, rafting o fins i tot anar-hi amb moto d’aigua. El cas és que això havia de costar 600 milions de peles.

Tots vam fer molta gresca i xerinola amb la idea i potser per això no es va fer. Mai sabrem què hauria passat. No sé si encara estaríem més endeutats, o bé aquests 600 milions es van gastar en qualsevol altre bagatel·la. Potser ara tindríem un parc deliciós com el parc de la Sèquia de Manresa, en el qual ja fa molts anys van construir un estany artificial que serveix de dipòsit municipal d’aigua i alhora d’àrea d’esbarjo per a tota la comarca. O bé, per manca de líquid, mai millor dit, la cosa s’hagués abandonat a mitges i ara serien quatre xolls en els qual s’hi criaria el mosquit tigre. El riu de Reus quedarà com una altra de les oportunitats que es van deixar passar, com tantes n’han passat i en passen a la ciutat dels paraigües trencats, on la nostra capacitat autodestructiva té més força que la creativa.